Bloc de Mariàngela Vilallonga

Postal d'aniversari

2012-02-01T08:00:00.000+01:00

Vet aquí que abans d’ahir va fer tres anys que va néixer aquest bloc. I, com que ho acabo de veure, us escric (i m’escric), lectors amics, una postal d’aniversari. Voldria que aquest bloc us fos saborós com aquesta poma reineta. De fet, era reineta la poma que va mossegar Adam quan va perdre el paradís. I la poma de la discòrdia. I les pomes del jardí de les Hespèrides. I la poma de Melanió. Bon profit!

Centenari de Miquel Dolç (I)

2012-01-31T08:00:00.000+01:00

“Quan et semblin inhòspits els carrers

i et creguis un tauló de la ressaca,

t’espera aquest illot

o muntanya d’acer del Rockefeller Center,

en llostrejar, despert en l’alta nit,

ferm en el tràngol.”

És l’inici del poema “Talaia a Nova-York”, que Miquel Dolç va incloure al recull Imago mundi, publicat l’any 1973. I és l’inici del particular homenatge d’aquest bloc al poeta, llatinista i traductor, de qui commemorem el centenari del naixement, aquest any 2012. Vam fer la fotografia del Rockefeller, “despert en l’alta nit”, el mes de desembre de l’any 2004.

Què podem perdre els catalans?

2012-01-29T08:00:00.001+01:00

Podem perdre bous i esquelles, dents i queixals, de vista, el bel, el cap, el color, el compte, el coneixement, el control, el fil, el món de vista, el pa i el paneret, el quest, el rumb, el senderi, el seny, els estreps, el son, els sentits, el temps, el timó, el tren, l’estona, la camisa, la carta de navegar, la clau del cul, l’alè, la paciència, la paraula, la raó, la salut, la son, la veu, la vida, la xaveta, les carns, les forces, l’esma, l’ocasió, l’oremus, peu, temps, terreny. I ens podem perdre de vista, com faré jo en acabar aquest post.

Divendres passat, a l’aula on els meus estudiants de Literatura llatina de la UdG feien l’examen hi havia el Diccionari de locucions i frases fetes de Joan Martí i Joana Raspall, publicat l’any 1984. Em vaig perdre per les seves pàgines i em vaig aturar en les possibilitats de frases fetes amb el verb “perdre”. Fet i fet, aquest és el post. Perduda entre les fotos del meu arxiu, m’he trobat amb aquesta senyora de marbre que intentava no perdre els mots, a cau d’orella. La vaig fotografiar, al Metropolitan Museum, el dia 8 de desembre de l’any 2011.

L’ocell de Lèsbia

2012-01-27T08:00:00.000+01:00

No sé si l’ocell que Catul va regalar a la seva amada Lèsbia era tan ufanós com el de la fotografia. És ginebrí i el vaig atrapar el matí del 10 de desembre de l’any passat, a la terrassa de l’aeroport. Em va fer pensar en el poema: “Ocell delícies de la meva amiga, tu amb qui sol jugar i tenir-te a la sina i donar-te, cobejós que ets, la punta del dit, incitant les teves agudes mossegades, quan a la meva esplendorosa amor plau de fer no sé quines agradables joguines, i delicat esplai, jo imagino, del seu dolor, a fi de calmar una passió ardent. Tant de bo, com ella, pogués jugar amb tu i allegeurir el meu cor de tristos neguits!” La traducció és la de la Fundació Bernat Metge, de l’any 1928.

La mimosa de Rodoreda

2012-01-25T08:00:00.000+01:00

Vaig veure d’esquitllentes una mimosa florida a Bellaterra, dijous passat. Així és que diumenge vam anar a veure les mimoses del camí entre Sant Feliu de Guíxols i S’Agaró; són les primeres que floreixen, vora mar. Però no, aquest any s’han endarrerit i ni tan sols apuntaven les poncelles, encara. Però, ah! dilluns, quan vaig entrar a l’IEC, ja em va arribar una tímida i enyorada flaire dolça: la mimosa més alta del Jardí Mercè Rodoreda ja ha desplegat molts petits sols d’or enmig de l’hivern. Vaig fer la fotografia justament per donar-ne fe.

Quin encert va tenir Mercè Rodoreda quan va fer hereu de la seva obra literària l’Institut d’Estudis Catalans! El preciós jardí de la Casa de Convalescència porta ara el seu nom i els seus papers no poden ser més ben guardats, ni més ben difosa la seva obra. La perennitat de l’escriptora és ben assegurada, essent com és a l’Institut.

L’ocasió és calba

2012-01-23T08:00:00.001+01:00

Si no aprofites l’ocasió, te’n penediràs. Vet aquí l’argument d’un epigrama del poeta llatí Ausoni, del segle IV de la nostra era, dedicat justament a una escultura de les dees Ocasió i Penitència, obra de Fidias, que va reproduir fil per randa, en un fresc del Palau Ducal de Màntua, algú del cercle del pintor renaixentista Andrea Mantegna, pels volts del 1500, i que il·lustra el post d’avui. El poema és un diàleg entre la dea i el poeta.

La dea Ocasió té cabells al front i té el cap calb, perquè l’ocasió cal agafar-la pels cabells, quan comença a passar, quasi abans que arribi i sense saber que és ella, perquè els cabells li tapen el rostre. Si esperem massa, ja no la podrem haver, no té cabells per atrapar, al darrere. A més, té ales als peus i es recalca en una roda, perquè no pot estar en un lloc fix. I l’acompanya la dea del penediment, Penitència. Quan el poeta pregunta a Ocasió per quin motiu Penitència va sempre amb ella, la dea li respon: “Quan me’n vaig volant, ella es queda; s’hi arrapen aquells que jo he deixat enrere. Tu també, mentre em fas preguntes, mentre t’entretens, diràs que m’he escapat de les teves mans”.

M’ha passat de llarg l’ocasió de mirar la posta de sol, mentre escrivia aquest post. Qui sap quina ocasió us ha passat de llarg, amics, mentre el llegíeu!

Petons d'aeroport

2012-01-21T08:00:00.000+01:00

Ho confesso: estic enamorada dels aeroports. A vegades m’allunyen, però també m’acosten a éssers i llocs estimats. La gent s’hi abraça, la gent espera, la gent somnia, la gent s’hi fa petons, llargs i intensos petons...

A l’aeroport de Ginebra ho han materialitzat amb uns cartells penjats del sostre que et segueixen, mentre camines. Imatges fixades, segon a segon, de Casablanca amb Ingrid Bergman i Humphrey Bogart. Hi han superposat aquestes frases “bons baisers de Genève” i “from Geneva with love”. Com es pot no estar enamorat dels aeroports, i de Ginebra?

Vaig fer la fotografia el dia 10 de desembre. Fem que en Sam torni a tocar As time goes by?

Jeroni Pau: una revisió

2012-01-19T08:00:00.000+01:00

El títol del post d’avui és també el de la conferència que faré aquesta tarda a la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc de la Jornada “Literatura llatina i humanisme català”.

El dia 22 de març farà 515 anys de la mort de l’humanista barceloní Jeroni Pau. De fet, és una data absurda per commemorar res. Com totes les dates, d’altra banda. Hauria d’haver estat l’any 1997 quan s’hauria d’haver dedicat l’any a Jeroni Pau. La grandesa de la seva personalitat intel·lectual bé que s’ho mereix. Pau va escriure la primera història de Barcelona, per exemple. En llatí, és clar. Però diversos factors van frustrar qualsevol iniciativa. Que en aquells moments encara no s’havia instaurat la moda de celebrar centenaris d’escriptors, podria ser una raó. Que Jeroni Pau no ha estat mai un autor còmode, és una altra raó, de més pes. A Jeroni Pau, no li conec ni una sola línia en català, encara que el volen autor de les ja famoses, als nostres dies em refereixo, Regles d’esquivar vocables i mots grossers o pagesívols. I, en aquest país, sempre hem hagut de fer país. De manera que aquells escriptors que només van escriure en llatí són sants de poques devocions. En realitat, aquell any, vaig oferir un article en profunditat sobre l’autor a una revista cultural catalana. No els va interessar. Una flor no fa estiu, és clar. Però, justament aquell estiu del 97 se celebrava a Àvila el Tenth International Congress of Neo-Latin Studies de la International Association for Neo-Latin Studies, i allà vaig poder commemorar el Vè centenari de la mort de Pau, amb un treball que després va ser publicat per l’Arizona Center for Medieval and Renaissance Studies, als USA. Els camins de l’humanisme català són universals, i a la vegada inescrutables.

A la fotografia un fragment de la darrera pàgina de l’obra de Pau més editada, Practica Cancellariae Apostolicae, en l’edició incunable romana de 1493.

Santa Teresa de Jesús

2012-01-17T08:00:00.001+01:00

Consolació és el títol del cant plàstic que Àurea de Sarrà va ballar, representant Santa Teresa de Jesús, pels escenaris de mig món. L’argument del cant, segons es pot llegir als programes de mà que donava Àurea, creat per ella mateixa, és aquest:

“La Reverenda Mare Teresa d’Àvila, santificada amb el nom de Teresa de Jesús, fou una dona dotada excepcionalment. Formosa entre les formoses, sàvia entre els savis, amorosa infinitament es feu immortal... Llegint les seves memòries vaig impregnar-me del seu esperit i el sento viure com el sentí Listz en crear “Consolació”. Consolació per a Listz foren els seus acords divins. Consolació per a mí es la unció del ritme. Consolació per a ella no podia ser-ho més que l’Home Redemptor. Jo m’uneixo a Listz per a lloar-la. Argument. El seu amor al Déu-Home és gran, i viu un a un els seus fets. En els dies de prodigi sobre la terra l’adora extasiada... I, en la seva fantasia, el cobreix amorosa amb el seu mantell de cel i d’argent. Davant dels seus miracles i la seva bondat infinita li ofereix el seu do de poeta i per Ell ritma i canta. En l’hora tràgica de la passió i mort, la seva vida proclama... Son ésser és diví, la mort no l’assoleix... L’estreny en sos braços... Oh dolor! Els seus peus son freds i sagnen... Els seus ulls es fixen, la seva boca abrasa, cauen sos genolls, s’inclina el seu cos... Sembla una estàtua... En bes xardorós d’Ell és la seva ànima... No sofreix, no plora, no sospira, no parla... Però des d’aquell dia, Teresa fou Santa.”

La dona de la fotografia és Àurea en una actuació a l’Odeó d’Herodes Àtic, a Atenes, l’any 1926. He volgut recordar-la, ara que comença a Girona el 5è Festival d’Art Independent Pepe Sales, dedicat a Santa Teresa de Jesús.

Geòrgiques

2012-01-16T17:36:00.000+01:00

Aquesta tarda he tornat a obrir les Geòrgiques de Virgili, a partir d’una citació de Goethe al seu Viatge a Itàlia. Com que era del llibre segon, he anat a parar a aquells hexàmetres que sempre que reveig em tornen a admirar, el 458: “Oh! massa benastrucs, si coneixien llurs béns, els conradors.” I pocs versos més enllà: “Venturós el qui ha pogut conèixer les raons de les coses i el qui ha posat sota els peus totes les temences, l’inexorable fat i l’estrèpit que envolta l’avariciós Aqueront!”

Tots els camins porten a Virgili. També el de la fotografia que vaig fer el dia de Nadal a Llagostera.

On paren les roselles?

2012-01-15T08:00:00.000+01:00

Qui sap on paren les roselles... M’aixeco, em dutxo i, abans d’esmorzar, obro l’ordinador. Llegeixo el post que he publicat avui. N’escolto la música. Vaig al bloc de Mercè Rodoreda i avui justament surt la rosella. I és hivern, erm. Qui sap on paren les roselles...

Hi podem posar aquesta música, a les roselles que qui sap on paren... I aquesta fotografia d’uns camps castellans tardorals que vaig fotografiar des del tren a mitjans d’octubre de l’any passat. Vaig escriure el post el dia abans de Reis.

Joc de daus

2012-01-13T08:00:00.000+01:00

Diu que en una carta de 1944 que va escriure a Max Born, Einstein li deia: “Vostè creu en un Déu que juga als daus i jo en una llei i un ordre complets en un món que existeix objectivament.” Quan ho vaig llegir l’altre dia en un diari, vaig pensar en el poema “Un coup de dés jamais n’abolira le hasard” que el poeta francès Stéphane Mallarmé havia escrit l’any 1897, un any abans de la seva mort. El poema acaba amb aquests mots que va traduir al català Joan Anton Oriol i Dauder:

vetllant

dubtant

rodant

brillant i meditant

abans d’aturar-se

en algun punt darrer que el consagra

Tot Pensament emet un Cop de Daus

Il·lustra aquest post atzarós un retrat de Mallarmé pintat per Édouard Manet l’any 1876.

