dijous, 31 de març del 2011

Agitació primaveral

És aquest no poder parar de la primavera que produeix agitació. Encara no has acabat de gaudir de la florida dels prunus, que ja comencen els arbres de Judea. I, mentre t’extasies davant l’atapeïment de floretes arrapades als troncs, ja arriben els lliris blaus i els groguets als camps. I els xàfecs que ho enllustren tot. Mitjans de març, abril i maig no tens prou ulls ni prou sentits per aprofitar l’esclat de la natura. I jo vaig néixer al bell mig de tanta naixó, que em deleixo cada any per viure.

La flor de marbre que vaig fotografiar el 19 de març és, però, immutable, ja sigui hivern o estiu, primavera o tardor.

dimarts, 29 de març del 2011

Sòlida i fluida

Com la vida. 
L’aigua llisca llisa de la pedra grisa.
La força l’empeny i li mostra el camí.
La vaig fotografiar a Piazza Navona de Roma, el 5 de març passat.

diumenge, 27 de març del 2011

El Dahesh Museum

Cada vegada que passava uns dies a New York, visitàvem el Dahesh Museum of Art. M’agradaven, museu i emplaçament a l’edifici d’IBM a Madison Avenue, al Midtown. Però, la darrera vegada que hi vaig voler anar, havia estat substituït per una casa de subhastes d’art. I no en vaig saber res més, per molt que vam preguntar. Tampoc no hi havia pensat més.

Avui, quan remenava pilons de papers i llibres, oblidats de feia temps, he trobat els fulletons d’algunes de les exposicions que hi havia vist: “El llegat d’Homer”, “Napoleó al Nil”. I he recordat el museu. Era atapeït de pintures i escultures del segle XIX i principis del XX, academicistes: Leighton, Alma-Tadema, Bouguereau, Gerôme. Molta mitologia i orientalisme. Un libanès, Salim Moussa Achi, que s’havia posat el sobrenom de Dr. Dahesh, havia reunit la col·lecció a Beirut. Però, per evitar el risc de la guerra, va traslladar les peces a New York. El museu va obrir primer a la cinquena avinguda i l’any 2003 va ocupar la seu que jo vaig visitar tantes vegades.

En el website expliquen que van tancar l’any 2008. Ara només es poden veure les peces online. Encara sort.

La fotografia que acompanya aquest post la vaig fer en un carrer de Roma, a començaments d’aquest mes. He pensat que aquest Cupido amb els genolls pelats i aquest cap de Minerva no haurien desentonat gaire al Dahesh Museum of Art.

divendres, 25 de març del 2011

La font

Elles fotografien la font.
Ella el fotografia amb la font.
Ell la fotografia al costat de la font amb el Pantheon darrere.
Ell la fotografia amb la font.
Ell contempla el Pantheon al costat de la font.
Ell fotografia el Pantheon, mentre ella el contempla al costat de la font.
Ells passen sense mirar ni la font, ni el Pantheon. 
Ell les fotografia amb la font.
Esmorzava al meu angle preferit de Roma, quan vaig fer la sèrie de fotografies, el 5 de març passat, a les 10 del matí.

dimarts, 22 de març del 2011

De Ramon Sugranyes a Max Gutzwiller

El passat 26 de febrer va morir Ramon Sugranyes de Franch, a Capellades, el mateix lloc on havia nascut el 31 d’octubre de 1911. És així que ha mort amb 99 anys. Sugranyes va fer la tesi doctoral a la Facultat de Dret de la universitat catòlica de la ciutat suïssa de Friburg. Li va dirigir Max Gutzwiller, catedràtic de dret romà de la mateixa universitat, autor també del pròleg que encapçala la publicació del treball, Études sur le droit palestinien à l’époque évangélique, de l’any 1946. Així ho recorda Sugranyes a les seves memòries, Militant per la justícia, de l’any 1998. 

Max Gutzwiller havia nascut a Basilea el primer d’octubre de 1889. També va morir un mes de febrer, el dia 6, de l’any 1989, pocs mesos abans d’arribar als cent anys de vida, com Sugranyes. Abans de Friburg, el professor Gutzwiller era catedràtic a la Universitat de Heidelberg, però va ser depurat, juntament amb d’altres professors, tal i com es pot llegir en una placa a l’entrada de la Facultat de Dret, a causa de la seva esposa, Gisela Strassmann, una berlinesa d’origen jueu. El professor Gutzwiller va passar els darrers anys de la seva llarga vida a la riba del llac de Morat, on és enterrat, al petit cementiri. 

Aquesta només és una de les abundoses relacions catalanosuïsses al llarg del segle XX. Vaig fotografiar la vista del llac de Morat, el 2 d’agost de l’any 2005.

diumenge, 20 de març del 2011

La primavera segons Horaci

Horaci va dedicar dues odes a l’arribada de la primavera, la I, 4 i la IV, 7. Si l’una és bella, l’altra encara més. L’estructura és la mateixa per a totes dues. A la primera meitat el poeta descriu l’arribada de la nova estació i a la segona reflexiona sobre la mort. Tot just ara que comença la primavera, llegim els versos inicials de cadascuna. Sempre és temps d’omplir el pensament “amb l’hora que s’emporta el dia vivificador”.

