La cançó

Al facebook acabes tenint amics d’arreu. Un amic grec va penjar al seu mur un enllaç del youtube. Vaig seguir-lo. Oh, sorpresa! Era la cançó que em va captivar l’any 1975, en el meu primer viatge a Grècia, O kaimós. La vaig escoltar, en viu i en directe, un vespre de juny als jardins del Zappeion, a Atenes. I me’n vaig enamorar. L’endemà vam anar a una botiga de discs, perquè la volia tenir. El problema era que no sabia ni el títol, ni qui cantava aquella cançó. Però se m’havien fixat a la ment les notes de la peça i algunes paraules que anava repetint, to aima pio pikró... a manera de tornada. Així és que em vaig posar a cantar el poc que sabia d’aquella cançó que m’havia robat el cor. Vam tornar a casa amb el disc. El posava i ballava aquella melodia cada vegada que volia retornar a la Grècia idíl·lica del meu viatge de nuvis. O tempora, o mores!

Aquí us deixo “La tristesa” de Mikis Theodorakis.

Aquests propileus coronats de bastides els vaig fotografiar el mes de febrer de 2008.

Avelino

Del tresor dels papers retrobats: cartes d’Avelino Hernández. El mes de novembre de l’any 2000, em va enviar un relat, Para dejar memoria de Andreu Sabater. En la carta que l’acompanyava em deia: “Trabajaba en él [relato] el día que me llamó Imma Benet, la agente de Mª Àngels, para decirme que acababa de morir. Immediatamente replanteé la estructura para dar cabida a un narrador y hacer que fuera Mª Àngels; en homenaje. Ese es el resultado.”

L’inici del capítol 5 del relat comença així: “El hombre que llamó a la puerta de Maria Àngels Anglada cuando publicó El violí d’Auschwitz se presentó como el antiguo santero de un viejo santuario perdido en la angostura de un valle en la cabecera del Segre. Había leído su novela y venía a mostrarle su agradecimiento, pues le afectaba.”

Avelino era nascut a Valdegeña, un petit poble de Sòria, però va triar Selva, a Mallorca, per viure i per morir. El vaig conèixer, quan el vaig convidar a participar en el curs d’estiu “M. Àngels Anglada: entre els clàssics i ara, la vida”, que vam organitzar a la Universitat de Girona, el mes de juliol de l’any 2000. Avelino va titular la seva lliçó “Traducir una lengua, transmitir una sensibilidad”. Va ser esplèndida. Traspuava la seva enorme sensibilitat. Avelino havia traduït al castellà Artemísia (1995), El violí d’Auschwitz (1997) i Quadern d’Aram (2000).

La fotografia que acompanya aquests mots formava part de la targeta de visita d’Avelino, i tenia aquest peu: “Hélice del llaüt ‘Gloria’ (Puerto de Alcúdia). Foto: Teresa Ordinas. Es pot veure a la pàgina web sobre Avelino Hernández.

Riols

Endreça al despatx de la Facultat. Raó de pes: canvi de mobiliari. Difícil empresa la de fer neteja de papers. Tanmateix permet de descobrir petits tresors, amb records incorporats. Han aparegut, finalment, uns papers sobre el château de Riols.

Dels papers a l’àlbum de fotografies, a casa. Hi vam passar uns dies, ja fa uns quants anys al château de Riols. Era el mes de setembre de 1992. Dormíem en una cambra enorme, llit amb dosser inclòs, que, segons tradició del lloc, havia acollit els dolços somnis de l’emperadriu Eugènia de Montijo. Entre els anys 1793 i 1795 havia residit a Riols Madame de Portocarrero, parenta de la de Montijo. I sembla que l’emperadriu va resseguir els llocs on havia viscut Marie Emilie de Portocarrero, potser camí de l’exili.

La propietària del castell era amiga nostra. Amb el seu marit, ja mort en aquells moments, havien passat uns anys a Àfrica i tenien una col·lecció de miniatures africanes. Encara recordo el filet de boeuf memorable que ens va fer per dinar, el primer dia. Farcit amb uns quants alls i saignant. Un requisit. Recordo també el colomar, quadrat damunt de quatre columnes, amb torreta esvelta.