La raó

2012-01-11T08:00:00.000+01:00

Hi havia alguna raó per la qual en sentir aquella cançó a RAC 105, mentre pelava carxofes a la cuina, deixés d’entotsolar-me? La cantaven Hoobastank, es deia The reason i era de l’any 2003. Vet aquí. Si voleu escoltar-la, la trobareu en aquest enllaç.

No tinc gaire clara la raó que m’ha portat a il·lustrar aquest post amb una fotografia que vaig fer a Sitges, el 15 de maig de l’any 2010, en la qual res no és el que sembla. O sí.

Lleons il·lustres

2012-01-09T08:00:00.000+01:00

La Quimera, l’Esfinx, el lleó de Nemea, el griu, el lleó de la Metro, aquests i d’altres són alguns dels lleons més famosos que han existit. Només el lleó de Nemea, però, és un lleó sencer, de cap a peus; l’Esfinx de Tebes, la seva germana, té cara de dona i pit, potes i cua de lleó; en canvi la Quimera té el cap de lleó, el cos de cabra i cua de rèptil; el griu només en té el cos de lleó i el de la Metro només té cap.

Però, el més il·lustrat, que no sé si el més il·lustre, de tots els lleons és el lleó universitari de la fotografia, el lleó de la Columbia University, i es troba al campus de Manhattan. Vaig fotografiar aquest scholar’s lion el primer dia de setembre de l’any 2009.

La dona del quadre

2012-01-07T08:00:00.000+01:00

La dona del quadre té el llibre obert a les mans, però no el llegeix. Té la mirada baixa, però no mira. Té l’ànim suspès dels seus pensaments. L’estimo i no sé com dir-li, que pensa ella, mentre el te se li refreda, el sol va anant cap a la posta i el dia se li escapa de les mans, com l’amor del cor.

La dona del quadre és Louise Quivoron, germana de la pintora que la va retratar l’any 1880, Marie Bracquemond, de soltera Pasquiou-Quivoron, que va viure entre 1840 i 1916.

La lluna i els Reis

2012-01-05T17:45:00.001+01:00

Al cel també hi ha un fanalet. La lluna va a esperar els Reis al carrer Nou de Girona!

De bancs i fulles

2012-01-05T08:00:00.001+01:00

Al banc dels enamorats, només hi ha una fulla. I és groga. Ja ho digué Horaci, Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns erms.

Vaig fotografiar el banc, o la fulla, no ho sabria dir, el 4 de desembre de 2011, a Riverside Park, a Manhattan. Si voleu, hi podem posar música.

Agendes

2012-01-04T08:00:00.001+01:00

Ja tocava. Aquests dies he aprofitat per passar de l’agenda de paper a l’agenda electrònica. El meu fill hi té art i part, com en tantes altres coses. Una feinada. I alguna constatació en els fulls de l’agenda de paper. Hi ha gent que ja he perdut de vista. Hi ha gent que no sé què hi fa. Hi ha gent que ja ha mort. Hi ha gent que ja no sé qui és. I aquesta darrera és la constatació més inquietant. Tan selectiva és la meva memòria? O no és això? Els noms, a vegades ja molt llunyans en el temps, m’han recordat situacions en les quals vaig parlar amb aquelles persones que van motivar la seva presència a l’agenda. Efímer, tot plegat. Però, en alguns casos, també amistats de les que duren.

A la fotografia, les Gavarres des del mirador privilegiat de Llagostera. Les vaig fixar el dia de Nadal, però hi són sempre, encara que no les vegi.

Va d’epistolaris i de La plaça del Diamant

2012-01-02T08:00:00.000+01:00

Primer va ser el monumental carteig entre Joan Sales i Mercè Rodoreda (1960-1983). Després van arribar les cartes d’Armand Obiols a Rodoreda, sense les de Rodoreda (1941-1971). Ara han arribat a les llibreries les nombroses cartes que s’escriviren Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga (1957-1976).

L’any que acaba d’arribar farà cent anys que va néixer Joan Sales i cinquanta anys que es va publicar La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Vet aquí algunes opinions que he extret dels tres epistolaris sobre l’obra.

Del darrer capítol de la novel·la Armand Obiols diu a Rodoreda en una carta datada a Viena el dia 5 d’octubre de 1960: “Últim. És una obra mestra; sis o set pàgines de prosa com poques n’hi ha a la literatura catalana des que va començar. [...] Si en el repàs que estàs fent tens sort, hauràs escrit una obra mestra.”

El dia 11 de gener de 1962, Joan Sales escrivia a Mercè Rodoreda: “Li he dit que a parer meu La plaça del Diamant era una novel·la d’un calibre com Solitud, una de les millors novel·les catalanes de tots els temps.”

Llorenç Villalonga a finals d’abril de 1962 escriu a Porcel: “La de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, es tal vez mejor. Empecé a leerla con prevención y la protagonista, y el mismo Quimet (un eixelebrat, al principio antipático) se fueron adueñando de mí. Una buena novela. Y eso que al final resulta, para mí, excesivamente lírica.”

Finalment, el mateix Villalonga escrivia a Sales una carta que coneixem perquè el mateix Sales la reprodueix en una altra del 13 de juny de 1962 dirigida a Rodoreda. Hi digué Villalonga: “Bé, senzillament, La plaça del Diamant em sembla una obra mestra.”

Cartes i cartes dins d’altres cartes, com si es tractés de nines russes: el lector pot triar i remenar. A la fotografia, que he trobat a la xarxa, Sales i Rodoreda prenen cafè. I conversen.

Bon any 2012!

2012-01-01T08:00:00.000+01:00

Us desitjo un bon any nou, amics, amb les paraules dels Fastos d’Ovidi corresponents a l’u de gener:

“Vet aquí, Germànic, que Janus t’anuncia un feliç any, i és el primer a comparèixer en el meu poema. Janus de doble faç, principi d’any que flueix silenciosament, tu, l’únic dels déus celests que pots veure la teva pròpia esquena, sigues propici als comandants, gràcies al treball dels quals frueix de pau la terra fecunda, de pau el mar. Sigues propici als teus senadors i al poble de Quirí, i amb la teva anuència obre els temples brillants. Neix un dia venturós: guardeu silenci, llengües i esperits! És ara, en aquest dia feliç, que cal dir paraules de bon auguri. S’abstinguin de plets les nostres orelles, romanguin lluny les insensates discòrdies: ajorna la teva tasca, llengua maligne!”

Vaig fotografiar l’arc de Janus, a Roma, el dia 31 de maig de l’any 2010.

Pistes de gel

2011-12-31T08:00:00.000+01:00

A Manhattan, des de primers de desembre, hi ha en funcionament, almenys que jo conegui, tres pistes de gel.

Aquesta és la pista de Bryant Park: pura delícia. Ocupa el centre de la plaça que es troba darrere de la New York Public Library, una plaça encantadora en totes les èpoques de l’any. Em sap greu que la meva càmera fotogràfica, de nit, no sap fer fotos, o surten com aquesta, del dia 9 de desembre passat.

Aquesta és la pista de gel del Rockefeller Center, probablement la més petita, però la més visitada, tot i que quan vaig fer la fotografia estaven allisant el gel i no s’hi podia patinar. Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre passat.

Si fixeu bé la vista, veureu al fons dels arbres i del pendís la pista de Central Park, pleníssima de gent. És la més gran i aprofita una fondalada del parc. La vaig fotografiar el 31 de desembre de 2007, avui fa quatre anys.

Barres i llunes

2011-12-30T08:00:00.000+01:00

Van captar la meva atenció un fanal, amb tres braços i una banderola, amb quatre llunes, més dues banderes de barres i estrelles, com dues veles al vent. El marc: parets verticals inacabables. No hi ha cap mena de dubte: és Manhattan. Era el dia 9 de desembre.

Bergdorf

2011-12-28T08:00:00.000+01:00

Tothom se’ls mira els aparadors de Bergdorf Goodman a la cinquena avinguda amb els carrers 57 i 58, homes i dones, joves i grans. Cada aparador és un món. I té tant per mirar! Mentre la gent mirava, com que jo ja els havia mirat el dia abans, passava i feia fotografies, el dia 8 de desembre.

Carcassa d'àngel

2011-12-26T08:00:00.000+01:00

Cada vegada que veig els àngels trompeters de la Promenade del Rockefeller Center, penso en els àngels que feia la meva mare, amb filferro, per posar a l’aparador, per Nadal. Encara en conservem algun, em sembla, a les golfes de la casa dels meus pares, al costat de maniquins i estris diversos. Els vaig fotografiar una vegada més, i no me’n canso, el dia 8 de desembre.

Bon Nadal!

2011-12-24T08:04:00.009+01:00

Oh Nadal fet d’infanteses,

les passades, les vinents!

Tot el món és ple d’enceses,

va tothom amb ulls contents.

Fins la fosca s’extasia:

cada anhel fa son repic.

Molsa, arboç de pastoria,

borrallons que fan bonic.

Un gran cor de veus germanes;

i, més alta que els ocells,

tremor d’ales sobiranes

en un cel sense cancells.

Ara tu, cor que somiques

en veient el món esclau

i per terra, feta a miques,

la promesa de la pau,

del Nadal que tant amares

vés, enmig de nous redols,

entre cactus i atzavares

recordant els flabiols.

Josep Carner, Nadal 1943 al Tròpic

La Mare de Déu de la Llet que il·lustra la felicitació de Nadal de l’autora d’aquest bloc és de Llorenç Saragossa, documentat a València i Barcelona entre 1363 i 1406. És un tremp sobre taula que prové de l’ermita de Penella (Cocentaina). El vaig fotografiar a Alcoi, el mes d’octubre passat, amb la intenció de felicitar-vos el Nadal, lectors amics.

Estimat Nicolau d’Olwer

2011-12-23T08:00:00.000+01:00

El títol del post d’avui l’he manllevat del títol del capítol que Aurora Bertrana dedicà a l’amic Lluís Nicolau d’Olwer, a les seves Memòries fins al 1935. Demà farà cinquanta anys que Nicolau va morir a l’exili de Mèxic. Havia nascut a Barcelona l’any 1888. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre adjunt des de 1917 i membre numerari des de 1918.

El dia 28 d’abril d’aquell any 1918, Nicolau va començar el seu discurs a la IV Festa Anual de l’Institut amb aquestes paraules: “L’emoció que em causaria sempre d’haver estat elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans és multiplicada per la vacant que hi vinc a ocupar -no a omplir. Més de sis anys ha restat buida la cadira on seia Maragall; però l’escalf del poeta encara hi és, com afrontant la meva gosadia. D’un creador a un erudit; del cantor de la paraula viva a un que recerca en estudis lingüístics la paraula morta; del qui duia en les ocasions solemnes la veu de tot el poble a un que dubta d’expressar el seu propi pensament - el contrast és absolut.”

Aurora Bertrana descriu una fotografia d’ella i Nicolau, a Ginebra, en el capítol mencionat: “Nicolau, amb el seu clàssic capell fort enfonsat fins a les orelles, la seva no menys clàssica corbata de tireta negra llaçada al volt del coll, el cos estintolat a la barana del pont del Mont Blanc, jo al seu costat amb un abric llarg i un barretet de feltre guarnit amb un vel que el vent dels Alps feia voleiar. Ens la va fer un fotògraf ambulant i en Nicolau li va donar la seva adreça a París. Uns dies després, em va enviar la foto a Ginebra amb una llarga dedicatòria.”

La fotografia i el discurs, amb altres documents i imatges, es poden veure en una mostra que hem preparat a l’Institut d’Estudis Catalans, per honorar la memòria de Nicolau d’Olwer.

Bones vacances!

2011-12-22T08:00:00.000+01:00

Si sabés modificar fotografies, canviaria les dates del senyal de trànsit de la cantonada de la cinquena avinguda amb l’estimat carrer 50, de Manhattan, per desitjar-vos bones vacances de Nadal. Però encara no n’he après. No desisteixo.

Nulla dies sine linea. Que tingueu unes vacances ben llatines!

Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre.

