dimecres, 30 de juny del 2010

Metamorfosi ovidiana

“Demà és el dia natural de les calendes de juliol: Pièrides, poseu una bona fi a la meva empresa!”


Amb aquestes, i algunes poques paraules més, acabava Ovidi els seus Fasti. L’obra que havia d’explicar les festes i festetes de la Roma antiga, durant tot l’any, es va quedar a mig camí: sis llibres que corresponen als primers sis mesos de l’any. L’exili va interrompre la redacció de l’obra pensada en dotze llibres. Ja no tenia interès per a Ovidi de seguir recordant allò que li era vedat. Mort en vida, es considerà, allà, a la terra inhòspita i bàrbara de la riba del Mar Negre. Tot el que hi va escriure era carregat de planys, de tristesa. L’Ovidi, mestre dels tendres amors, s’havia metamorfosat, com els seus personatges, perquè l’havia ferit de ple el llamp de Júpiter, en Ibis.


Vaig sorprendre les Pièrides, mentre dansaven, la tardor de 2009, a Roma.

dimarts, 29 de juny del 2010

La brama

“Resten al mes tants dies com noms tenen les Parques”, que diria Ovidi.


I la brama corre arreu: ja hi ha sentència.


La brama no corre, vola, “àgil de peus i d’ales rabents, monstre esgarrifós, ingent, que té pel cos tantes plomes com, sota d’elles, ulls vigilants, indicible prodigi!, i com llengües i boques sonores i orelles erectes. De nit vola entre el cel i la terra, per l’ombra, estrident, i al dolç son mai no acluca els seus ulls; de dia, vetlla asseguda damunt el teulat de les cases o damunt les altes torres dels palaus i espaordeix les grans poblacions, missatgera tenaç tant de la mentida i de la calumnia com de la veritat.” Així és com Virgili personificà la deessa Fama, o rumor, o brama. I és que les notícies també volaven en l’antiguitat.


Vaig fer la fotografia a Roma, el mes de maig passat.

dilluns, 28 de juny del 2010

Quina edat d’or?

Tot fent camí cap a l’exili, un dels pastors de les Bucòliques de Virgili es lamenta de no haver estat capaç de veure com el llamp que va ferir un roure, en la seva presència, li predeia l’exili, al qual es veié abocat irremeiablement. Si la seva ment no hagués estat orba, se n’hauria adonat, diu.


També Virgili, però a les Geòrgiques, es dol d’aquells que no són capaços d’adonar-se que són feliços: “Ah! Massa benanants, si coneguessin / llur benanança, els llauradors serien!”


Érem a l’edat d’or i no ho sabíem?


Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest text, a finals de maig a Roma, en un moment volgudament feliç.

dissabte, 26 de juny del 2010

Superposició (vigatana)

És feta a Vic la fotografia protagonista del post d’avui. Però podria ser a molts altres indrets, d’Europa especialment.


Encara que no apareixen a la imatge, les pedres dels fonaments d’aquestes parets són romanes, pertanyien al recinte del temple romà. A finals del segle XI, la família noble dels Montcada va aprofitar les pedres i les parets per construir-hi el seu castell, les restes de les parets del qual es poden veure a la fotografia. El campanar, restaurat fa poc, pertany a l’església barroca de la Pietat, construïda damunt d’una antiga església romànica, potser aprofitant una més antiga encara basílica paleocristiana. Les antenes de televisió i el teulat d’uralita afegeixen materials i modes de vida d’avui, ja quasi obsolets.


D’això se’n diu superposició de cultures, o aprofitament de l’espai.


Era el passat 28 d’abril, quan vaig fer la fotografia; els groguets s’havien apoderat de tots els racons, entre les pedres.

dijous, 24 de juny del 2010

Wagneriana

Capvespre de dilluns, 21 de juny, pati del restaurant Enoteca Gastaldi a la plaça de Sant Pere de Girona: presentació en societat de la Societat Wagneriana de Girona. Vetllada deliciosa. Bona música i bons intèrprets. La “Liebestod”, de Tristan und Isolde, sonava dolcíssima a les mans del pianista Claudio Suzin. I la soprano Carmen Rodríguez Arceiz va brodar l’ària de Tannhäuser, “Dich teure Halle”.


Sembla ser que l’escriptor Prudenci Bertrana va ser un entusiasta wagnerià. A l’article “Wagner a Girona” que va publicar a la Revista Lletres, per saludar la primera estrena wagneriana a Girona, l’òpera Lohengrin, l’any 1907, hi deia: “L’esperit reformador del mestre alemany no’ns espantava pas a nosaltres, car fou també un enemic acèrrim dels francesos y ja es sabut que aquí els tals veins hi malmenaren moltes coses: erem amb ell, per lo tant, companys d’agravi.”


Amb tot, no crec pas que Bertrana hagués refusat l’exquisit champagne Veuve Doussot amb el qual ens va obsequiar la junta fundacional wagneriana, dilluns. Ad multos annos, amici!