Hauré de digitalitzar les fotografies. O tornar a Riols. A Google, és clar, n’he trobat una que reprodueixo al costat d’aquest text.

D'Èboli enllà

A la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la UdG, hem organitzat un curs d’estiu, per primera vegada. La Càtedra ha creat més d’una dotzena d’itineraris literaris, tan diversos com “Rodoreda Romanyà” o la “Ruta del Ter”. Ara, seguirem l’itinerari de Carlo Levi i la seva novel·la Crist s’ha aturat a Èboli al poble italià d’Aliano, a la seu del Parco Letterario Carlo Levi. És per això que, del 4 al 16 de juliol, farem un curs in situ, amb visites i recorreguts, amb conferències sobre patrimonialització del territori, sobre la relació entre literatura i paisatge. I tot en un lloc ben especial, per ser font literària, sí, però també per les seves característiques naturals. L’entorn d’Aliano és argilós, “un complicat laberint de turons i de clots d’argila blanca”, a la manera de les coves de la Capadòcia. Per això també farem un taller de manipulació d’argila, ens ensenyaran a fer màscares, com les que omplen els carrers del poble per carnestoltes.

“Crist mai no ha arribat ací, com no hi ha arribat el temps, ni l’ànima individual, ni l’esperança, ni el lligam entre causa i efecte, entre raó i Història”, diu Carlo Levi, a la seva novel·la. I, a la fotografia que il·lustra aquest text, els “calanchi” d’Aliano, vistos pel Carlo Levi pintor.

Festa Major

Si aquesta és la segona Pasqua, vol dir Festa Major a Llagostera, el meu poble. Bon temps, repòs al jardí, dinar de festa amb la rebosteria més bona que mai haureu menjat per postres. Família. Com fa anys, molts anys. Algunes coses han canviat, és clar. Sobretot hi ha absències que es fan presents, els dies de festa. Però els rituals coneguts tornen els records plaents. Els gegants, les sardanes a la plaça, les exposicions de pintors locals, tot ens fa viatjar en el temps. El viatge, el retorn.

La fotografia que il·lustra aquest post mostra el primer quadre que vaig portar a una d’aquestes exposicions. Jo tenia 9 anys i el personatge representat és Sèneca. Premonició o atzar? Aquest carbó m’ha acompanyat arreu on he viscut. Ara penja, a l’entrada, a casa del meu fill.

Der Rosenkavalier

“De vegades em llevo enmig de la nit i faig parar tots els rellotges, tots.”

El meu amic la va veure a Zürich, quan estudiava al politècnic d’aquella ciutat, després de la guerra, la segona de les anomenades mundials, quan de tota Europa només es representava òpera a Suïssa, quasi intocada pel desastre. El va impressionar, sobretot, que el paper del cavaller de la rosa l’interpretés una dona. Altres temps, altres mons. O els mateixos temps, els mateixos mons. Ahir vaig veure la representació al Liceu de Barcelona. Quatre hores de música de Strauss i textos de Hofmannsthal ben aprofitades. Magnífica. Però vaig trobar a faltar el protagonisme d’un tenor.

Temps daurat aturat en el saló dels miralls, que vaig fotografiar ahir.

Dietari

Dilluns

Sessió en memòria del professor Joan Bastardas a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona. El motiu de la sessió era dolorós, per l’absència i l’enyor del professor, i al mateix temps dolç i sòlid. Dolç, perquè vam recordar, i el record d’algú que s’ha estimat i que s’ha admirat és dolç; sòlid, perquè recordar tots junts aquells que ens han precedit, aquells que ens han ensenyat, ens fa sentir que pertanyem a alguna cosa que perdurarà, ens fa sentir baules d’una cadena que no volem que es trenqui. Joan Bastardas és d’aquella mena de científics que honoren un país. I no va cercar honors.