Arbres de Nadal a New York

2011-12-21T08:00:00.000+01:00

Vet aquí la parada de venda d’arbres de Nadal a la cantonada de Broadway amb el carrer 110.

Vet aquí el transport de l’arbre de Nadal a la cantonada de la vuitena amb el carrer 50. Els arbres esperen les boles, els àngels, les espelmes. Després serviran, potser, per adobar els camps. Vaig fer les fotografies els dies 5 i 9 de desembre.

Nenes a New York

2011-12-19T08:01:00.061+01:00

Amb un vestidet vermell de rockette i de la mà de la seva mare, la nena rossa del mig de la fotografia feia cua al Radio City Music Hall per anar a veure l’espectacle de Nadal de The Rockettes.

Amb un abriguet de vellut i de la mà de la mare i la tieta, la nena més rossa encara del mig de la fotografia caminava cap al Lincoln Center per anar a veure The Nutcracker.

Tot això passava el dia 9 de desembre, quan vaig fer les fotografies.

Vestits

2011-12-17T08:04:00.000+01:00

El dia 13 de desembre va ser santa Llúcia, la patrona de sastres i modistes, que necessiten una bona vista per cosir allà on toca. Deu ser per això que se celebra aquests dies aquell judici dels famosos vestits. Es veu que, a vegades, el santoral i la justícia van de bracet.

A la colla de newyorkers de la fotografia ningú no els va regalar cap vestit. Es van deixar fotografiar el dia de la Immaculada, fa vuit dies.

La perla

2011-12-15T08:01:00.000+01:00

Vam veure les cues davant de Christie’s, a New York, la setmana passada. Tothom volia visitar l’exposició de les joies de l’actriu Elizabeth Taylor que s’han subhastat aquests dies. Sembla que s’han pagat nou milions d’euros per una de les seves perles. Li havia regalat Richard Burton, el seu dues vegades marit.

Juli Cèsar, el primer emperador romà, també tenia la fal·lera de les perles. L’historiador Suetoni explica que Cèsar va anar a conquerir Britània només per aconseguir perles i que les sospesava amb la seva pròpia mà i es quedava les de més grans dimensions. A Servília, una de les seves amants i la mare de Marc Brutus, el seu assassí, Cèsar li va regalar una perla que li va costar sis milions de sestercis. Si tenim present que, en aquell temps, un litre d’oli costava uns 3 sestercis i un legionari cobrava 41 sestercis al mes, Servília valia més que la Taylor!

Hi vaig fotografiar aquest aparador de Nadal d’una joieria de la cinquena avinguda.

Novel·la

2011-12-14T08:01:00.007+01:00

Hi ha gent que llegeix novel·les, hi ha gent que escriu novel·les, hi ha gent que viu una vida de novel·la, és a dir en tres dimensions, enfront d’aquells que tenen una vida plana, com les dues cariàtides de la fotografia, encara que siguin de tres dimensions.

Immigració

2011-12-11T08:07:00.005+01:00

Passes vuit hores a l’avió, en surts mig quadrat i ensomniat, has anat allargant el dia. Amb tot, baixes de l’avió amb ganes de menjar-te la ciutat que ja has visualitzat des de la finestreta: la llenca de terra apilonada d’edificis. Espectacular, la miris des d’on la miris, de dia o de nit, hi arribis a l’estiu o en ple hivern, a l’inici de la primavera o al cap de la tardor. És allà i, com la primera vegada, te’n tornes a enamorar. I això. Passadís enllà recordes que, ai, encara no podràs recollir la maleta i pujar al taxi, perquè has de passar immigració, el rostre somrient del país que t’acull, que diuen, la primera rebuda als USA. I la rebuda es fa esperar. Una filera, i una altra, i desfer-la, i mitja hora, i una hora, i la nena cinquanta persones més enllà que no deixa de plorar, i una hora i mitja, perquè és l’hora del canvi de guàrdia, a més. Finalment, et rep el rostre alegre del país: “Hi, how are you?” sents que et pregunta una boca oberta d’orella a orella. “Fine” respons per mimetisme cortès, davant de tan gran somriure, somrient també. Però de seguida recordes que estàs “Tired, after two hours!” “Sorry! Welcome to New York!” I, ah, penses en la rapsòdia in blue i la maleta que t’espera i et falten cames per entrar al taxi groc i veure que es van acostant el Chrysler i l’Empire, il·luminats, perquè mentrestant ha caigut la nit sobre Manhattan.

La fotografia la vaig fer ahir, des del taxi groc, quan de fet se m’anaven allunyant el Chrysler i l’Empire.

Nature boy

2011-12-10T08:06:00.003+01:00

There was a boy

A very strange enchanted boy

They say he wandered very far, very far

Over land and sea

A little shy

And sad of eye

But very wise

Was he

And then one day

A magic day he came my way

And while we spoke of many things, fools and kings

This he said to me

“The greatest thing

You’ll ever learn

Is just to love

And be loved

In return”

(instrumental interlude)

“The greatest thing

You’ll ever learn

Is just to love

And be loved

In return”

Tom’s Diner

2011-12-08T08:04:00.000+01:00

I am sitting
In the morning
At the diner
On the corner

I am waiting
At the counter
For the man
To pour the coffee

And he fills it
Only halfway
And before
I even argue

He is looking
Out the window
At somebody
Coming in

“It is always
Nice to see you”
Says the man
Behind the counter

To the woman
Who has come in
She is shaking
Her umbrella

And I look
The other way
As they are kissing
Their hellos

I’m pretending
Not to see them
Instead
I pour the milk

I open
Up the paper
There’s a story
Of an actor

Who had died
While he was drinking
It was no one
I had heard of

And I’m turning
To the horoscope
And looking
For the funnies

When I’m feeling
Someone watching me
And so
I raise my head

There’s a woman
On the outside
Looking inside
Does she see me?

No she does not
Really see me
Cause she sees
Her own reflection

And I’m trying
Not to notice
That she’s hitching
Up her skirt

And while she’s
Straightening her stockings
Her hair
Is getting wet

Oh, this rain
It will continue
Through the morning
As I'm listening

To the bells
Of the cathedral
I am thinking
Of your voice...

And of the midnight picnic
Once upon a time
Before the rain began...

I finish up my coffee
It’s time to catch the train

Manhattan

2011-12-06T08:02:00.000+01:00

We’ll have Manhattan

the Bronx and Staten

Island too.

It’s lovely going through

the zoo!

It’s very fancy

on old Delancy

street you know.

The subway charms us so

when balmy breezes blow

to and fro.

And tell me what street

compares with Mott Street

in July?

Sweet pushcarts gently gliding by.

The great big city’s a wonderous toy

just made for a girl and boy.

We’ll turn Manhattan

into an isle of joy!

We’ll go to Yonkers

where true love conquers

in the whiles

and starve together dear, in Chiles

We’ll go to Coney

and eat baloney on a roll

in Central Park we’ll stroll

where our first kiss we stole

soul to soul

And for some high fair we’ll go to “My Fair Lady”

we’ll hope it closes, some day

the city’s glamour can never spoil

the dreams of a boy and goil.

We’ll turn Manhattan

into an isle of joy!

The city’s bustle cannot destroy

the dreams of a girl and boy.

We’ll turn Manhattan

into an isle of joy!

Je ferais le tour du monde

2011-12-04T08:03:00.000+01:00

Tu me fais tourner la tête
Mon manège à moi, c’est toi
Je suis toujours à la fête
Quand tu me tiens dans tes bras

Je ferais le tour du monde
Ça ne tournerait pas plus que ça
La terre n’est pas assez ronde
Pour m’étourdir autant que toi...

Ah! Ce qu’on est bien tous les deux
Quand on est ensemble nous deux
Quelle vie on a tous les deux
Quand on s’aime comme nous deux

On pourrait changer de planète
Tant que j’ai mon cœur près du tien
J'entends les flons-flons de la fête
Et la terre n’y est pour rien

Ah oui! Parlons-en de la terre
Pour qui elle se prend la terre?
Ma parole, y a qu’elle sur terre!!
Y a qu’elle pour faire tant de mystères!

Mais pour nous y a pas d’problèmes
Car c’est pour la vie qu’on s’aime
Et si y avait pas de vie, même,
Nous on s’aimerait quand même

Car...
Tu me fais tourner la tête
Mon manège à moi, c’est toi
Je suis toujours à la fête
Quand tu me tiens dans tes bras

Je ferais le tour du monde
Ça ne tournerait pas plus que ça
La terre n’est pas assez ronde
Pour m’étourdir autant que toi...

Je ferais le tour du monde
Ça ne tournerait pas plus que ça
La terre n’est pas assez ronde...
Mon manège à moi, c’est toi!

Els anys vint del segle XX català

2011-12-02T08:01:00.000+01:00

Portentosos? Excepcionals? Singulars? Si us semblen excessius aquests adjectius per qualificar els anys vint del segle vint català, en puc triar d’altres. Però, què me’ls fa tan especials? Ras i curt: la creació de la Fundació Bernat Metge, de l’Editorial Barcino i de la Fundació Bíblica Catalana. Això és la voluntat de posar a l’abast i en català els clàssics grecs i llatins, els clàssics catalans i la Bíblia. Vet aquí els fonaments de la nostra cultura, l’europea, l’occidental.

I vet aquí les dades. Gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, la Bernat Metge ja és una realitat l’any 1922. L’obra de Lucreci De la Natura en va ser el primer volum publicat l’any 1923. I el primer director de la col·lecció va ser Joan Estelrich. El mateix 1922 es crea la Fundació Bíblica Catalana, també sota el mecenatge de Cambó, i l’any 1928 apareix el primer dels quinze volums de la Bíblia en català. Va ser l’any 1924 quan, a partir d’una proposta de Pompeu Fabra, Josep M. de Casacuberta va crear l’Editorial Barcino. El primer volum de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” va ser Lo somni de Bernat Metge, que conté un estudi introductori de Nicolau d’Olwer.

És o no és adequada la tríada inicial d’adjectius davant de tanta riquesa i bona vista cultural? Bernat Metge deu ser el símbol per antonomàsia d’aquell moment històric. Per això il·lustra aquest post.

Noms

2011-11-30T08:05:00.001+01:00

El poeta quatrecentista Pere Torroella va posar al seu fill el nom de Diomedes. L’humanista balear, també quatrecentista, Ferran Valentí va tenir més fills i tanta inspiració grega com Torroella. Vet aquí els noms de la prole valentina de clar predomini femení: Teseu, Hipòlita, Fedra, Adriana, Policena i Lucrècia. Aquest darrer nom, llatí, va tenir una certa fortuna en aquesta època. El papa Alexandre VI, quatrecentista, ja es veu que va preferir el món romà perquè va posar als seus quatre fills els noms de Lucrècia i Cèsar, a més dels nostrats Joan i Jofré.

Si el nom fa la cosa, aquestes fillades tenien damunt les espatlles el pes de tota la mitologia grega i de tota la història romana.

Il·lustra aquest post nominatiu un presumpte retrat de Lucrècia Borja: santa Caterina d’Alexandria de Pinturicchio, que es troba en una de les sales de l’apartament Borja del Vaticà.

Mans

2011-11-28T08:01:00.000+01:00

L’any 1959, el dia abans de ser ordenat capellà, Modest Prats va escriure una “Oració de les mans”, ara publicada al volum Homilies d’Organyà. El text, colpidor, és d’una gran bellesa. N’extrec aquest fragment. “Tenim la pell dura, Senyor. Hem heretat el contacte del mall i l’enclusa. Fem flaire dels cascos dels cavalls que varen cremar els tres ferrers de les alegries. Són roges d’estar al costat de la fornal, esperant la roentor de la rella.”

L’any 1945, l’escriptor austríac Hermann Broch va escriure La mort de Virgili, un doll de paraules inexhaurible i un diàleg amb el món antic. A la primera part de la novel·la llegim: “Oh mà, mà que toca, palpa, recull, tanca, oh dits i puntes dels dits, aspres i suaus i tous, pell viva, superfície superior de la foscor de l’ànima, desclosa amb les mans alçades! Sempre havia sentit a les mans aquest batec estrany i gairebé volcànic, sempre l’havia acompanyat el pressentiment d’una estranya vida pròpia de les seves mans.”

Leonardo da Vinci va fer l’estudi de mans que il·lustra les lúcides mans de Prats i Broch, pels volts de 1474.