“Es desfà el punyent hivern amb l’agradable retorn de la primavera i del ponentol, i llisquen damunt dels pals les quilles eixutes; ja no plau al bestiar de romandre dins les estables ni al llaurador d’estar-se vora del foc, i els prats ja no blanquegen d’albors de gebre.”

“Han desaparegut les neus, ja torna l’herbatge als prats i el fullam als arbres; la terra es renova i els rius, en llur minvada, corren dintre de llurs marges. Una de les Gràcies, amb les Nimfes i amb les seves germanes bessones, es posa a menar nua les danses.”

La traducció és de la Fundació Bernat Metge. La fotografia amb les floretes roses i el fullam tendre és d’ahir, al jardí de la infantesa, a Llagostera. Benvinguda primavera del 2011!

divendres, 18 de març del 2011

La crema d'aquest any

Aquest matí he comprat el midó, els ous, la llet, la llimona. A casa ja hi tenia el sucre i la branqueta de canyella. Ara fa poc, he fet la crema de Sant Josep, com cada any, i en fa molts. Després he escurat la crema de la cassola i he fet la fotografia que il·lustra aquest post dolç. Demà menjarem la crema, ritualment, com cada any i que sigui per molts anys més, a la casa dels meus pares a Llagostera. Per celebrar Sant Josep, el sant del meu pare. 
Sant Josep arriba amb la primavera i la crema posa el sol al plat, tot just ara quan es colga darrere les muntanyes enmig d’unes deixies de núvols allargassats. 

dimecres, 16 de març del 2011

Títols (de llibres)

Que en els autors antics ja s’hi troba tot, no és cap descobriment. Després de comissariar una exposició, Umberto Eco va crear un llibre preciós que agrupava llistes que apareixen en obres de creació i el va titular Vertigine della lista. Llegia l’altre dia l’autor llatí Aulus Gel·li (segle II després de Crist) per comprovar una citació. Vet aquí la llista de possibles títols d’obres literàries que ens ofereix al començament per justificar el de la seva, en la traducció de la Fundació Bernat Metge: 
“Però, per tal com vaig començar a distreure’m, escrivint, com he dit, aquests comentaris, durant les llargues nits hivernals al camp del territori d’Àtica, per això els he intitulat Les nits àtiques, sense imitar en res els enginyosos títols que molts escriptors, grecs i llatins, han donat a obres per l’estil d’aquesta. Car ells, en aplegar com feren, una matèria variada, barrejada, i en certa manera confusa, per això també s’hagueren d’empescar uns títols que s’adiguessin a aquest caràcter d’obres. Així veiem que uns escolliren per títol: Muses; d’altres, Selves; aquest Pèplum; aquell, Corn de l’abundància, i el de més enllà, Bresques; alguns, Prades; un, Les meves lectures, i un altre Antigues lectures, i un altre, Verger, i encara un altre, Descobriments. N’hi ha que han triat per títol: Torxes, i Miscel·lània, i àdhuc Recull general, i Helicó, i Problemes, i Manuals, i Punyalets. I encara hi ha qui ha fet un títol de Memorials, de Pragmàtica, i d’Additaments, i de Didascàlica, i així mateix d’Història Natural, d’Història variada; hi ha, a més, qui ha escrit Prat, igualment Fruit de tota mena, Tòpics. Molts han intitulat llurs llibres Conjectures, i no manquen els que han pres com a títols de llurs obres: Epístoles morals, o Recerques epistolars, o Recerques mesclades, i alguns altres títols que, excessivament graciosos, es ressenten tanmateix d’un exagerat artifici.”
Trieu i remeneu, entre els títols i entre els elements de les parades de les fotografies, una de Campo de’Fiori, a Roma; l’altra al barri de Manhattan. Les vaig fotografiar l’any 2009.

diumenge, 13 de març del 2011

Els poemes francesos de Rilke

Rainer Maria Rilke havia enviat els poemes francesos, escrits al Valais suís, a la seva amiga l’escriptora Marina Tsvietàieva. El 6 de juliol de l’any 1926, pocs mesos abans de la mort del poeta, Marina respongué a Rilke amb una carta en la qual li feia comentaris sobre els poemes, especialment del recull Vergers. Es referia a versos de Rilke que li recordaven d’altres versos i aplaudia frases o mots, com és ara quan deia: “Grand-Maître des absences. Això és esplèndid. Grossmeister no hauria sonat així. I partance (entre trop d’arrivée et ton trop de partance)-això ve de lluny (per això va tan lluny!), dels versos de Maria Estuard.”
Marina està entusiasmada amb els poemes de Rilke i copia el poema “Verger” per a Boris Pasternak. I afegeix, encara a la carta: “Saps què és nou en aquest llibre? El teu somriure. (“Les Anges sont-ils devenus discrets!” - “Mais l’excellente place est un peu trop en face...”).”
La poeta reflexiona també sobre les dues llengües poètiques de Rilke, i conclou: “Però cada llengua té alguna cosa que li és específica, la seva essència. Per això en francès sones d’una manera diferent que en alemany - i per això has començat a escriure en francès. L’alemany és més profund que el francès, més complet, més dilatable, més obscur. El francès és un rellotge sense eco, l’alemany és més eco que rellotge (combat). L’alemany continua sent creat pel lector - una vegada i una altra, fins a l’infinit. El francès - tot és aquí, davant dels ulls. L’alemany encara està per ser. El francès ja és. Llengua desagraïda per als poetes - per això has començat a escriure-hi. És una llengua quasi impossible!”
Demà, dilluns 14 de març, els versos de Rilke seran dits en francès i en català a Girona, en la festa de presentació de les edicions de la l·l, que els acaba de publicar.
Vaig fer aquesta fotografia del Valais de Rilke, des de la glacera Aletsch, el mes d’agost de l’any 2005. 