Dimarts

Presentació del llibre Aula Magna. Antologia de textos i estudis literaris, de Dolors Condom a la Fontana d’Or de Girona. Si volíem conèixer els treballs de Condom sobre la cultura grecollatina, sobre Girona o gironins il·lustres de tots els temps, sobre l’institut Jaume Vicens Vives, sobre història de la cultura, en definitiva, havíem de rastrejar revistes, diaris, llibres d’actes de congressos, volums d’homenatges. Tot un pelegrinatge. Ara, el volum reuneix una part d’aquests treballs, juntament amb una selecció de conferències, presentacions de llibres, comentaris o glosses de concursos literaris, que no havien estat mai publicats. Necessitàvem aquest llibre. I ja el tenim. I el vam presentar, amb goig i satisfacció. Amb Dolors Condom al costat nostre.

El professor Joan Bastardas va ser professor de Dolors Condom, de la qual jo sóc deixebla.

L’Aurora de dits rosats tintava el cel damunt del Pantheon, el 16 de desembre de 2009, com fa dos mil anys, quan vaig fer la fotografia que il·lustra aquest text.

Nen i coloms

Verdet a les teules velles. Rajoles de ceràmica. Un nen, abraçat a un bouquet de fruites, contempla extasiat la parella de coloms. Vol cridar que no se’n vagin, que no el deixin tan sol. La veu, però, se li ha petrificat a la gola. Com Níobe, quan va veure els déus que occien tots els seus fills, tots.

La fotografia recull una imatge dels teulats del conjunt del palau Maricel, de Sitges, presa el dia 15 de maig de 2010.

Sitges

I Sitges era allà, com sempre, esperant-nos. Eclèctica, marinera. Amb tots els records, damunt de tots els blaus. Amb la seva hospitalitat. Les paraules sàvies. I les poetes amigues.

La fotografia fixa el capvespre del dijous 13 de maig de 2010, quan el darrer sol va sortir just per il·luminar-me la façana de l’església, sota l’escenografia d’un cel dramàtic.

Temps de flors

Des que el món és món, les flors han estat associades a la bellesa i a la mort, al pas del temps inexorable. Com la primavera.

La bona literatura de tots els temps n’és plena de versos en els quals s’ajunten aquests contraris. Penso en la quarta estrofa de l’oda II, 3 d’Horaci, l’eix central del poema: “Mana que portin aquí vins, perfums i les flors massa breus del delitós roser, ara que ho permeten la teva fortuna, la teva jovenesa i els negres fils de les tres germanes.”

Horaci és mestre en relacionar aquests contraris. Les dues odes que dedica a la primavera presenten el mateix esquema: una primera part de descripció lírica que es veu interrompuda cruament per una referència explícita a la mort que s’estén a tota la segona part del poema.

Mercè Rodoreda va casar d’una manera rotunda la mort i la primavera -títol fins i tot d’una de les seves obres- i les flors i la mort. Però és que Mercè Rodoreda els havia assimilat molt bé els clàssics!

Tot això ve a tomb perquè, aquests dies de primavera, Girona és plena de flors i plena de gent que les mira. Fan cas del carpe diem, també horacià.

Els narcisos, amb cargol, florien el mes d’abril, quan vaig fer la fotografia.

Alma Mater

Dels diaris d'avui. Es commemora que fa 150 anys que va néixer J. M. Barrie, l’autor de Peter Pan. Es veu que durant la seva infantesa va patir el menyspreu de la seva mare, traumatitzada per la mort d’un fill a l’edat de 13 anys, degut a un accident. Ell tenia 6 anys. I la mare només li feia cas, diuen, quan ell es disfressava del seu germà mort. El pobre James Matthew va deixar de crèixer.

També és notícia que Oriol Regàs, el creador dels locals divins Boccaccio, Maddox i Up&Down, publica les seves memòries als 74 anys, amb el títol Los años divinos. Hi explica que, de nen, només podia veure la seva mare una hora al mes. La mare, Mariona Pagès, es va enamorar d’una comtessa italiana, Matilde Locatelli, i se n’havia anat a viure amb ella a Madrid, mentre que ell i els seus germans van ser criats per l’avi que va aconseguir de prendre la pàtria potestat a la mare.