Feia només tres anys que havia mort el compositor quan, l’any 1886 a Llagostera, van construir una font amb el personatge-màscara de la fotografia, que em sembla sortit d’una òpera de Wagner. No sé pas dir el perquè.

dimecres, 23 de juny del 2010

Persona

Parlava en el post anterior de l’evolució del significat de la paraula “turisme”. Vet aquí el que va passar amb la paraula “persona”. És una d’aquelles paraules que la llengua llatina va prendre de la veïna llengua etrusca. De fet significava “màscara”, o “rol”, d’un actor en una peça teatral. Així apareix també en molts textos llatins antics. Fins que va atènyer el significat actual: individu de l’espècie humana. És clar, els individus de l’espècie animal no es posen màscara, quan surten de casa, cada matí.


Sempre m’ha inquietat i m’ha fascinat que en l’origen del mot “persona” s’hi amagués la màscara.


I és que les paraules, com diu Horaci, canvien com els boscos van canviant les fulles al llarg de l’any. Es donaran nous continguts a paraules velles, renaixeran paraules que ja havien desaparegut i en cauran d’altres que estan en plena vigoria, si ho vol l’ús, en poder del qual es troba el dret i la norma de la llengua.


La fotografia que vaig fer a la Grand Army Plaza de Manhattan, el mes de setembre de 2009, recull un grup d’individus de l’espècie humana que camina i un grup d’individus de l’espècie animal que pren el sol dalt del semàfor, en un amuntegament de paisatge urbà espectacular.

dimarts, 22 de juny del 2010

Turisme (cultural)

Parlar de turisme cultural és una redundància i l’efecte d’una desviació del mot “turisme” en un moment determinat de la història: quan les persones van començar a desplaçar-se, en massa, sobretot a l’estiu, a la cerca de sol, platja i oci. Per això es van començar a posar adjectius al mot. Llàstima de no haver trobat un adjectiu que definís aquest turisme de sol i platja. Hauríem pogut deixar el mot turisme, sense adjectius, com a sinònim del que és: viatjar pel gust de conèixer.


El mot prové del francès. Un touriste és aquell que fa un tour, és a dir un volt, un passeig, un viatge. El diccionari francès d’Émile Littré el defineix així: “Es diu dels viatgers que recorren països estrangers per curiositat i oci, que fan una espècie de gira per països habitualment visitats pels seus compatriotes. Es diu sobretot dels viatgers anglesos a França, Suïssa i Itàlia.” És probable que monsieur Littré, quan va publicar el diccionari l’any 1863, pensés en allò que s’anomena el Grand Tour.


Així, en l’origen i per etimologia, fer turisme és fer cultura, és a dir, el turisme és una forma de cultura, perquè el viatge, la curiositat, la cerca de coneixement, enriqueixen, fan créixer, interiorment, és clar.


Feia de turista a Llagostera el mes de febrer passat, quan vaig fotografiar la cinta blanca de l’horitzó, des del mirador de l’església.

dilluns, 21 de juny del 2010

Unió Europea

Comentàvem, aquests dies a casa, el casament de la futura reina de Suècia. Ens va portar a recordar els quasi 64 anys que va regnar la reina Victòria al Regne Unit. El regnat més llarg de la història.


Quina clara consciència d’Europa, i de família, que tenia aquella dona! Va emparentar fills, néts i besnéts, per casament, amb totes les monarquies europees. La precursora de la Unió Europea, vaja.


He triat la fotografia oficial del dia de la celebració dels seus seixanta anys de regnat.

diumenge, 20 de juny del 2010

I wish you bluebirds in the spring

El cel s’enstristeix i plora, cada dia a la tarda, en aquesta primavera que s’acabarà dilluns. Abans d’ahir, vam tenir sort, es va aclarir. El sol anava a la posta, mentre queia una fina cortina d’aigua. “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen...” I el dia ens va deixar aquest cel dramàtic per donar pas a la nit.


Un cel en porta un altre, i un altre, i un altre, i pots refer tots els viatges en un sol capvespre, en un sol viatge, fet amb la ment. Si mires el cel.

dissabte, 19 de juny del 2010

Mapa Literari Català 2.0

Ja es pot visitar a la xarxa el Mapa Literari Català 2.0, creat per Espais Escrits. Un encert. Ens permet de passejar pel món mundial de la mà de 31 escriptors catalans dels segles XIX i XX. Això sí, només 31. Els que donen nom als centres associats a Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català, constituïda l’any 2005 amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. Els associats es distribueixen en tres línies: Centres Patrimonials, ara mateix 20, Centres d’Estudi, només 6, Activitats de Difusió, en nombre de 8.


