Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada

Avui es fa l’acte de concessió del premi de narrativa que porta el nom de l’escriptora Maria Àngels Anglada. Ja ha arribat a la novena edició. El va crear l’Institut Ramon Muntaner de la ciutat de Figueres amb un triple objectiu: “contribuir al foment de la literatura catalana, enaltir la memòria de l’escriptora Maria Àngels Anglada i refermar la projecció cívica i cultural de l’Institut Ramon Muntaner”. 

Em plau felicitar vivament l’Institut Ramon Muntaner per aquests nou anys de vida del premi que mostren l’encert i la consolidació de la proposta. En aquesta postal de felicitació voldria desitjar llarga vida al premi. De fet n’estic convençuda que tindrà llarga vida, perquè conec bé l’entusiasme i la solidesa de tots aquells que l’organitzen, any rere any, i la seva capacitat de transmetre a les noves generacions els valors que acompanyen el premi. Resistirà, com el vell claustre de l’institut que agradava tant a Maria Àngels Anglada i com els seus “xiprers resisteixen, poc o molt impàvids, el pas de les generacions i el brogit creixent dels estudiants.” Per molts anys!

La fotografia correspon a la portada de l’exposició que vam dedicar a Maria Àngels Anglada l’any 2009, amb motiu del desè aniversari de la seva mort.

Sapere aude

Fa uns dies em lamentava de les dificultats de supervivència del llatí. Avui m’alegro del fet que, a Figueres, a la façana del Centre de Formació Integrat que porta el nom del matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer, han inscrit aquesta màxima llatina que es pot veure des de ben lluny: Sapere aude. La feia servir Kant en el sentit que avui se li dóna de “atreveix-te a saber”. Però ja la va utilitzar Horaci en una de les seves epístoles amb un sentit una mica diferent. Llorenç Riber traduïa així el sapere aude de l’epístola, en aquest context: “¿Per què, en efecte, tens pressa d’allunyar això que ofèn els teus ulls, i trigues tot un any per curar l’esperit, si de cas el teu esperit malalteja? Ja té el treball mig fet qui el comença: atreveix-te a ésser savi: comença. A qui prorroga l’hora de començar a viure honestament, li’n pren com al pagès que, a la vora del riu, està esperant que acabin de passar les aigües; però les aigües van passant contínues, i sempre sempre passaran.”

M’ha cedit la fotografia, molt amablement, l’Ajuntament de Figueres. Els ho agraeixo i els felicito per la iniciativa.

Virgili i nosaltres

He manllevat el títol del post d’avui, que és també el títol de la conferència que faré demà, 9 de març, del títol d’una conferència que va pronunciar Miquel Dolç amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de “Lo Rat-penat” el 15 de juny de 1958. Tot plegat perquè, quan l’activíssima Anna Velaz em va convidar a participar en el Vè Cicle de Literatura Universal, que organitza Atenea, agrupació de Cultura del Casino Menestral de Figueres, vaig pensar que encara no havia parlat de Virgili a Figueres, i que, ja que aquest any commemorem el centenari del naixement de Miquel Dolç, podia parlar també de la figura de Miquel Dolç, a més del Virgili de Dolç. S’escau encara una altra efemèride. Demà farà 82 anys que va néixer Maria Àngels Anglada, figuerenca d’adopció i autora de sensibilitat virgiliana. 

Diu Dolç que, de tots els poetes del món grecollatí, Virgili és “el nostre poeta, el més acostat a la nostra ànima i a les nostres aspiracions”, perquè “les íntimes qualitats de Virgili responen encara a cadascuna de les imperioses necessitats de l’ànima humana i a cadascun dels aspectes de les nostres concepcions artístiques.” És el que intentaré explicar a partir d’un quart de nou del vespre. Hi esteu tots convidats.

Vaig fer la fotografia d’aquest vers de Virgili en una paret de Roma el dia 9 de desembre de l’any 2010. És Dido qui diu “Jo, no desconeixedora del mal, aprenc de socórrer els dissortats.”

Càtedres per a Anglada i Pla

La fotografia que il·lustra aquest post la vaig fer al pis més alt de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. És un pis literàriament il·lustre el cinquè. Des de fa pocs mesos Maria Àngels Anglada ja no està sola en la seva càtedra. L’acompanya Josep Pla, que ha estrenat càtedra a la Universitat de Girona. La càtedra amb el nom de l’escriptora va néixer el mes d’octubre  de l’any 2004. Sembla que era ahir i ja han passat més de 6 anys!