La Biblioteca Bruno Filipponio

2011-11-26T08:01:00.053+01:00

Fa temps vaig rebre una carta i ho vaig explicar al bloc. No és un dels posts més llegits, però és un dels posts més internacionals. De tant en tant visito les estadístiques del bloc i, quan trobo visites de llocs inusuals, com és ara Sacavém, Warsaw, Leuven, Oxford, Berlin o Dublin, vaig a veure quina ha estat la seva pàgina de destinació. Quasi mai no falla: “La carta”. Aleshores sé que el senyor Bruno Filipponio ha tornat a escriure una carta com la que em va escriure a mi, perquè vol un altre llibre per a la seva biblioteca. O això penso.

Pels comentaris que m’han deixat al bloc, sé que es va interessar per un llibre sobre art islàmic a Espanya i un altre sobre la catedral de Sarzana. Una de les persones que va visitar el meu post va escriure, al seu torn, un post al seu bloc, mencionant el meu. A través dels comentaris que hi han deixat podem saber que el nostre amic també es va interessar per un llibre sobre Caravaggio, un altre sobre el Museo del Prado i alguns altres quasi sempre relacionats amb diverses manifestacions de l’art. Vet aquí com el senyor Filipponio ha unit un grup d’estudiosos que potser no ens hauríem conegut mai. Ni virtualment.

A la fotografia es poden veure alguns exemplars de la Biblioteca Bruno Filipponio. Pas mal!

Imatges

2011-11-24T08:01:00.014+01:00

Hi ha imatges plaents, breus, que voldries retenir a la retina. Hi ha imatges doloroses, també breus, que romanen a la retina. Em pregunto si, per natura, ens és més fàcil de retenir el dolor que el plaer. És, em penso, com en aquell poema de Nietzsche que llegíem cada estiu, cisellat en una pedra, enmig dels boscos de la Chasté a la riba del llac de Sils, a la vall de l’Engadina. En vaig parlar en aquest post. Volíem que fossin veritat aquests versos del poema:

El món és profund,

més profund que no ha pensat el dia.

Profund és el seu mal,

la voluptat més profunda que la pena del cor.

El dolor ha dit: passa!

Però tota voluptat vol l’eternitat,

vol la profunda, profunda eternitat.

Mai no acabàvem d’estar convençuts del mot francès o català que havia de traduir l’alemany “lust”. Finalment, em vaig decidir per “voluptat”. Però potser ara em decantaria per “plaer”. Disquisicions filològiques a banda, les imatges plaents del record malden per imposar-se a les imatges doloroses. I les ajudo. El vent s’emportava els núvols perquè el sol pogués brillar en aquesta posta de començaments d’abril de 2010.

Sarah i Marilyn

2011-11-22T08:06:00.001+01:00

A primers de gener de l’any 2006 vaig visitar, a New York, una fascinant exposició sobre Sarah Bernhardt al The Jewish Museum, a la cinquena avinguda. Ens hi van portar uns amics jueus newyorkers. La mare de la Bernhardt era jueva. Ella va ser batejada i educada en el catolicisme. Però això no li va impedir de patir atacs antisemites, explicaven els comissaris de la mostra.

A les sales blau elèctric fosc del museu, la Bernhardt brillava en les reproduccions fotogràfiques que s’hi podien veure, vestida de dama de les camèlies o de Cleòpatra, de Joana d’Arc o de Tosca, de Medea o de Teodora, pintada per Lepage o per Mucha, per Spingler o per Clairin, fotografiada per Nadar o esculpida per Abbéma. Exposaven també molts dels seus vestits i el seu mirall, un moble considerable amb la divisa que va triar per a definir-se: “Quand même”. Molta Sarah!

Un dels apartats de l’exposició el van titular “Afterlife”, i era dedicat a la recepció i la pervivència de l’actriu. La presidia una gran imatge de Marilyn Monroe i aquesta frase escrita en lletres capitals: “Who do you think do are? Sarah Bernhardt.” I s’hi podia veure repetidament l’escena de la pel·lícula de Billy Wilder, The Seven Year Itch, de 1955, quan Marilyn Monroe diu: “Every time I show my teeth on television, I’m appearing before more people than Sarah Bernhardt appeared before in her whole career. It’s something to think about... I wish I were old enough to have seen Sarah Bernhardt. Was she magnificent?”

Tinc el catàleg: pura delícia. L’he recuperat ara que, segons les revistes de moda, es torna a portar el fedora, un barret que ella lluïa en la representació de l’obra del mateix nom de Victorien Sardou. Hi penso sempre que em menjo una sara, el pastisset que porta el seu nom.

Al minut 11 del video que il·lustra el post, podreu veure el monòleg de la Monroe amb les mencions de la Bernhardt.

Cartes d’amor

2011-11-20T08:04:00.009+01:00

Fins i tot quan són peces literàries, vull dir cartes escrites per a ser publicades, és un fet que els epistolaris són repetitius, sobretot si es tracta de cartes d’amor. Ho explico als estudiants, quan analitzem les Heroides d’Ovidi, per exemple. En aquell aplec de cartes que Ovidi va imaginar, tot d’heroïnes mítiques escriuen una carta al seu amor absent. Així podem llegir una carta de Dido a Eneas, una altra de Penèlope a Ulisses, una d’Ariadna a Teseu, una de Fedra a Hipòlit o una de Safo a Faó, entre d’altres. Les paraules que mostren nostàlgia i enyor s’hi repeteixen, així com els retrets per l’absència. Fixen els tòpics dels epistolaris amorosos. Però, ai, més val no llegir una carta rere l’altra: cansen. Hi he pensat mentre llegia les cartes que Armand Obiols va escriure a Mercè Rodoreda, recollides ara en una edició totes juntes i sense les respostes de l’autora de Mirall trencat. Serà que ja només em complau de llegir i rellegir les belles cartes d’amor que m’han enviat a mi i que he correspost?

A la il·lustració, Fil·lis escriu una carta a Demofont, en una miniatura d’una traducció francesa de l’obra ovidiana, manuscrita de finals del segle XVI i conservada a la Bibliothèque Nationale de France.

El dia que va morir Virgili

2011-11-18T08:09:00.006+01:00

Feia massa sol a Megara. I què hi feia Virgili a Megara? Trepitjava terres homèriques, revivia paisatges heroics. Per completar la seva obra, la que hauria de ser la més gran, la història de l’heroi troià Eneas, que era també l’origen d’August, de Roma. I tant de sol el va reprendre a Virgili. Malalt, se’l va emportar August, de retorn a Itàlia. Només de desembarcar a Brindisi, va tenir temps de demanar als amics, quan ja es veia morir, que cremessin la seva obra, la que havia de ser la més gran. No en podria completar la revisió, ni aquells versos coixos, ni refer els errors que la visita als llocs li havia fet veure. I Virgili es va morir, allà, a la Calàbria, ell que havia nascut a la Màntua del Po i volia reposar per sempre a Nàpols, prop de l’entrada a l’Avern, al costat del bosc del roure de la branca d’or. Era el dia 21 de setembre de l’any 19 abans de Crist, quan Virgili va acabar els seus dies que havien durat 51 anys.

A la fotografia, es pot veure una representació de Virgili en un manuscrit del segle V, conservat a la Biblioteca Apostolica Vaticana.

Madame Monet llegeix

2011-11-16T08:01:00.012+01:00

La dona que llegeix damunt d’aquests mots al seu confortable sofà potser passava turbulències que volia distreure llegint aquest llibre, o potser simplement posava per a l’amic pintor del seu marit pintor. No sembla gaire còmoda l’andriana que porta, si és que és una andriana aquesta vestimenta llarga i tan estesa sobre el sofà. La flor al cap, el llaç a darrere, la punta del peu. Només les mans i el rostre nus. La resta un embalum de teixits. Ella sembla un coixí més del sofà. Tot se’m fa pesant en aquest quadre, menys els tres ventalls japonesos de la paret que sembla que marxen volant de gairell, cap a l’esquerra. Tot molt étouffé i étouffant. Com aquest vespre de tardor.

El quadre Madame Claude Monet reading el va pintar Pierre Renoir pels volts de 1872, i ara es troba al museu Sterling and Francine Clark Art Institute, de Williamstown, Massachussets.

Les ciutats de Comadira

2011-11-14T08:01:00.000+01:00

Hi ha un poema de Narcís Comadira que es titula “Les ciutats”, que he llegit als meus estudiants en aquelles classes de llatí memorables que anàvem a fer a Roma, anada i tornada el mateix dia, quan aquella companyia aèria irlandesa amanyagava els gironins amb el secret propòsit d’abandonar-nos pels barcelonins.

He llegit que Morosini,
general ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d’un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d’algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes d’homes sagrats…

Així s’han fet les ciutats:

construïdes lentament

amb pedres que ahir van ser

vides humanes: amors,

sofriments que ningú recorda.

L’he volgut recordar, després d’haver assistit a la representació-homenatge Estimat Comadira que va tenir lloc el dia dels Difunts, al Teatre Municipal de Girona. A la fotografia, el dibuix de la portada del meu llibre Els arbres, que Comadira va il·lustrar amb un dibuix per a cada arbre.

Remedios Varo

2011-11-12T08:01:00.010+01:00

Recordo, quan era petita i anàvem al Tibidabo, que em deixava bocabadada la sala dels autòmates. N’hi havia molts de formes diverses. Després de contemplar-los una estona, em cansava de veure la repetició dels moviments.

Hi vaig pensar dilluns passat, quan vaig veure la notícia de la fotografia. I no pas precisament pel dibuix que s’hi mostra. No, no. Allò que em va deixar bocabadada va ser el títol “Remeis Var”. Només els autòmates poden repetir errors com el de rebatejar la pintora surrealista Remedios Varo. Ah, els traductors automàtics de La Vanguardia en català!

Onze de l’onze de l’onze

2011-11-11T08:01:00.024+01:00

No sé si m’agrada més veure-ho escrit amb lletres o amb números. L’u no és pas el meu número. Però no deixa de ser bonic de viure el dia 11 del mes 11 de l’any 11. Per allò de l’harmonia, de l’anàfora. De fet, aquesta data així com apareix a l’inici d’aquest post ja va ser, fa dos mil anys. Aquell dia de novembre de l’any 11 el pobre Ovidi, es va tornar a despertar a la riba del Mar Negre, aclaparat pel seu exili. Potser es va aixecar aviat, la imatge tristíssima de la seva darrera nit a Roma sovint no el deixava dormir. Potser va anar a pescar, com solia, perquè el dia no se li fes tan llarg. Potser després encara va escriure alguns versos per allunyar-se dels mals i tornar a suplicar el retorn. Com aquests:

“Si s’alleugés la ira del cèsar invencible, de cants de joia bé prou te’n donaria. I, amb tot, com lleugera fou abans, cap obra meva no tornarà a ésser lleugera: ja basta que una vegada els meus versos hagin escampat les meves plasenteries. Cantaré sobre uns temes que puguin plaure a ell, només que em tregui una part del meu càstig i pugui fugir del país dels bàrbars i dels getes cruels. Entretant, ¿quin serà el tema dels meus llibres, sinó la tristesa? Aquesta és la flauta apropiada al meu funeral.”

La traducció, extreta de l’edició de la Fundació Bernat Metge, és de Carme Boyé i de l’any 1966. La il·lustració prové d’una edició del segle XVII.

Roig, Rodoreda i Romanyà

2011-11-10T08:05:00.016+01:00

Sabia que tenia el llibre, però em va costar de trobar. Era a la torre dels llibres que vam portar del Líban. Em vaig asseure a la torre dels llibres de Ginebra per cercar-lo. Com molts dels meus llibres, és ple de punts amb una nota manuscrita que indica el tema de la pàgina que em va interessar. I d’aquest llibre em vaig quedar amb les reflexions de Roig sobre l’escriure, sobre geografia literària i sobre Mercè Rodoreda, especialment.

M’ha costat de triar el fragment per fer aquest post sobre Montserrat Roig el dia de la commemoració dels vint anys de la seva mort. Aquest ha estat l’escollit. Pertany, és clar, a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit o acabat, no ho sé, al Balneari Prats de Caldes de Malavella, l’any 1990. Hi parla de Rodoreda i Romanyà.

“Des de la seva darrera soledat, veia mig Catalunya: el mar hel·lènic i encalmat -només és així si te’l mires de lluny-, el caire altiu dels Pirineus. Enmig, les Gavarres, fosques i primitives, i el Montseny, terra d’aventurers i de forjadors de la nostra història mítica. S’hi trobava bé. Ella era tota aquesta terra, havia tornat a mare. Devia captar, així, les veus que ja no se senten. I citava Ronsard: Ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire.”

