Carnaval d’identitats

Durant segles, qui volia viure més d’una vida (llegiu tenir més d’una identitat), o es feia actor, o es feia escriptor, o es disfressava per carnaval. Avui, n’hi ha prou amb obrir un perfil al facebook o un compte al twitter. 

Vaig fixar aquesta imatge de la desfilada de carnaval a la via del Corso, de Roma, el 6 de març de l’any 2011.

La noia de la rebeca rosa

Llegir al llit, en segons quina mena de llit, resulta incòmode. Ho té pitjor la noia de la rebeca rosa del quadre que il·lustra aquest post. Asseguda al llit desfet, sense recolzar l’esquena enlloc, llegeix amb fruïció, o desfici (mot que fa dies que vull utilitzar al bloc per expressar el desfici de flors que neixen aquí i allà, però no puc, perquè encara no arriba la primavera). Amb desfici o no, la noia no aixeca la vista de les pàgines del llibre que aguanta amb les seves mans. No sembla que estigui malament, ni cansada de la poc adequada posició. I no sembla que porti la camisa de dormir. S’ha posat una rebeca, això sí. I té una cama sobre l’altra. Porta el cabell pèl roig recollit amb un pentinat com el de la Goulue (1866-1929) de Toulouse Lautrec (1864-1901). De fet, el quadre és una aquarel·la i, al damunt de la tauleta de tres potes, al pintor se li va escapar una mica massa d’aigua i es barreja amb la roba del llit. Aquesta roba del llit m’atrau tant com la noieta de la rebeca rosa. El text de Rose Macaulay (1881-1958) que acompanya l’aquarel·la de James McNeill Whistler (1834-1903) parla de les hores més plaents del dia: l’hora abans de dormir, al llit, amb un llibre, i l’hora abans de llevar-se també amb un llibre, al llit. I em dic jo, potser més plaent encara que el llibre és el quadern de notes, el dietari il·lustrat amb quadres de dones que llegeixen, mentre faig lliscar el bolígraf, amb desfici, per les planes lluents del diari. Després arriba l’hora, vivificadora i també plaent, de dormir. Bona nit.

El quadre es conserva a la Freer Gallery of Art, Smithsonian Institution, Washington, porta aquest títol Pink Note: The Novelette i va ser pintat pels volts de 1880. 

Auster i les llistes

Paul Auster posa en pràctica la retòrica de les llistes en la seva darrera obra publicada, Diari d’hivern, de la qual ja he parlat en dues ocasions en aquest bloc. Vet aquí la llista que he confegit de les llistes d’aquest diari d’Auster. Hi ha llistes de tipus de dones, de vents, de prostitutes, d’accions corporals, de cases viscudes, de característiques de la Provença, de neteges de la casa, de dies passats lluny de casa, d’accions de les mans, de ferides rebudes, de coses dels vells temps, de menjars, de pinces d’otorinolaringòleg. Hi ha més llistes, més breus, però les llistes que acabo de llistar són unes senyores llistes!

Segurament Paul Auster coneix bé l’obra d’Umberto Eco, Vertigine della lista. Si fos ara que Eco l’escrivís, hi hauria d’incloure algunes de les llistes vertiginoses i àvides del newyorker. 

Il·lustra aquest post llistat una llista gens literària, però newyorker, quand même! És la llista de prohibicions dels parcs de New York, que vaig fotografiar un divendres d’agost de l’any 2009. Un dia de la llista de dies fastos. 

Centenari de Miquel Dolç (II)