Per absència o per presència, les mares sempre són fonamentals en el desenvolupament de la fillada.

La fotografia de l’Alma Mater que presideix el campus de la Columbia University, a New York, la vaig fer el 29 d’agost de 2009.

Camins

Veure els camins solcats a la terra no es fa difícil, distingir els camins del mar i els camins de l’aire, només ho saben fer els poetes. Si els voleu conèixer, llegiu “Els camins del mar” i altres estudis de llengua i literatura catalanes, del professor Joan Bastardas.

Navegareu pels “líquids camins” de Joan Maragall, pels “llisos i sense cruïlles” de Tomàs Garcés, pels “de la mar dels somnis” de Salvador Espriu, pels “secrets” de Maria Antònia Oliver, pels “remorosos” de Quima Jaume, pels “que dansen” de Josep Carner, per “l’onejant” de Carles Riba, o pels “camins sense deixant” de Maria Àngels Anglada. En la barca de la poesia és més fàcil navegar pel “pont de la mar blava”.

La gavina que il·lustra aquests camins, ja utilitzada en aquest bloc, la va fotografiar en Borja el mes d’abril de 2007, camí de Moorea.

Carlo Levi i Aliano

Entre 1935 i 1936, el poblet d’Aliano, a la Basilicata al sud d’Itàlia, va acollir l’escriptor Carlo Levi. Hi va ser confinat en exili per la seva lluita antifascista. Al final de la seva vida, per voluntat pròpia, Levi va ser enterrat al cementiri d’Aliano, després de morir a Roma l’any 1975.

Aliano, aïllat dalt d’un rocam de quasi cinc-cents metres d’alçada, “sobre una carena situada entre dos barrancs”, va sacsejar l’escriptor. A Aliano, Levi va donar forma a la seva novel·la més important Cristo si è fermato a Eboli, publicada l’any 1945, que té com a protagonista el poble i la seva gent, el paisatge i les seves cases, una novel·la que no podia haver estat pensada, tal com és, en cap més altre lloc. Perquè la relació entre l’entorn i l’escriptor és sempre estreta, és sempre visible en la literatura. Perquè l’escriptor literaturitza l’entorn.

La novel·la i la tomba de Levi han fet d’Aliano un referent important a Itàlia des del punt de vista turístico-cultural. A Aliano, ja fa anys que es va crear un parc literari, en reconeixement a l’escriptor que es va fer seu el poble, en reconeixement a un poble que va saber fer-se seu un escriptor. Quasi els mateixos protagonistes de la novel·la de Levi, o els seus descendents, posen en escena les seves pròpies vides fetes literatura, guien els visitants pels espais que van servir d’escenari de la novel·la de Levi. Ja no es pot entendre Aliano sense la petjada de Levi. Ja no es pot entendre Levi sense l’empremta d’Aliano. La hi van deixar, profunda, l’un en l’altre.

La fotografia d’Aliano, que il·lustra aquest text, la va fer Jodi Hilton l’any 2001.

Líquens

... la dorata parmelia il muro incrosta.

Camillo Sbarbaro

El preciós post d’ahir del blog Amics arbres·Arbres amics sobre els líquens em va suggerir aquest post d’avui.

Camillo Sbarbaro va ser un poeta, hel·lenista i botànic italià expert en líquens. Va catalogar-ne 127 noves espècies, de les quals una vintena porten el seu nom. Sbarbaro va néixer a Santa Margherita Ligure l’any 1888 i va morir a Spotorno, sempre la Ligúria, l'any 1967.

L’escriptora catalana Maria Àngels Anglada el va fer protagonista d’un dels seus contes, justament del que dóna nom al recull La daurada parmèlia i altres contes, publicat per primera vegada l’any 1991. El conte va seguit d’una traducció de la mateixa Anglada d’una prosa de Sbarbaro titulada “Líquens”, que forma part del seu recull Trucioli, publicat a Firenze l’any 1920.