A la fotografia, les Gavarres i la cinta blanca dels Pirineus, des del mirador rodoredià de Romanyà, el mes de març de 2010.

I Fòrum del Patrimoni Literari

2011-11-08T08:01:00.031+01:00

A Itàlia en diuen “Associazione Case della memoria”, o “Paesaggio culturale italiano” (abans “Parchi letterari”), o “International Committee for Literary and Composer Museums ICOM Italia”, a França “Fédération des maisons d’écrivains et des patrimoines littéraires”, a l’estat espanyol “Asociación de Casas-Museo y Fundaciones de escritores”, aquí “Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català”. Diferents maneres d’anomenar aquells llocs viscuts i descrits pels escriptors que han estat patrimonialitzats, que han esdevingut museus o llocs literaris visitables i que s’han unit en xarxes. L’objectiu és conservar els llocs, però també les obres, és a dir el patrimoni literari, sigui quin sigui, material o immaterial, paisatge, casa o manuscrit. Preservar el patrimoni literari i també estudiar-lo, i a més difondre’l.

El naixement d’aquestes agrupacions el trobem sobretot als anys 90, però l’origen d’alguns centres prové dels anys 70. Tot i que de llocs literaris fixats en la memòria ja n’hi ha en el món grecollatí, és clar.

El dia 9 de novembre, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari reunirà els gestors d’aquestes associacions en el I Fòrum del Patrimoni Literari amb l’objectiu de posar en comú el camí fet fins avui, però sobretot amb la mirada posada en el futur.

Goethe a la finestra

2011-11-07T08:01:00.000+01:00

La primera nit que Goethe va passar a Roma es va hostatjar a la Locanda dell’Orso. Era el dia 29 d’octubre de l’any 1786. Feia quasi dos mesos que viatjava i sembla que ja estava una mica tip de les “locande”, així és que va posar-se molt content de poder traslladar-se a l’apartament del pintor Johann Heinrich Wilhelm Tischbein a la via del Corso. El primer de novembre ja escrivia des d’allà que gaudia “de la quietud i la pau domèstica en terra estrangera”. I el 17 de novembre ja afegia “em sento a casa”.

L’any 1872 van posar una placa a la façana de la casa “In questa casa immaginò e scrisse cose immortali Volfango Goethe”. Va ser l’any 1963 quan va néixer la iniciativa de crear un museu de Goethe a Roma. Deu anys més tard ja va ser una realitat. Però, després de deu anys més, va haver de tancar. L’any 1987 es va voler tornar a obrir en commemoració del bicentenari del viatge de Goethe a Itàlia. Finalment, des de l’any 1997 en l’apartament hi ha la casa museu de Goethe a Roma. Difícil vida la de les cases dels escriptors!

Tischbein va dibuixar Goethe mirant per la finestra de l’apartament: la via del Corso ja devia ser tot un món digne de ser contemplat hores i hores.

El camí de Modest Prats

2011-11-06T08:01:00.002+01:00

El dia de Sant Narcís, Modest Prats va rebre un nou homenatge, amb motiu de la publicació de les seves Homilies de Medinyà. Hi explica que, quan li van preguntar en un programa de ràdio quins dos fets havien marcat profundament la seva vida, va respondre “el dia que vaig néixer i el dia que em vaig ordenar capellà”.

Sobre el dia del seu naixement, en Modest escrivia l’any 2005: “Vaig néixer el setembre de 1936. Quan vaig obrir els ulls a la llum, el país vivia la terrible Guerra Civil. Tres mesos després del meu naixement, van matar el meu pare, afusellat a la paret del cementiri de Montcada, juntament amb el seu oncle Gonçalo. A casa, a cal Ferrer, hi quedàrem, destrossats, el meu avi Cebrià -pare de la meva mare-, la meva tia Lola -que ha mort aquest estiu passat-, la meva àvia Carme -la mare de la mare-, i l’Enriqueta, la meva mare que era el centre de tot, el punt de referència central al llarg de la meva vida. Aleshores tenia tot just vint-i-cinc anys. En fa tres que va morir, però continua ben viva en el record i en l’exemple de tota la seva vida. És a casa, amb un profund sentit cristià, on vaig anar aprenent el camí del perdó i de la llibertat.”

He extret aquest fragment del text, recollit ara al volum, que en Modest va llegir sencer, a Castelló d’Empúries, el seu poble natal, amb motiu de l’atorgament del premi Espiga i Timó d’Or.

Vaig fer la fotografia del campanar de la basílica de Castelló, el 21 de juny de l’any 2009.

Grec i llatí

2011-11-05T15:04:00.000+01:00

Poques vegades (mai?) el grec i el llatí ocupen portades de diari.

Aquesta és la portada d’avui d’un diari francès. No m’he pogut estar de reproduir-la al bloc.

Potser hauríem anat més bé si haguéssim continuat estudiant grec i llatí!

Els Jocs Florals de fa cent anys

2011-11-04T08:04:00.006+01:00

Als Jocs Florals de Girona de fa cent anys, celebrats el primer de novembre de 1911, Carles Riba va guanyar la Flor natural amb una “Ègloga”, escrita a la manera de les Bucòliques de Virgili. Riba tenia només divuit anys i, aquell mateix any, ja havia publicat el seu primer llibre, justament la traducció en hexàmetres de l’esmentada obra virgiliana. No és estrany, doncs, que l’ègloga premiada sigui una peça tan amarada de Virgili. Aquests són els versos finals, en els quals la Musa boscana parla al pastor poeta Títir-Riba:

Ara els pastors són a ciutat, i Pan ja no enjoia

com en ta joventut amb ses gràcils tonades les selves.

Mes naixeran de la vostra besada gèneres noves

i poesia nova en les serres que ara són mudes.

I vosaltres sereu l’esperit eternal qui hi domini.

Una aroma de roses desvetlla Títir. Devora

d’ell se decanta Amaril·lis rient, per cenyir-li la testa

d’una corona. Les cabres pasturen al lluny jogassades.

Títir les mira, i besant els llavis en flor d’Amari·lis

va desglossant la renovació de jornades caigudes,

i tot l’or de la posta se fon en l’ègloga eterna.

A la fotografia, Carles Riba l’any 1913.

Els símptomes de Catul

2011-11-02T08:00:00.001+01:00

Cinc segles després del poema de Safo del post anterior, el poeta llatí Catul va recrear les paraules de Safo per descriure els efectes físics que li produïa la seva estimada Lèsbia, en les tres primeres estrofes d’aquest poema:

Al nivell dels déus he de dir que es troba,

o més alt que els déus, si no fos sacríleg,

el qui amb tu assegut llarga estona pugui

veure’t i, dolça,

escoltar com rius, quan això trasbalsa

tots els meus sentits. Ai de mi, que, Lèsbia,

des d’aquell moment que et vaig veure em falten

fins les paraules,

no em respon la llengua travada, als membres

sento un lleu flameig, un ressò inefable

a l’orella em brunz, i la nit se’m dobla

sobre la vista.

Poc profit, Catul, ha de dur-te l’oci:

t’entretens amb l’oci i t’exaltes massa.

L’oci, antigament, va fer caure reis i

viles alegres.

El poema 51 de Catul és la primera oda sàfica que es va escriure en llatí. Això va ser a la primera meitat del segle I abans de Crist. També en estrofes sàfiques la va vessar al català Jordi Parramon i Blasco l’any 1999.

Els símptomes de Safo

2011-11-01T08:00:00.007+01:00

El poema 31 de Safo descriu els efectes físics de l’amor d’aquesta manera:

Igual que els déus em sembla que aquest home

és, que et seu al davant, aquest que ara

escolta, a frec, la teva veu, car parles

molt delicada,

i el teu riure agradós; de debò, dintre

del pit el cor em defalleix; si et miro

mal que sigui un instant, ni una paraula

no em ve a la boca,

car la llengua se’m trava, i una fina

foguerada la pell prest em recorre,

res no em veuen els ulls, i les orelles

totes em xiulen.

La freda suó’ em té, un tremó’ em guanya

de cap a peus, més lívida que l’herba;

que tinc la mort propera m’afiguro,

ben a la vora.

Mes cal sofrir-ho tot, perquè...

D’aquesta oda sàfica bellíssima, escrita a l’illa de Lesbos probablement a finals del segle VII abans de Crist, ens manquen els versos finals, no sabem quants, així és que restem sense conèixer quina és la raó que a Safo li fa sofrir-ho tot, encara que la podem imaginar. La traducció, també en estrofes sàfiques, és de l’any 1973 i la signa el prevere Manuel Balasch.

Cels de fires

2011-10-31T08:03:00.006+01:00

La branca de magnòlia i el núvol de Magritte, a la finestra.

Gira la nòria i el sol encén el tronc dels plàtans, a l’hora de la posta.

Vaig fer les fotografies l’endemà de Sant Narcís, per fires, a Girona.

Vistes de Madrid

2011-10-30T08:40:00.000+01:00

Limpia, fija y da esplendor.

Violetas imperiales.

Vaig fer les fotografies el dia 19 d’octubre.

La paraula viva a Alcoi

2011-10-28T20:03:00.000+02:00

Arrapats a la pedra aèria de la Plaça de Dins d’Alcoi aquests dos coloms blancs festejaven, a cor què vols, aliens a les mirades que la Secció Filològica (quasi en ple) passejava per les arcades del noucents. No ens feien cas. Ben altrament de la sala plena a vessar del dia abans a la Sala de Graus de la Universitat Politècnica, quan van ressonar aquells versos de Joan Maragall de l’any 1907:

Mira al teu camp i et sentiràs potenta,

mira’t al mar i t’hi veuràs bonica.

Escolta de la part de Catalunya

i sentiràs una gran veu que et crida

amb la parla que és ta mateixa parla,

més eixuta pro molt amorosida.

L’any de la paraula viva havia arribat a Alcoi, i a València. Era el dia 21 d’octubre, quan vaig fer la fotografia.

Sagarra i l’IEC

2011-10-26T19:03:00.000+02:00

Demà, l’Institut d’Estudis Catalans homenatjarà Josep Maria de Sagarra, de qui enguany es commemora el cinquantè aniversari de la mort. L’any 1942, Sagarra va ingressar com a membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut i en va ser president des de 1959 fins a 1961.

Deu anys abans, el 14 d’abril de 1932, va publicar a la seva columna “L’aperitiu” de Mirador, l’article “L’Institut d’Estudis Catalans”. N’extrec aquest fragment: “La Secció Filològica era la més olla; la presidia mossèn Antoni Maria Alcover, que encara no s’havia barallat amb el país i encara guardava aquella famosa “calaixera” que va donar tant a parlar. Mossèn Alcover era un personatge popular, gras i anacrònic; el seu cap -ell en deia “es carabassot”- semblava que hagués madurat entre les faves, els ametllers i les taronges. A la Secció Filològica, Josep Carner i mossèn Clascar hi donaven un gran to. Carner vivia la seva indumentària poètica més alarmant i l’època més fresca de facècies i acudits. Mossèn Clascar, amb els seus maxil·lars rurals i el nas una mica esclafat dintre del qual es vellutaven les sonoritats de la seva veu, contestava amb un realisme bíblic les agressions alambinades de Josep Carner. La Secció Filològica tenia un aire clericalíssim, de menjador de rector de fora; Pompeu Fabra era la nota més laica i més britànica del conjunt. Les reunions sempre acavaben menjant llaminadures i en Carner no es treia mai aquell gran puràs de la boca, només que per engolir un carquinyoli.”

De tots els membres esmentats, només vivien Carner i Fabra, quan Sagarra va entrar a la Secció Filològica. Vaig fer la fotografia del rellotge de l’Institut, a mitja tarda d’un dia de gener d’aquest any.

Va, pensiero...

2011-10-23T18:27:00.000+02:00

Girava més de pressa el món aquest dies passats. I jo girava amb ell. La no rutina m’ha allunyat del bloc i de les xarxes socials. I ara em costa de tornar-hi. Massa coses per dir. Massa coses no dites. Al cap i a la fi, escriure en el bloc també forma part de la rutina. Com puc resumir dies, fotos, esdeveniments, vida? És el que se’m fa difícil. Si no m’hi poso, cada vegada em costarà una mica més de tornar-hi. Vet aquí que aquest post no dirà res, perquè a la seva autora se li acumulen les imatges i les paraules, els llocs i les persones. No és la primera vegada que li passa. Podria identificar uns quants posts, al llarg d’aquests anys, que serveixen d’enllaç entre un abans i un després. Així és que triaré un record, un lloc, un moment, per retornar al bloc: els cors de Nabucco de Verdi, a la Metropolitan Opera de New York, dissabte 15 d’octubre, a les 20.30, nel mezzo del cammin d’aquests dies. La fotografia, però, és d’un parell d’hores abans, amb el sol de biaix, a Riverside Park.