“D’igual manera, el culte oficial de la Sibil·la de Cumes havia cessat durant el segle I de l’Imperi. Una arreverent al·lusió de Petroni en el Satiricó ens fa arribar un eco del jovial escepticisme de l’època de Neró: ‘Doncs pel que fa a la Sibil·la’, diu Trimalció, ‘de debò que la vaig veure jo mateix amb els meus ulls enjòlit dins una gàbia; i quan els nois li demanaven: -Sibil·la, què vols?-, ella responia: -Em vull morir-’. El lúgubre episodi, digne de la més insolent picaresca, no ens pot sorprendre. Segons Ovidi, la Sibil·la de Cumes, quan va baixar a l’Avern amb Eneas, tenia set-cents anys, i encara n’havia de viure d’altres tres-cents. Apol·lo havia accedit a la seva petició d’una llarga vida, però ella es va oblidar de demanar-li una joventut perenne: s’havia convertit en una pelleringa humana -o divina, que és pitjor-. Al rompent de l’alba del segle IV s’han esvaït tots els seus rastres mítics. El seu sagrat centre de Cumes havia estat utilitzat com a lloc d’inhumació per la comunitat cristiana de la ciutat; fins el temple de Júpiter, que coronava el cim de l’acròpolis de Cumes, havia esdevingut, potser al llarg del segle V, una església basilical.” 

El fragment pertany a la ponència de Miquel Dolç, Actualitat d’un mite virgilià, pronunciada un 13 de febrer, com avui, però de l’any 1981, a la capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei de Barcelona, en la clausura d’un simposi d’estudis clàssics que commemorava el bimil·lenari de la mort de Virgili. Dolç va parlar de l’origen del Cant de la Sibil·la. Després de la conferència vam poder escoltar el Cant interpretat, en viu i en directe, per Maria del Mar Bonet. Una jornada memorable. 
A la imatge que presideix aquest post, la Sibil·la de Cumes, pintada per Filippino Lippi en un fresc de l’església de Santa Maria sopra Minerva de Roma, apareix voltada d’àngels lectors. 

Dies d'hivern

Feia un dia d’hivern d’aquells d’anar a recollir baies de murtra vora el mar, o d’anar a tallar branques de mimosa dalt de la muntanya. Tantes vegades havies aprofitat així dies d’hivern com aquest. Ara ets dins del tren i veus passar els pollancres, encara sense cabellera, i un cel massa blau et fa mal als ulls. Tens la música amiga arrapada a les orelles. La vida llisca dolça, però et deixa un gust amarg a la boca. O és al cor?

T’entretenies a fer fotografies lliscants com aquesta que il·lustra el post, aquella tarda del 6 de febrer, al tren, de tornada cap a Girona.

La mare de Rousseau

“Mon pare, després del naixement del meu únic germà, se’n va anar a Constantinoble, on havia estat cridat, i va esdevenir el rellotger del serrall. Durant la seva absència, la bellesa, l’enginy i els mèrits de ma mare li atragueren testimonis d’admiració. M. de la Closure, resident de França, va ser un dels més apressats a oferir-los-hi. Molt viva devia ser la seva passió perquè, trenta anys després, l’he vist entendrir-se en parlar-me d’ella. Ma mare tenia alguna cosa més que la virtut per a defensar-se’n: estimava tendrament el seu marit; l’apressà perquè tornés: ell ho va deixar estar tot i va tornar. Vaig ser el trist fruit d’aquest retorn. Deu mesos després vaig néixer feble i malalt; vaig costar la vida a ma mare, i el meu naixement va ser la primera de les meves desgràcies.”

Enguany se celebra el tercer centenari del naixement de Jean-Jacques Rousseau, a Ginebra, el 28 de juny. Deu dies després va morir la seva mare Suzanne Bernard. Així explica l’esdeveniment a Les confessions, en la traducció catalana de Jaume Fuster i Joan Casas, de l’any 1985. Tot això passava al número 40 de la Grand-Rue de Ginebra, la casa de la fotografia que il·lustra el post i que pertany a l’Institut de France.

Sense pell

Tots els humans tenim vides novel·lesques (de fet m’hauria agradat més poder dir novel·lables). Vull dir que qui més qui menys ha patit pèrdues, exilis, malalties, naufragis o accidents, s’ha enamorat i no ha estat correspost, o ha viscut intenses històries d’amor. Tots els humans vivim vides de novel·la. És clar. Però, a més, hi ha els novel·listes, aquells éssers que es guanyen la vida ajuntant un mot rere l’altre amb una certa gràcia, que observen i es preocupen per la condició humana, que volen deixar constància del pas dels humans en aquesta no sempre pobra, bruta, trista, dissortada terra. L’experiència humana que els és més propera, als novel·listes, és la seva pròpia. Vet aquí com, tard o d’hora, acaben escrivint un Diari d’hivern, com Paul Auster, i es despullen de cos i ànima, es treuen la pell, gairebé com aquell Robbie Williams de Rock DJ. 