Anglada i Pla es van conèixer. El sis de maig de 1981, quinze dies després de la mort de Pla, Anglada va explicar detalls de les trobades amb l’escriptor en l’article “Records de Josep Pla”, al setmanari L’Empordà. Hi llegim això: “La primera vegada que hi vaig parlar, molt breument, va ser a Figueres, quan es va presentar un curtmetratge sobre ell i el seu paisatge. Aleshores ens va signar un exemplar del seu magnífic llibre Catalunya Vella, i ens hi va escriure: “Figueres. Ai!”. De la trobada després d’haver rebut el premi Josep Pla, l’any 1979, Anglada en recorda aquesta altra conversa: “‘En literatura –em va dir- no faci mai res d’inútil’. ‘Què vol dir, senyor Pla?’ ‘Que no escrigui d’una manera tancada, només per a quatre iniciats. Hem d’escriure per a tothom’”.

Maria Àngels Anglada va escriure el poema “En la mort de Josep Pla”, poc després de la mort de l’homenot de Llofriu, és a dir després del dia 23 d’abril de 1981. No podia saber Maria Àngels Anglada que, just divuit anys després, ella també moriria un dia de Sant Jordi. Ara els seus noms viuen de costat, gràcies a la Universitat de Girona. Que sigui per molts anys!

El violinista d’Auschwitz

Encara hi ha persones que ho recorden amb esgarrifança. Quan aquell home de baixa estatura i enormes ulls blaus va entrar per la porta del fons de la sala noble de la Fontana d’Or de Girona, plena de gom a gom, aquell vespre del 10 de maig de l’any 2005, fent sorgir del violí les notes d’una melodia trista i dolça, es va aturar el temps i la respiració de tots nosaltres. Era Jacques Stroumsa, el primer violí del grup orquestral del camp de concentració d’Auschwitz. 

Jacques Stroumsa, grec i jueu sefardita de Salònica, va ser deportat a Auschwitz amb tota la seva família, quan tenia 30 anys. Només van sobreviure ell i la seva germana. A la seva obra autobiogràfica Tria la vida, explica “després de l’arribada al camp i de la desaparició de la meva dona, dels meus pares, només la música m’ha permès de no caure en la desesperació. Perquè un home sense esperança és un home mort.”

Stroumsa va ser el primer convidat de la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona. Va inaugurar el primer cicle de conferències de la Càtedra, Memòria d’Auschwitz, amb el qual vam voler commemorar el 60è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz el 27 de gener de 1945. I ho vam fer a l’ombra de Maria Àngels Anglada i la seva novel·la El violí d’Auschwitz. L’endemà, al Teatre Municipal “El Jardí” de Figueres, Stroumsa va tornar a parlar i va tornar a tocar el violí, aquesta vegada davant de més de 500 estudiants dels instituts de la ciutat. I és que, amb l’ànima “ferida per sempre”, Stroumsa sentia que tenia el deure d’explicar l’infern dels camps d’extermini i de quina manera la música li havia “permès de suportar coses que no són suportables”.

Jacques Stroumsa tenia 97 anys, quan va morir el passat dia 13 a Jerusalem. Descansi en pau.

La fotografia de M. Tudela mostra Stroumsa durant la roda de premsa que vam oferir el dia 10 al matí. La nit abans, i directament des de l’aeroport, vam portar Stroumsa al programa “La nit al dia”, on va ser entrevistat.

Àurea i Pep Ventura

Fins el dia de Tots Sants, es pot visitar al Museu Empordà de Figueres una exposició dedicada al músic Pep Ventura. S’hi pot veure el programa de mà del “Gran festival a la memòria d’en Pep Ventura”, que es va celebrar a Figueres els dies 19 i 20 d’octubre de 1927, organitzat pel Foment de la sardana, secció del Casino Menestral. Per al dia 19 a les 10 de la nit, al “gran Saló” del Casino Menestral, s’anunciaven conferències dels professors Joan Estelrich, Bosch Gimpera i Farran Mayoral “parlant dels orígens hel·lènics de la Sardana i la seva influència en la cultura popular. Acabarà la vetllada amb una audició de Sardanes originals d’En Pep Ventura tocades per la llorejada cobla Antiga Pep”. Per al dia 20 es va programar una “Ballada de Sardanes originals d’En Pep Ventura a la Rambla” a dos quarts de set del vespre i a les 10 de la nit “Gran vetllada d’art selecte al Gran Teatre El Jardín, amb la cooperació de la famosa dansarina, la gran tràgica de la dansa, creadora dels cants plàstics Àurea interpretant el programa adjunt acompanyada per un trio de corda”. Així, Àurea va ser “La favorita de Ramsés”,“Salomé” o Santa Teresa a “Consolació”, que és com apareix en la fotografia.

L’escriptor Carles Rahola, en la biografia que va fer d’Àurea, comentava així aquest esdeveniment: “Al cor de l’Empordà, no fa pas gaire temps, com a Tarragona, Àurea associa l’exquisidesa del seu art a un acte cívic, com és el festival a la memòria d’un precursor intuïtiu, d’un creador humil i senzill: d’En Pep Ventura; i també allí senyoreja els cors dels qui la veuen dansar.” Àurea i Pep Ventura, units per la ploma de Rahola.