Va, pensiero, sull’ali dorate,
Va, ti posa sui clivi, sui colli
Ove olezzano tepide e molli
L’aure dolci del suolo natal!

La missió del poeta

2011-10-18T08:02:00.013+02:00

“El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons; i també fou dit d’Amfion, fundador de l’acròpolis de Tebes, que amb el so de la seva lira, commovia els penyals i se’ls enduia allà on volia, esclaus de la dolçor del seu càntic. Temps era temps, la poesia tingué la sàvia missió de discernir del privat el públic, i el sagrat del profà, d’assenyalar els drets dels marits, d’apartar dels errants concubinatges, de bastir ciutats i de gravar lleis en fusta. Així advingueren molta honor i fama als poetes divins i a llurs poemes. I després d’aquests, l’insigne Homer i Tirteu concitaren amb llurs versos els mascles cors a les marcials conteses. En versos foren dits tots els oracles, i hi fou dictada la norma de la vida; i amb els càntics pieris hom sol·licità la privadesa dels reis, i a la fi fou trobat el joc escènic, que era el terme de les llargues feines del camp: per tot això, no et sigui motiu d’empegueïment festejar la Musa destra a sonar la lira, ni el cantor Apol·ló.”

Vet aquí la missió civilitzadora del poeta, segons Horaci, al segle I abans de Crist, en la traducció de Llorenç Riber per a la Fundació Bernat Metge, de l’any 1927.

Vaig fotografiar l’escultura de la fotografia dissabte passat a la Metropolitan Opera de New York.

Walking in Central Park

2011-10-16T08:05:00.007+02:00

Woman I can hardly express,

My mixed emotion at my thoughtlessness,

After all I’m forever in your debt,

And woman I will try express,

My inner feelings and thankfullness,

For showing me the meaning of succsess,

oooh well, well,

Woman I know you understand

The little child inside the man,

Please remember my life is in your hands,

And woman hold me close to your heart,

However, distant don’t keep us apart,

After all it is written in the stars,

oooh well, well,

Woman please let me explain,

I never mean(t) to cause you sorrow or pain,

So let me tell you again and again and again,

I love you (yeah, yeah) now and forever...

Autumn in New York

2011-10-14T08:03:00.002+02:00

Autumn in New York

Why does it seem so inviting
Autumn in New York
It spells the thrill of first-knighting

Glittering crowds and shimmering clouds
In canyons of steel
They’re making me feel

I’m home

It’s autumn in New York
That brings the promise of new love
Autumn in New York
Is often mingled with pain

Dreamers with empty hands
They sigh for exotic lands
It’s autumn in New York
It’s good to live it again

Autumn in New York
The gleaming rooftops at sundown
Autumn in New York
It lifts you up when you’re rundown

Jaded roués and gay divorcés
Who lunch at the Ritz
Will tell you that
It’s divine

This autumn in New York
Transforms the slums into Mayfair
Autumn in New York
You’ll need no castles in Spain

Lovers that bless the dark
On benches in Central Park
It’s autumn in New York
It’s good to live it again.

I’m going

2011-10-12T08:08:00.008+02:00

Moon River, wider than a mile,
I’m crossing you in style some day.
Oh, dream maker, you heart breaker,
wherever you’re going I’m going your way.

Two drifters off to see the world.
There’s such a lot of world to see.
We’re after the same rainbow’s end-
waiting ‘round the bend,
my huckleberry friend,
Moon River and me.

El llatí i la química

2011-10-11T08:01:00.000+02:00

“Em meravellen algunes coses que abans em semblaven naturals. Ara veig una dualitat sorprenent. Jo veig en ella dues dones. Una és la professora de llatí, una matèria que a ella l’apassionava i que jo havia considerat al començament una mica femenina. Després, quan vaig veure que participava en congressos i que la filologia també era una ciència, vaig prendre una actitud de respecte i fins i tot vaig capgirar els conceptes. Vaig arribar a considerar la química com un saber finit, que es transmet i es rep tot sencer en un sol bloc. I les llengües clàssiques em van semblar una carrera que dura tota la vida. Ja sé que no és així, però la química que vaig estudiar ha estat per a mi suficient i definitiva. M’he posat al dia d’una manera natural i només en aquells aspectes que la feina m’exigeix. Quan vaig deixar la universitat, vaig acabar els estudis per sempre, com un període perfectament delimitat i acabat. El fet que ella no l’hagués deixada mai, li donava als meus ulls un aire de provisionalitat, d’adolescència permanent, com qui encara està en període de formació. Veure-la treballar a casa em feia l’efecte de l’estudiant que fa els deures.”

Fragment extret de la novel·la de Ramon Solsona, Les hores detingudes, publicada l’any 1993. Vaig fer la fotografia a Roma, el mes de maig passat.

Apple

2011-10-09T08:00:00.006+02:00

El fruit de la pomera ha estat un dels més preuats i un dels més famosos des de l’antiguitat. Una poma va donar la primera dona, Eva, al primer home, Adam, el seu company al jardí de l’Edèn, el paradís terrenal que tots vam perdre quan Adam va clavar les seves dents en el fruit saborós.

Una altra poma va ser la causa remota d’una de les guerres de més anomenada de l’antiguitat, la guerra de Troia. Una poma d’or que portava la inscripció “per a la més bella” fou llençada sobre la taula dels déus de l’Olimp durant el banquet de noces de Tetis i Peleu, els pares d’Aquil·les, per Èride, la deessa de la discòrdia, perquè no havia estat convidada a l’àpat nupcial.

El dotzè treball d’Hèrcules va consistir a portar a Euristeu unes pomes d’or que la deessa Gea havia regalat a Hera el dia del seu casament. Hera havia plantat les pomes en un jardí situat a la zona més occidental de la terra, protegit per les nimfes dites Hespèrides i per Ladó, un dragó de cent caps.

També eren d’or les pomes que Afrodita, la deessa dels bells braços, va regalar a Melanió, també dit Hipòmenes, pretendent d’Atalanta, una de les poques dones que havia format part de l’expedició dels Argonautes. Gràcies a les pomes, Melanió la va vèncer en la cursa i es va poder casar amb ella.

Vaig fer la fotografia de la poma més famosa dels nostres dies des de dins de la botiga de Broadway, al costat del Lincoln Center, a New York, el passat 26 d’abril.

Pregària a l’Acròpolis

2011-10-07T08:03:00.012+02:00

La Pregària a l’Acròpolis és, en el seu origen, un dels capítols dels Records d’infantesa i joventut que Ernest Renan va publicar l’any 1883, en el qual evoca el viatge que va fer a Grècia l’any 1865. “El món només serà salvat si retorna a tu, si repudia els seus lligams bàrbars” li diu Renan a la dea de l’acròpolis. He traduït el primer i el darrer paràgraf de l’obra, ara que Grècia ha de lluitar contra l’ofec.

“Oh noblesa! Oh bellesa simple i vertadera! el teu culte, deessa, significa raó i saviesa, el teu temple és una lliçó eterna de consciència i de sinceritat, jo arribo tard al llindar dels teus misteris; aporto al teu altar molts remordiments. Per trobar-te, m’han calgut recerques infinites. La iniciació que conferies a l’atenenc naixent amb un somriure, jo l’he conquerida a força de reflexions, al preu de llargs esforços.

[...]

Un immens riu d’oblit ens emmena vers una gorga sense nom. Oh Abisme, ets el Déu únic. Les llàgrimes de tots els pobles són vertaderes llàgrimes; els somnis de tots els savis contenen una part de veritat. Aquí baix no hi ha res més que símbol i somni. Els déus passen com els homes, no seria pas bo que fossin eterns. La fe que hem tingut no ha de ser mai una cadena. Estem en paus amb ella quan l’hem curosament embolicada amb el sudari de porpra on dormen els déus morts.”

La il·lustració de Serge de Solomko pertany a l’edició de París de l’any 1920.

Rilke i Kavafis, en diàleg

2011-10-05T08:02:00.017+02:00

Rilke va néixer l’any 1875, a Praga, i va morir a Suïssa l’any 1926, amb només 51 anys d’edat. Kavafis havia nascut l’any 1863 a Alexandria, on va morir el mateix dia que havia nascut, setanta anys més tard. Es podien haver conegut.

Avui, a les vuit del vespre, dialogaran a la Casa de Cultura de Girona, en català, com ho fan ara en aquest post, a la manera de Coridó i Tirsis, en versos alterns, com els agrada a les muses.

Diu el Kavafis traslladat per Eusebi Ayensa:

Al teu costat tot ho trobo dolç, i em somriu,

i en el mirall dels teus ulls s’hi reflecteix la joia.

Ets la meva llum, i encara no t’he dit ni la meitat

de tot el que aclapara el meu cor enamorat

i que als meus llavis s’amuntega amb una sola mirada teva.

No em parlis si no vols, no em diguis seductores

paraules d’amor i admiració. Em basta que estiguis a prop

per dir-te com et desitjo, per tocar-te i per respirar

la mateixa fresca del matí que respires tu,

o, si trobes això exagerat, per mirar-te i prou.

I respon Rilke en la meva versió catalana:

No són pas records

els que, en mi, et mantenen;

tu tampoc no ets meva

per la força d’un bell desig.

El que et fa present,

és la marrada ardent

que una tendresa lenta

descriu en la meva pròpia sang.

No tinc necessitat

de veure’t aparèixer;

n’he tingut prou amb néixer

per perdre’t una mica menys.

Veia el cel de la fotografia, des del meu estudi, el dia 18 de setembre passat.

Àurea de Sarrà: una Demèter catalana al Partenó

2011-10-03T08:00:00.016+02:00

La darrera vegada que vaig parlar d’Àurea de Sarrà va ser al Museu de la Ciutat d’Atenes. Ho tornaré a fer dimarts que ve, dia 4 d'octubre, a les 7 de la tarda, dins del cicle de conferències Catalunya a Grècia / Grècia a Catalunya que ha organitzat Eusebi Ayensa a CaixaForum Girona.

Vaig saber de l’existència d’Àurea ja fa uns quants anys. Em va seduir una petita fotografia d’una gran enciclopèdia, que els fats em van fer trobar un dia, quan estava capficada a la cerca de no sé quina dada vital per a no sé quin treball importantíssim (o això considerava jo en el moment d’elaboració de la meva tesi doctoral).

En la fotografia es veia una dona vestida amb un pèplum preciós i calçada amb unes sandàlies de cuir; una diadema cenyia el seu cap i innombrables braçalets s’arrapaven als seus braços. Estava en una posició de dansa enmig de l’escenari del teatre de Dionís, al peu de l’Acròpolis d’Atenes. Es deia Àurea de Sarrà, havia nascut a Barcelona quasi al tombant del segle passat i, després d’haver ballat en escenaris de mig món, havia mort a Arenys d’Empordà. Era, vaig pensar, la Isadora Duncan catalana.

Ja no me la vaig poder treure mai més del cap. N’he resseguit les seves petjades per mig món. Em va apassionar la seva vida apassionada i apassionant, amb un punt d’ingenuïtat que me l’acostava humanament. He parlat d’ella, he escrit d’ella, va passar a ser de la família, com els llibres, com els arbres del jardí.

El títol del post és el de la conferència de dimarts. La fotografia que l’il·lustra és la de la fascinació primera. Ara, la tinc a casa.

Josep Maria de Sagarra a la Polinèsia

2011-10-01T18:40:00.000+02:00

El dia 27 de setembre va fer cinquanta anys que va morir Josep Maria de Sagarra. Vet aquí un fragment d’un dels poemes del seu fascinant recull Entre l’Equador i els tròpics, publicat l’any 1947 i resultat del seu viatge de noces a la Polinèsia durant set mesos entre 1936 i 1937. El poema i el quadre de Joan Abelló que l’il·lustra van formar part de l’exposició “Abelló a la Polinèsia, amb textos d’Aurora Bertrana i Josep Maria de Sagarra”, que es va poder veure al Museu Abelló de Mollet del Vallès, l’any 2007. Podeu veure el catàleg amb tots els textos en aquest enllaç.