No sé com es deu trobar avui Paul Auster, després d’haver passat a tinta quasi tots els racons de la seva fenomenologia del respirar. Vull dir, d’haver-se tret la pell i haver-ne fet tires. Potser ja ha començat a pellar.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post el darrer dia del mes d’octubre de l’any 2011, a la Devesa de Girona.

Alcover, Foix i Pons a l’IEC

Estic sobrepassada d’efemèrides. No vaig ser a temps de dedicar cap post al poeta J. V. Foix, el 29 de gener, dia que a la xarxa es recordaven els 25 anys de la seva mort. Tampoc no vaig arribar a temps de dedicar un altre post el dia 2 de febrer per commemorar els 150 anys del naixement de mossèn Antoni Maria Alcover. Ni vaig escriure res el 25 de gener per recordar els 50 anys de la mort de Josep Sebastià Pons. M’acullo al fet, adaptat a les circumstàncies, que tots els aniversaris tenen vuitada i m’afanyo a fer tres apunts en un de sol sobre aquests escriptors, membres tots tres de la meva secció, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Alcover i Foix en van ser membres numeraris, Pons en va ser membre corresponent. Alcover va ser membre de la secció des de la seva fundació, l’any 1911. Foix i Pons van ser elegits el mateix any, el 1961. Foix fou primer membre adjunt i l’any següent ocupà la vacant de Josep Maria de Sagarra. Mossèn Alcover tenia 49 anys quan va entrar a la secció i en va ser membre durant 21 anys. Foix en tenia 68 i en va ser membre durant 26 anys. Pons tenia 75 anys quan va ser elegit com a membre corresponent i va poder ser-hi només 1 any. 

Vet aquí tres escriptors units per l’acadèmia de la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans. Vaig fer-hi la fotografia el dia 24 de gener.

Paul Auster com a neutralitzador

Sabies que seria un dia difícil el d’ahir. L’aniversari d’aquest teu mort sempre ho és. I ho va ser. Doblement. Havia passat algunes vegades i acabaves pensant que Algú en algun lloc decidia que tu podies suportar dos mals al mateix temps, i potser decidia que eres més capaç de suportar dos mals al mateix temps que no pas un de sol. Havies de sortir de tu mateixa, així és que vas anar a comprar el diari i hi vas afegir un llibre, el darrer de Paul Auster que t’havia recomanat un amic, Diari d’hivern. El vas devorar. L’autor com a protagonista de la novel·la de la seva vida. Què hi pot haver de més apassionant i de més terapèutic que novel·lar la pròpia existència? Llegir-ho. Recordar i deixar fixats persones, dates i llocs viscuts, perquè sobrevisquin a la memòria i a la pròpia (i breu) existència, vet aquí l’obsessió d’Auster. I per això les llistes senyoregen arreu de les pàgines de l’obra. La teva llista d’ahir tenia dos ítems. La dualitat es neutralitza per ella mateixa. O pots ajudar a neutralitzar-la, si hi introdueixes un tercer element que mantingui a ratlla els extrems. 

El mar d’hivern de la fotografia és el de S’Agaró, de diumenge passat.

La boira i la Callas

Havia vist de copdescuit l’aurora rosada que decorava les torres d’Hostalric. Llegia el diari amb fruïció. Al seient del costat un noi maldava per fer-me escoltar una música fregida que sortia dels seus auriculars. Començava a molestar-me. Havia acabat el diari i, a la finestra, ja no hi havia horitzó, la boira espessa ho cobria tot. El tren ralentia. Em vaig posar jo també els auriculars. La Vanoni anava preguntant “Che cosa c’é” i la Callas responia “Je ne suis que faiblesse”. El món lliscava gris i el viatge esdevingué lluminós. Com a la fotografia que il·lustra el post, feta des del tren, de tornada cap a Girona, un dimarts assolellat de gener.