Vet aquí un petit fragment de la bellíssima prosa de Sbarbaro, en la traducció d’Anglada: “El liquen prospera des de les contrades dels núvols fins als esculls esquitxats pel mar. Escala les vetes on cap més vegetal no s’enfila. No el descoratja el desert; no el desallotja la glacera, ni els tròpics o el cercle polar. Desafia el buit de l’espluga i s’arrisca al cràter del volcà. Només tem el veïnatge de l’home. Per aquesta misantropia seva, la ciutat és l’única barrera que l’atura.”

A Romanyà, les pedres i els arbres d’El Senyal Vell són plens de líquens, com el de la fotografia, il·luminat pel darrer raig de sol del 5 de maig de 2009.

Cabdell

El fil s’aprima. Potser demà ja s’hauran dit adéu.

Remedios Varo va pintar l’oli “Les feuilles mortes”, que il·lustra aquest post, l’any 1956.

Natan

Vaig llegir al diari d’ahir que s’han publicat dos llibres sobre les lectures de Hitler. Sembla que el dictador es va engrescar especialment amb Don Quijote, Robinson Crusoe o El mercader de Venècia. I que estava "indignat" perquè Alemanya havia produït la història de Natan el Savi.

Vaig conèixer Nathan the Wise, de Gotthold Lessing, en versió teatral anglesa a New York. Era el 4 de gener de l’any 2009 i era la darrera representació. Els meus acompanyants eren newyorkers d'origen jueu, com probablement gran part dels espectadors d’aquell vespre al teatre The Pearl, quan encara era a la literària St. Mark’s Place, al Village, i celebrava justament el 25è aniversari de la seva existència. Érem a primera fila, així és que durant el parell d’hores de la representació no vaig saber ben bé si, barrejada amb els cristians, jueus i musulmans ben avinguts, em trobava a la Jerusalem del segle XII o a la New York del segle XXI. En tot cas era evident que no em trobava a l’Europa de la primera meitat del segle XX.

Ja ho deia Petrarca al segle XIV, els llibres han portat algunes persones cap al coneixement, d'altres cap a la follia.

La il·lustració d'aquest post prové del playbill de la peça teatral.

Colors

“De quin color és la felicitat?” em va preguntar ahir el meu oncle mentre dinàvem. “Depèn del moment”, li vaig respondre, “avui té color de galta d’infant”.

El quadre “Mother and child”, que il·lustra aquest post, és de Mary Cassatt. El va pintar l’any 1880.

Aniversari

Avui, 1 de maig de 2010, en Borja, el meu fill, fa 25 anys.

Mentre esperava el seu naixement, publicava a Presència, cada diumenge, des del 14 d’octubre de 1984 fins el 14 d’abril de 1985, Els arbres, que després van ser llibre. En el darrer, que vaig titular “Epíleg”, vaig copiar el poema de Josep Carner, Nada-pel-Maig, de Primavera al poblet.

Un quart de segle després, torno a copiar el poema, ara al bloc, amb tres variants, assenyalades en cursiva, que espero que tots em perdonareu! Enyor? Bons i bells records.

Nascut-pel-Maig és en el seu bressol,

i jo voldria anar-lo a veure. Dol

-i no m’hi val recosa cantarella-

ésser tan lluny d’aqueixa meravella

que us plau de condormir, de perfumar,

roses i pebreters de Romanyà.

¡Qui en son jardí, sota la lluna blanca,

fos l’ombra somoguda de la branca

que salta a la finestra i la defuig,

besa l’infant no dant-li mai enuig,

s’escapa i torna, sens alarma encara

de l’amatent orella de la mare,

dels ulls paterns, que amb goig embadalits

mal fenyen de negar-se en un escrit!

El quadre Le Berceau, de Berthe Morissot, que il·lustra aquest post, va servir també per il·lustrar aquell article.