T’havia somniat quan era infant,

i passava llatí i geografia,

i em fregava el desig, de tant en tant,

la líquida i dispersa Oceania.

T’imaginava molt enllà dels mars,

bogeria de lliris i palmeres,

i ocells del Paradís, i cassoars,

i tempestat de pells i cabelleres.

[...]

Havia somniat tant el teu nom,

oh, líquida i dispersa Oceania,

que em deia: no sé quan i no sé com,

però estic cert que ens trobarem un dia.

I el dia ja ha arribat, ja em tens aquí,

i potser per ser cosa desitjada,

esponja de cristall de Tahití,

m’has dut tot el cristall a la mirada.

Els meus clàssics

2011-09-28T08:02:00.029+02:00

Si n’hagués de triar només un, no sabria com fer-ho, perquè no podria renunciar a aquell Amor I, 5 d’Ovidi que acaba amb unes delicioses paraules que no descriuen res i deixen al lector la potestat d’imaginar què ha passat entre el poeta i la seva amada Corinna en aquella cambra a mitja claror: “La resta qui no la sap? Lassos vam reposar ambdós. Que vinguin per a mi sovint migdiades com aquesta!”

I com podria renunciar a aquells altres versos del poema LI de Catul recreats de Safo: “Em sembla igual a un déu, més encara, que supera els déus, si és lícit dir-ho, aquell que, assegut davant teu, et contempla i et sent riure dolçament.”

O com podria deixar de banda per haver-ne triat uns altres aquells hexàmetres de la Bucòlica VII de Virgili: “El pollancre és a Hèrcules agradosíssim, com la vinya a Bacus, la murtra a la formosa Venus o els seus llorers a Febus; Fil·lis ama els avellaners, mentre Fil·lis els amarà, ni la murtra vencerà els avellaners, ni el llorer de Febus.” I com podria callar l’Eneida amb Dido que d’amor “s’abrusa infeliç i enfollida vaga per tota la ciutat com una cèrvola ferida”.

I com podria menystenir els versos horacians que tant m’ajuden enmig de miratges, certeses i perplexitats de l’Oda I, 24: “És dur, però esdevé més lleuger amb la paciència allò que ja no és lícit corregir.” O aquella altra joia també horaciana de l’Oda II, 10 “L’ànima ben preparada espera un canvi de sort enmig de les dificultats i el tem enmig de les bonances.”

No sabria quin triar, així és que recullo les veles i faig cas de la màxima incisa al temple d’Apol·lo a Delfos: “De res massa”.

La versió sencera i original d’aquest post d’avui la trobareu en aquest enllaç. Vaig fer la fotografia en el punt de Roma des d’on m’agrada més fer classe.

La professora de llatí

2011-09-26T08:00:00.020+02:00

“No sé exactament què esperen del llatí els joves ni què esperen dels professors. T’asseguro, però, que m’encomanen vitalitat, que una pregunta o un comentari seu m’estimula més que cap altra cosa. Tinc la falsa il·lusió que els ajudo a descobrir l’art dels antics, a desmuntar les mentides del passat que ens transmetem de generació en generació. Els ajudo tant com puc a acostar l’art a l’esperit.

¿A tu com et sona això d’art i esperit? ¿Arribes a comprendre que pot ser una raó fonamental de l’existència? La meva feina no és anar a congressos, corregir exàmens i criar fama de professora dura. No. En el fons jo només milito en la perplexitat, com ho fan el poeta i el filòsof.

Jo no m’he dedicat al llatí per casualitat, sinó perquè m’atreuen les zones de llum i ombra a què el llatí m’ha conduït. El món clàssic m’estira amb un poder superior a la simple vocació. La bellesa m’atreu i em torba. Digues que hi busco la morbositat, si vols, no t’erres pas gaire. ¿Per què llegeixo autors de fa dos mil anys? ¿Per què creus que vaig a museus i visito jaciments? Si et penses que solament ho faig perquè forma part de la meva feina, t’equivoques. La veritat és que m’exciten. Dido i Eneas, Eros i Psique, Apol·lo i Dafne no són fantasies, sinó sensualitat descarnada. Em subjuguen, creu-me.”

Fragment extret de la novel·la de Ramon Solsona, Les hores detingudes, publicada l’any 1993.

Avui comença un nou curs a la Facultat de Lletres (a la foto) de la Universitat de Girona. Entraré a classe amb la mateixa vera il·lusió que el primer dia del curs 1974-75.

Cunqueiro i els àngels

2011-09-25T08:32:00.007+02:00

Sembla ser que Álvaro Cunqueiro tenia el propòsit d’escriure un diccionari d’àngels i que ja hi treballava l’any 1969. En diverses entrevistes, quan li preguntaven per aquesta obra, havia dit que ja tenia set mil entrades o que ja havia classificat més d’un milió d’àngels.

Pòstumament va aparèixer una obra amb aquest títol De ángeles y demonios, que inclou onze textos, probablement els únics que va arribar a redactar: “Diccionario de ángeles, Leonardo en viaje, Noticias del diablo, Historia con demonio, Los diablos lusitanos, De los ángeles custodios, Los demonios submarinos, Más sobre velocidades, Los hombres de las alas, Dos o tres diablos i Diablos del bisiesto”.

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Cunqueiro, l’escriptor que mostra uns quants paral·lelismes amb Josep Pla. Segons Gonzalo Torrente Ballester els dos homes “se entendieron muy bien”. L’atzar va voler que morissin tots dos el mateix any, just fa trenta anys.

Durant l’any del centenari, el Consello da Cultura Galega organitza uns Faladoiros arreu de l’estat. La setmana passada, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, vam acollir el que tractava de Cunqueiro i la cultura catalana. Algunes de les coses que es van dir les explico en aquest post, il·lustrat pel cartell dels Faladoiros.

El “Beatus ille” d’Horaci

2011-09-23T16:25:00.003+02:00

Hi ha combinacions de mots, en la llengua que sigui, que fan fortuna. Potser Horaci és un dels autors de qui més en recordem. Penso en Carpe diem i també en Beatus ille.

La primera d’aquestes dues combinacions afortunades apareix en el titular de la primera plana del “Viure” de La Vanguardia d’avui: “Mercè, carpe diem” titula Jaume V. Aroca el seu reportatge sobre la Festa Major de Barcelona.

La segona d’aquestes combinacions és el títol que Josep M. Fonalleras posa a la seva crònica de la sèrie “Dues mirades” d’El Periódico també d’avui. Horaci, ja es veu, és un clàssic dels més vigents, encara avui.

El poema d’Horaci que comença amb l’expressió Beatus ille és l’Epode II. Així diuen, en el català de Josep Vergés de 1981, els quatre primers versos del poema: “Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments...” Aquest elogi de la vida del camp continua fins al vers 66.

Però, ai las! si llegim els darrers quatre versos del poema, ens adonarem que tot plegat és una gran sàtira contra els usurers de la Roma del segle I abans de Crist, altrament dits avui banquers: “Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.”

M’agrada que parlis del meu amic Horaci, Fonalleras!

De la lectura i l’escriptura

2011-09-22T08:05:00.015+02:00

“La lectura alimenta la pensa i la refà de la fatiga de l’estudi, no, però, sense un altre estudi. Ni hem d’escriure solament, ni solament llegir, car la primera cosa dissipa i esgota les forces (parlo de la composició), l’altra les dissol i enerva. cal passar de l’una cosa a l’altra i fer que mútuament s’atemperin, a fi que la ploma doni una estructura d’unitat a tot allò que ha recollit la lectura.”

Així s’expressava Sèneca, l’autor llatí del segle I de la nostra Era, a la lletra 84 a Lucili. Una representació de Sèneca, entre Plató i Aristòtil, procedent d’un manuscrit del segle XIV, il·lustra les paraules traduïdes del filòsof, preses del volum corresponent de la Fundació Bernat Metge.

Els llorers de l’Eneida

2011-09-20T08:08:00.011+02:00

Hi ha, com a mínim, dos llorers a l’Eneida de Virgili, un al llibre segon i l’altre al llibre setè. Tots dos ornen el pati interior d’un palau i ofereixen protecció als seus habitants. Així, Virgili posa un llorer al casal de Príam, rei de Troia: “Enmig del palau, sota la volta nua del cel, hi havia un altar grandiós i, a la vora, un llorer molt antic que pontava damunt l’altar i cobria els Penats amb la seva ombra. Allí, vanament, a l’entorn d’aquest altar, Hècuba i les seves filles, com un esbart de colomes abatut per la negra tempestat, s’havien assegut ben serrades, abraçant les imatges dels déus”

Semblantment, Virgili posa un altre llorer al casal del rei Llatí, al Laci: “Hi havia enmig del palau, entre les altes parets del pati interior, un llorer de sagrada cabellera, protegit per la por religiosa durant molts anys: hom deia que el divinal Llatí l’havia trobat, quan bastia els fonaments de la ciutadella, que ell mateix havia consagrat a Febus i que, d’ell, havia donat el nom de laurents al seu poble.” Quan Eneas va arribar al Laci, un eixam d’abelles va penjar-se, de sobte, d’una de les branques del llorer. Els endevins van predir que l’estranger que venia de la mar, com aquelles abelles, dominaria la ciutat.

Les traduccions són de Miquel Dolç i la imatge representa Virgili, vist per Luca Signorelli, en un fresc de la catedral d’Orvieto de finals del segle XV.

Pintor Fortuny

2011-09-18T19:15:00.000+02:00

Viatges en tren. Reunions. Dinars de treball. Taules rodones. Recitals de poesia. Sopars de compromís. Més reunions. La rutina tardoral, gens rutinària, ha arribat. Mentrestant, Marià Fortuny torna a formar part dels escenaris quotidians. Per al colom sembla que també. Era dimarts i 13 de setembre, quan els vaig fotografiar.

Isadora

2011-09-14T08:08:00.008+02:00

Sempre he imaginat l’escultor Josep Clarà amb un llapis a la mà frisós per captar els moviments efímers de l’art efímer de la dansa. I és que Clarà va dibuixar ballarines i més ballarines, des d’Àurea de Sarrà fins a Josephine Baker, tot passant per la Pavlova, “La Argentina” o Tórtola Valencia. Però la primera musa de la dansa de Clarà va ser la nord-americana Isadora Duncan.

Clarà va assistir al debut d’Isadora al Théatre Sara Bernhardt de París, l’any 1902. Però no la va conèixer personalment fins el dia 19 de novembre de 1912. L’escultor va descriure aquella trobada en les seves notes: “Dia delectós per mi. En Denis me acompanya a casa la gran Isadora Duncan. Ella mateixa havia manifestat el desij de coneixem. Dins son templa de bellesa estava vestida voluptuosament agessada damunt un gran divan prop d’una tauleta plena de dolçors delectoses. Ha volgut complaurem. Ha ballat per mi, y sols ab en Denis y ella hem passat tan llarga estona que la noció del temps ja no existia per mi. He sentit fondes emocions d’art infinit.” Fou així com s’inicià una intensa relació d’amistat entre l’escultor i la ballarina, potser més per a l’escultor que per a la ballarina. Clarà va dibuixar Isadora incansablement i va parlar d’ella sovint en les seves anotacions. En l’autobiografia d’Isadora, en canvi, Clarà no és mai esmentat.

Només tenia 49 anys, aquell 14 de setembre de 1927, avui fa vuitanta-quatre anys, quan Isadora Duncan va morir, a Niça, escanyada pel seu propi xal que es va enredar en la roda del descapotable que conduïa a tota velocitat el seu darrer amant per la corniche de la Costa Blava.

En el número del mes de desembre d’aquell any, la revista D’Ací i D’Allà va reproduir aquest dibuix de Clarà que il·lustra el post d’avui, per donar notícia de la mort de la ballarina enamorada de Grècia.

11S 2001

2011-09-11T08:06:00.000+02:00

Havíem dormit a Sirmione i, al matí, ens vam passejar per les Grotte di Catullo, abans de dirigir-nos a Vicenza per visitar aquella meravella pal·ladiana que és el Teatro Olimpico. Vam dinar a la Piazza dei Signori sota d’unes arcades, amb vistes monumentals. Havent dinat vam enfilar la carretera que ens havia de menar a Venècia, ens vam fixar encuriosits en una base militar nord-americana als afores de la ciutat. Vam prendre el ferry que ens havia de portar, a través de la Laguna Grande, fins al Lido, on teníem l’hotel, aquell que ens permetia obrir la finestra, en despertar-nos al matí, i contemplar la postal de Venècia. Vam desfer les maletes, vam agafar el vaporetto, i cap a Piazza San Marco.