Postal d'aniversari

Vet aquí que abans d’ahir va fer tres anys que va néixer aquest bloc. I, com que ho acabo de veure, us escric (i m’escric), lectors amics, una postal d’aniversari. Voldria que aquest bloc us fos saborós com aquesta poma reineta. De fet, era reineta la poma que va mossegar Adam quan va perdre el paradís. I la poma de la discòrdia. I les pomes del jardí de les Hespèrides. I la poma de Melanió. Bon profit!

Centenari de Miquel Dolç (I)

“Quan et semblin inhòspits els carrers

i et creguis un tauló de la ressaca,

t’espera aquest illot

o muntanya d’acer del Rockefeller Center,

en llostrejar, despert en l’alta nit,

ferm en el tràngol.”

És l’inici del poema “Talaia a Nova-York”, que Miquel Dolç va incloure al recull Imago mundi, publicat l’any 1973. I és l’inici del particular homenatge d’aquest bloc al poeta, llatinista i traductor, de qui commemorem el centenari del naixement, aquest any 2012. Vam fer la fotografia del Rockefeller, “despert en l’alta nit”, el mes de desembre de l’any 2004. 

Què podem perdre els catalans?

Podem perdre bous i esquelles, dents i queixals, de vista, el bel, el cap, el color, el compte, el coneixement, el control, el fil, el món de vista, el pa i el paneret, el quest, el rumb, el senderi, el seny, els estreps, el son, els sentits, el temps, el timó, el tren, l’estona, la camisa, la carta de navegar, la clau del cul, l’alè, la paciència, la paraula, la raó, la salut, la son, la veu, la vida, la xaveta, les carns, les forces, l’esma, l’ocasió, l’oremus, peu, temps, terreny. I ens podem perdre de vista, com faré jo en acabar aquest post. 

Divendres passat, a l’aula on els meus estudiants de Literatura llatina de la UdG feien l’examen hi havia el Diccionari de locucions i frases fetes de Joan Martí i Joana Raspall, publicat l’any 1984. Em vaig perdre per les seves pàgines i em vaig aturar en les possibilitats de frases fetes amb el verb “perdre”. Fet i fet, aquest és el post. Perduda entre les fotos del meu arxiu, m’he trobat amb aquesta senyora de marbre que intentava no perdre els mots, a cau d’orella. La vaig fotografiar, al Metropolitan Museum, el dia 8 de desembre de l’any 2011. 

L’ocell de Lèsbia

No sé si l’ocell que Catul va regalar a la seva amada Lèsbia era tan ufanós com el de la fotografia. És ginebrí i el vaig atrapar el matí del 10 de desembre de l’any passat, a la terrassa de l’aeroport. Em va fer pensar en el poema: “Ocell delícies de la meva amiga, tu amb qui sol jugar i tenir-te a la sina i donar-te, cobejós que ets, la punta del dit, incitant les teves agudes mossegades, quan a la meva esplendorosa amor plau de fer no sé quines agradables joguines, i delicat esplai, jo imagino, del seu dolor, a fi de calmar una passió ardent. Tant de bo, com ella, pogués jugar amb tu i allegeurir el meu cor de tristos neguits!” La traducció és la de la Fundació Bernat Metge, de l’any 1928.

La mimosa de Rodoreda

Vaig veure d’esquitllentes una mimosa florida a Bellaterra, dijous passat. Així és que diumenge vam anar a veure les mimoses del camí entre Sant Feliu de Guíxols i S’Agaró; són les primeres que floreixen, vora mar. Però no, aquest any s’han endarrerit i ni tan sols apuntaven les poncelles, encara. Però, ah! dilluns, quan vaig entrar a l’IEC, ja em va arribar una tímida i enyorada flaire dolça: la mimosa més alta del Jardí Mercè Rodoreda ja ha desplegat molts petits sols d’or enmig de l’hivern. Vaig fer la fotografia justament per donar-ne fe. 

Quin encert va tenir Mercè Rodoreda quan va fer hereu de la seva obra literària l’Institut d’Estudis Catalans! El preciós jardí de la Casa de Convalescència porta ara el seu nom i els seus papers no poden ser més ben guardats, ni més ben difosa la seva obra. La perennitat de l’escriptora és ben assegurada, essent com és a l’Institut.