dimecres, 9 de març del 2011

Llistat

Podria haver escrit un post ahir i parlar del dia d’ahir, perquè el 8 de març de cada any és el dia de la dona treballadora, però ahir vaig treballar i no vaig poder escriure. Podria parlar del cap de setmana romà, passat per aigua, però ja n’he parlat tantes vegades de Roma! Podria parlar dels 18 anys que fa avui de la mort de l’historiador Rafael Ballester, autor amb Lluís Pericot (tots dos gironins) d’aquella història de Roma, publicada per Montaner i Simón, que vaig comprar l’any 1973, però ja m’han dit prou vegades “senyora efemèride”. Podria parlar de la gran nevada que va caure l’any passat i ens va deixar a les fosques, però em fa venir fred només de pensar-hi. Podria parlar de tantes coses, però arrossego un refredat, no sabria dir si romà o barceloní, que em té el cap una mica obnubilat. 
Amb tot, la fotografia és romana. Un expositor de carxofes com a reclam d’un restaurant de la Giudecca il·lustra aquest post escarxofat.

diumenge, 6 de març del 2011

Contra l’oblit

Vull recordar i em poso a escriure per no oblidar. Però, mentre llisca el llapis damunt del paper o premo les tecles de l’ordinador, el meu pensament ha anat més enllà i allò que recordava i volia fixar amb mots per no perdre-ho, ja ha canviat, tot i ser el mateix, com l’aigua del riu que s’escola cap al mar, com les fulles dels arbres que reneixen cada primavera a imatge i semblança de les que havien caigut a la tardor. I ja no sé si el que escric és el record fidel del que vaig viure o és la representació del record, o el record del record. I així fins a l’infinit. I torno a començar.

Com que volia recordar aquesta posta rosada, la vaig fotografiar el 19 d’octubre de 2010.

dijous, 3 de març del 2011

Cent anys de la Filològica

El 14 de febrer de l’any 1911, Enric Prat de la Riba feia públic el dictamen-acord d’ampliació de l’Institut d’Estudis Catalans. En el mateix document designava els set membres que havien de formar la Secció Filològica: l’escriptor, poeta i periodista Joan Maragall (51 anys d’edat), Pompeu Fabra gramàtic i lexicògraf, a més d’enginyer industrial (43 anys), Antoni M. Alcover, eclesiàstic, lingüista, folklorista i propagandista (49 anys), Frederic Clascar, liturgista i biblista (38 anys), Lluís Segalà, hel·lenista (38 anys), Àngel Guimerà, dramaturg i poeta (66 anys) i un joveníssim Josep Carner, escriptor (27 anys). El 9 de maig van celebrar el primer Ple. Començava la tasca de l’acadèmia de la llengua catalana. Aquells set membres inicials s’han convertit en els vint-i-set numeraris actuals, més deu membres emèrits (numeraris que ja han arribat als setanta anys d’edat), més vint-i-quatre membres corresponents (repartits per tot el món). 

Per molts anys de paraules vives!

Aquestes llums i ombres al claustre de la casa de convalescència, seu de l’Institut d’Estudis Catalans, les vaig atrapar el dia 19 de febrer de 2011.

dimarts, 1 de març del 2011

111

Aquell amic que, regularment, m’envia enllaços interessants, m’acaba de fer arribar una informació que m’ha deixat bocabadada. Resulta que si sumem els dos darrers nombres de l’any del nostre naixement més l’edat que tindrem aquest any 2011, el resultat sempre serà 111 per a tothom. Funciona amb totes les persones properes que he comprovat. 

Però és que el resultat d’aquesta suma, any rere any, sempre és el mateix per a totes aquestes persones. Posaré un exemple per explicar-me millor. Algú que ha nascut l’any 1985 i algú altre nascut l’any 1925, aquest any tindran 26 i 86 anys, respectivament. La suma és 111. L’any 2010 la suma, també per a tots dos, donava 110 i l’any que ve donarà 112. I així successivament. Algun matemàtic em pot explicar el motiu d’aquestes coïncidències?

Hi deu haver més de 111 barrets en aquesta parada de Campo de’Fiori que vaig fotografiar el mes de desembre de l’any 2010.