Al capvespre ens vam asseure al salonet turc del cafè Florian a prendre un aperitiu. Només hi érem nosaltres i un senyor gran que va entrar més tard i es va situar a la taula de darrere (la nostra era la que donava a la plaça, a tocar de l’orquestrina). Era un general de més de 90 anys, retirat a Venècia, la seva taula era la nostra, cada dia de cada dia, hora foscant. Ell ens va donar la notícia: uns avions han destruït les torres bessones de New York. Vam trucar als meus pares. Estaven esgarrifats, ho havien vist al telenotícies i encara seien davant la TV. Vam sopar en un restaurant amb fanalets a tocar del Canal Grande. La vida continuava, a Venècia, com si res no hagués passat. Ni remotament no em podia imaginar aquell dia que, dos anys després, New York substituiria Romanyà.

La fotografia, d’aquell dia al matí, és una vista de Sirmione: columnes romanes, el llac de Garda i els Alps al fons.

Les dones d’Eneas: Creüsa

2011-09-09T07:59:00.018+02:00

Tot i que en la tradició primitiva es deia Eurídice, la primera muller d’Eneas i mare del seu fill fou la princesa troiana Creüsa. En la fugida, després de la destrucció de Troia, Creüsa va desaparèixer. Eneas, ocupat com estava amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Iulus de la mà i les figures dels déus al braç, no se’n va adonar fins que ja eren lluny. Tot i així, va desfer els seus passos i va tornar a la ciutat cremada i va cridar Creüsa una vegada i una altra. Però Creüsa no podia fer el viatge amb Eneas. Implacables, els déus van sacrificar Creüsa a causa de l’elevada missió que reservaven a Eneas: la fundació de Roma.

Fa menys d’un any que vaig dedicar un post a Creüsa. Hi retorno cíclicament. La mitologia ens ensenya comportaments arquetípics. La representació de Creüsa sempre m’ha interessat. Aquesta il·lustració fidel del final del llibre segon de l’Eneida és de Bartolomeo Pinelli i de 1878. S’hi veu l’ombra de Creüsa quan s’apareix a Eneas per dir-li que ni la cerqui ni l’esperi més. I és que, com Creüsa, Eneas tampoc no és amo de la seva vida: hi té prioritat la família de sang i el destí que li han preparat els déus.

Polifem o la teràpia literària

2011-09-07T08:23:00.008+02:00

Era alt com un pi, pelut com un senglar, gros com un ós i tenia un ull al mig del front. Deu ser el gegant més conegut de la mitologia grega, sobretot gràcies a l’episodi amb Ulisses i els seus homes, que explica Homer a l’Odissea i Virgili a l’Eneida. Però hi ha un altre aspecte de Polifem que el lliga amb la creació literària. Polifem es va enamorar de qui no tocava, la nimfa marina Galatea, tota jove, tota bella, tota fina. La bella i la bèstia, vaja. Ella, Galatea, estava enamorada del també jove i bell Acis. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. L’un, Teòcrit, es fixà en un Polifem desconsolat; l’altre, Ovidi, destacà el Polifem més cruel.

El Polifem desconsolat de Teòcrit és el protagonista de l’Idil·li onzè. Polifem pateix mal d’amor, estima Galatea i ella l’ha refusat. Polifem dubta d’anar a veure un metge per curar-se. Abans, però, s’asseu damunt d’una roca davant de mar i, “dirigint l’esguard a les onades”, canta les seves penes. La conclusió del narrador, al final del monòleg de Polifem, és contundent: “Era així, doncs, amb cants, com Polifem peixia el seu mal d’amor, i es trobava millor que si hagués donat diners (és a dir, si hagués anat a fer-se visitar pel metge).” Vet aquí com, ja a l’antiga Grècia, la literatura era considerada terapèutica.

El fresc que il·lustra aquest post es conserva al Metropolitan Museum de New York, és romà, del segle primer abans de Crist. Hi són tots els membres del triangle: Galatea, Acis i Polifem.

Enric Marquès

2011-09-05T08:16:00.000+02:00

Durant molts anys vaig evitar aquell semàfor. Ara hi passo. Amb tot, cada vegada revisc encara aquelles imatges d’un dia com avui fa disset anys.

De Romanyà vaig baixar a Llagostera per deixar en Borja amb els meus pares. I vaig enfilar la carretera per anar a Girona, a la primera reunió del curs de la Revista de Girona. A la parada del bus em vaig aturar. Hi havia l’Enric Marquès que s’esperava i em vaig oferir per portar-lo a Girona. Anàvem allà mateix. Feia un parell de mesos que no ens vèiem i vam parlar de les nostres vides durant aquell espai de temps, al cotxe.

Vam reunir-nos amb en Narcís-Jordi Aragó i en Carles Sapena, tots quatre formàvem allò que en dèiem el “petit comitè” del Consell de la Revista. Les reunions acabaven amb una tertúlia. Jo no m’hi quedava. Pel nen. Aquell dia l’Enric em va dir: “He vingut amb tu i marxo amb tu.”

Vam pujar al cotxe a la Plaça de Catalunya i vam enfilar el passeig General Mendoza. Parlàvem de la tarda. El semàfor es posa vermell. M’aturo. L’Enric no contesta les meves paraules, me’l miro i em cau al damunt. Una aturada cerebral. Al cap de tres dies en coma va morir. Tenia 63 anys.

Ho havia explicat tantes vegades de viva veu amb tots els detalls. Mai no havia tingut ànims per escriure-ho, ni breu com avui. Ho tinc molt present.

Els fonaments són la llengua

2011-09-04T08:09:00.005+02:00

“El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho. [...] Escriure malament o parlar malament perquè no s’ha tingut escola és una excusa vàlida, però una excusa al capdavall. Quan vaig voler escriure em vaig trobar que no sabia redactar una carta en català i a la meva època tampoc no hi havia escola. I em vaig posar a estudiar-lo. Carregada de lògica no concebia que es pogués tirar endavant sense aquesta eina de treball importantíssima. Trobaríem absurd que un paleta volgués aixecar una paret sense ciment ni maons o que es volgués fer circular un tren d’un costat a un altre sense vies. La llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions.”

Mercè Rodoreda, 1976.

Baudelaire llatí

2011-09-03T08:29:00.000+02:00

Una mica de llatí de les lletanies, velut stella salutaris (vers 13), un polsim de llatí dels cants goliàrdics, in fame mea taberna / in nocte mea lucerna (versos 22-23), un xic de llatí dels himnes pagans, sicut beneficum Lethe (vers 7), o dels himnes cristians, esto sertis implicata (vers 4), un poc de llatí de Catul, o novelletum quod ludis (vers 2), tot ben barrejat i ben amanit i tenim un poema en llatí escrit per Charles Baudelaire: Franciscae meae laudes, és a dir unes lloances a la seva Françoise, una modista erudita i devota, digna destinatària de l’esforç del poeta. És l’únic poema en llatí de Les flors del mal, però sembla que no és pas l’únic que l’autor va escriure, avesat com estava a la composició llatina des de l’escola. I és que, per ser un Baudelaire, la formació llatina, pagana i cristiana, és fonamental.

Gustave Courbet va pintar aquest retrat de Baudelaire (sempre de cara al pupitre ell!) entre 1848 i 1849.

Fashion

2011-09-01T08:03:00.015+02:00

Ella va ser top model i ara és socialite. Pren el brunch cada weekend al local de les celebrities, perquè és el must. Practica footing i shopping. I no viatja mai amb companyies low cost. Porta els cabells tallats al garçon, té esperit topshop, és molt cool i el seu trench és british. És fan del blog The Sartorialist, porta ulleres vintage perquè li agrada el look amb glamour dels fifty. Quan no vesteix sport, es posa unes peep toe i un tank top de seda. Encara que, a vegades, porta peces oversize, sobretot quan vol sentir-se més easy. Sempre porta body, quan va hipster, i presenta molt chic. Els vestits nude no l’afavoreixen gens, però, a l’hivern, amb un bon abric camel, un foulard patchwork de chiffon, uns leggins i una camisa de strass o, segons com, un clutch, se sent una vertadera lady. Troba el blazer amb uns pantalons print ideals per a un after party. En canvi, el fuseau amb el pull perkins els reserva per a moments més trendy. I, en ocasions especials, un babydoll.

La vaig atrapar en un aparador de Via Condotti, a Roma, el desembre de 2010. Aquell dia portava perruca.

[Després de la lectura d’una revista de moda, que no era en anglès.]

Posts no publicats

2011-08-30T08:37:00.000+02:00

En produïa tants de posts no publicats que vaig crear una carpeta i els vaig posar tots a dins. Molts d’aquests posts només tenen un títol que és el mateix que dir la idea que volia desenvolupar en el post. D’altres contenen dues o tres frases. D’altres són posts acabats que, per raons diverses, he anat ajornant o decidint de no publicar. Com que m’agraden les llistes, quasi més que les efemèrides (senyora efemèrides, em diu el meu fill a temporades), vet aquí uns quants títols de la carpeta de posts no publicats. Afrodita i Atenea. Autobusos. Carrer del Doctor Dou. El lleó Ferran. Els oracles. Les Bucòliques. Lluny de NY. La força de la paraula. Madame Cézanne. Horacianes. Explicar. Família Durrell. Arthur Penn. Americanes i corbates. Banyar-se. 4 de juliol. Barbeta i clotet. Belles ruïnes. Els escuts. Fotografies. I així fins a 109! D’alguns d’aquests títols, ara ja no sabria què en volia dir. És el misteri dels posts no publicats.

La fotografia d’aquest tros de paret del jardí de Llagostera havia de ser motiu d’un altre post, pels contrasts.

L’hamaca

2011-08-28T08:56:00.001+02:00

Hem baixat de Romanyà amb el record dolç dels estius a Romanyà arrapat a l’ànima. Havent sopat hem mirat fotografies, sobretot una de fa més de trenta anys d’un estiu a Llagostera. Però he acabat amb els ulls posats a les fotos dels estius a Romanyà i he mirat i remirat la meva foto a l’hamaca.

Teníem l’hamaca penjada de dos suros. M’hi estirava per mirar el cel, “clapat de fulles, ratllat de branques”. I, als vespres, la lluna.

He agafat de la tauleta de nit The reading woman, que vaig comprar a la botiga de la Morgan Library, a New York, fa uns anys. Volia trobar un quadre d’una dona escrivint per il·lustrar un post que acabava de fer (error, totes llegeixen). I m’he trobat la noia de l’hamaca de Winslow Homer. Així és que he decidit de fer aquest post. Eren massa coincidències.

El quadre pot ser allò que el meu fill anomenaria una “representació” dels estius a Romanyà: estirar-se a l’hamaca i llegir o mirar els arbres i el cel. I sobretot gronxar-se o que et gronxessin! Plaer de plaers. Homer va pintar aquest quadre l’any 1872 i el va titular Sunlight and Shadow.

Les humanitats indispensables

2011-08-26T16:57:00.000+02:00

M’agrada més parlar de les lletres, però, com que sembla que el mot humanitats és més estès avui dia, parlarem d’humanitats. De fet, el mot és dins de l’expressió llatina que ja utilitzava Ciceró, al segle I abans de Crist, i que va tenir gran difusió durant el Renaixement, em refereixo als studia humanitatis. I el mot és un derivat d’homo. Així és que la traducció literal seria “els estudis relacionats amb l’home”. Vet aquí que Ciceró considerava indispensables i útils aquests estudis fins i tot per a la seva dedicació professional: la d’advocat, com en diríem avui.

El fragment que reprodueixo l’he extret del discurs que va pronunciar en defensa del poeta Àrquias, al qual s’havia acusat d’usurpació de la ciutadania romana: “Aquests estudis [d’humanitats] inciten la joventut, delecten la vellesa, adornen els moments feliços, en l’adversitat ofereixen un refugi i un conhort, alegren la llar, no destorben quan s’és fora, romanen de nit amb nosaltres, viatgen amb nosaltres, ens acompanyen quan som al camp.”

El discurs sencer, a més d’una obra mestra, és una defensa abrandada i argumentada de les humanitats i de la poesia.

Deliciós aquest jove Ciceró llegint (potser els poemes d’Àrquias) que va pintar Vincenzo Foppa, entorn de 1464.