L’ocasió és calba

Si no aprofites l’ocasió, te’n penediràs. Vet aquí l’argument d’un epigrama del poeta llatí Ausoni, del segle IV de la nostra era, dedicat justament a una escultura de les dees Ocasió i Penitència, obra de Fidias, que va reproduir fil per randa, en un fresc del Palau Ducal de Màntua, algú del cercle del pintor renaixentista Andrea Mantegna, pels volts del 1500, i que il·lustra el post d’avui. El poema és un diàleg entre la dea i el poeta.

La dea Ocasió té cabells al front i té el cap calb, perquè l’ocasió cal agafar-la pels cabells, quan comença a passar, quasi abans que arribi i sense saber que és ella, perquè els cabells li tapen el rostre. Si esperem massa, ja no la podrem haver, no té cabells per atrapar, al darrere. A més, té ales als peus i es recalca en una roda, perquè no pot estar en un lloc fix. I l’acompanya la dea del penediment, Penitència. Quan el poeta pregunta a Ocasió per quin motiu Penitència va sempre amb ella, la dea li respon: “Quan me’n vaig volant, ella es queda; s’hi arrapen aquells que jo he deixat enrere. Tu també, mentre em fas preguntes, mentre t’entretens, diràs que m’he escapat de les teves mans”.

M’ha passat de llarg l’ocasió de mirar la posta de sol, mentre escrivia aquest post. Qui sap quina ocasió us ha passat de llarg, amics, mentre el llegíeu!

Petons d'aeroport

Ho confesso: estic enamorada dels aeroports. A vegades m’allunyen, però també m’acosten a éssers i llocs estimats. La gent s’hi abraça, la gent espera, la gent somnia, la gent s’hi fa petons, llargs i intensos petons... 

A l’aeroport de Ginebra ho han materialitzat amb uns cartells penjats del sostre que et segueixen, mentre camines. Imatges fixades, segon a segon, de Casablanca amb Ingrid Bergman i Humphrey Bogart. Hi han superposat aquestes frases “bons baisers de Genève” i “from Geneva with love”. Com es pot no estar enamorat dels aeroports, i de Ginebra?

Vaig fer la fotografia el dia 10 de desembre. Fem que en Sam torni a tocar As time goes by?

Jeroni Pau: una revisió

El títol del post d’avui és també el de la conferència que faré aquesta tarda a la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc de la Jornada “Literatura llatina i humanisme català”.

El dia 22 de març farà 515 anys de la mort de l’humanista barceloní Jeroni Pau. De fet, és una data absurda per commemorar res. Com totes les dates, d’altra banda. Hauria d’haver estat l’any 1997 quan s’hauria d’haver dedicat l’any a Jeroni Pau. La grandesa de la seva personalitat intel·lectual bé que s’ho mereix. Pau va escriure la primera història de Barcelona, per exemple. En llatí, és clar. Però diversos factors van frustrar qualsevol iniciativa. Que en aquells moments encara no s’havia instaurat la moda de celebrar centenaris d’escriptors, podria ser una raó. Que Jeroni Pau no ha estat mai un autor còmode, és una altra raó, de més pes. A Jeroni Pau, no li conec ni una sola línia en català, encara que el volen autor de les ja famoses, als nostres dies em refereixo, Regles d’esquivar vocables i mots grossers o pagesívols. I, en aquest país, sempre hem hagut de fer país. De manera que aquells escriptors que només van escriure en llatí són sants de poques devocions. En realitat, aquell any, vaig oferir un article en profunditat sobre l’autor a una revista cultural catalana. No els va interessar. Una flor no fa estiu, és clar. Però, justament aquell estiu del 97 se celebrava a Àvila el Tenth International Congress of Neo-Latin Studies de la International Association for Neo-Latin Studies, i allà vaig poder commemorar el Vè centenari de la mort de Pau, amb un treball que després va ser publicat per l’Arizona Center for Medieval and Renaissance Studies, als USA. Els camins de l’humanisme català són universals, i a la vegada inescrutables. 

A la fotografia un fragment de la darrera pàgina de l’obra de Pau més editada, Practica Cancellariae Apostolicae, en l’edició incunable romana de 1493.