Gràcies al mapa, i des de casa, podem viatjar a Gènova amb Víctor Balaguer, a Cuernavaca amb Artur Bladé, a Alexandria amb Maria Àngels Anglada, a Sarajevo amb Miquel Martí i Pol, a Moscou amb Josep Pla, a Beirut amb Joan Teixidor, a Jerusalem amb Jacint Verdaguer, a Romanyà de la Selva amb Mercè Rodoreda.


Aigua, aire, pedra, vidre. Vaig fotografiar grisos de París, el març de 2008.

divendres, 18 de juny del 2010

La Fonda

Era davant per davant de la casa dels meus pares, a Llagostera. Era, perquè ja fa molts anys que no existeix. És, però, un dels llocs importants del meu imaginari de nena i de jove.


La porta sempre era oberta. Donava a una gran sala que feia de menjador, de sala d’estar, de repartidor, de lloc de trobada. Al fons hi havia la cuina, gran i sempre plena d’atuells i de verdures. Al costat de la cuina, l’eixida. A mà dreta, les habitacions de la planta baixa, una especialment que donava al carrer, davant per davant de la sastreria. Hi havia també la porta d’una escala que menava al primer pis amb més habitacions. Abans, però, a mà esquerra tot just entrar, hi havia un petit despatx amb llibres, pintures, plomilles, tintes, pinzells, dibuixos, cavallets. Era el sancta sanctorum del senyor Pere. El pintor i professor de l’Escola de Belles Arts de Llagostera, Pere Mayol. El meu mestre de dibuix. La senyora Paquita, la seva esposa, era la mestressa. Feinejava tot el dia, amunt i avall, a dins i a fora. No puc destriar de la memòria la imatge d’en Luqui, el gos petit i rabassut, blanc, tacat de negre, que vagava al seu aire per la Fonda i pel carrer. No era carinyós, però era bon amic dels veïns. Hi passava tota mena de gent per la Fonda. Per sojornar-hi o per visitar el mestre pintor. Quan hi van instal·lar la caixa, van destruir els baixos de l’edifici, de rajol vist, singular. Per dins i per fora.


Vaig fer la fotografia del pis de dalt de la Fonda durant la cercavila dels gegants de la Festa Major, no fa ni un mes.

dijous, 17 de juny del 2010

La cartera

Era allà, tota sola. Quasi nova, de bona pell. Plena. A les escales de l’església dels jesuïtes. Una temptació. De qui era? Què hi havia a dintre? Un oblit? Un parany? M’hi acosto? En prescindeixo? M’atrau. La miro. La fotografio. D’un costat i de l’altre. Ningú no la reclama. Ah! El professor. És del professor ben vestit, amb ulleres, envoltat d’estudiants de secundària. Hi deu haver llibres. I apunts. Un piló de llibres. Un piló d’apunts. Quan sortim de l’església, el grup ha enfilat cap al Corso Vittorio Emmanuelle. La cartera ja no hi és.


Roma, 31 de maig de 2010, encara.


dimarts, 15 de juny del 2010

Rosa Leveroni

El mes d’abril de 1910 va néixer Rosa Leveroni a Barcelona. Hi va morir el mes d’agost de 1985. Enguany, com va passar l’any 2008 amb Mercè Rodoreda, commemorem el centenari del naixement i el vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’escriptora, cadaquesenca d’adopció.


Aquesta tarda li hem retut homenatge a la seu de l’Institut Català de les Dones, a Barcelona. A l’octubre hi haurà un altre homenatge a Cadaqués, on és enterrada, perquè va voler i perquè s’havia fet seu Cadaqués, com a lloc literari.


Rosa Leveroni es va enamorar de la literatura i de l’amor. Així és que va fer de l’amor matèria literària. I va fer de la literatura matèria amorosa. És per aquesta simbiosi estreta i profunda que Rosa Leveroni és el poeta de l’amor per excel·lència de la literatura catalana.


No es poden dir millor que en aquest seu “Pòrtic” la literatura i l’amor:


Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només.

La solitud immensa

de l’estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè fos jo més teva.


Girona, 15 de juny, novament.

dilluns, 14 de juny del 2010

Bertrana, Suñol i Rodoreda

A Aurora Bertrana, Cèlia Suñol i Mercè Rodoreda, Suïssa els va servir de font d’inspiració literària. Cèlia Suñol va passar una temporada llarga a Davos. Aurora Bertrana va treballar a Mürren, a més d’estudiar i viure a Ginebra. També visqué llarg temps a Ginebra Mercè Rodoreda.


Les tres escriptores representen tres cares de Suïssa: la dels sanatoris de malalties respiratòries, la musical i pionera en ensenyament, la dels exiliats.


A la novel·la autobiogràfica Primera part, guanyadora del premi Joanot Martorell, l’any 1947, Suñol escriu: “Un dia, Thomas Mann us contarà la història d’uns quants que s’aturaren a la Muntanya Màgica. I Beatriu Harraden us parlarà d’aquell profund i noble Home Desagradable. D’altres encara, que jo no sé, hauran intentat donar-vos un reflex, encertat o disgraciós, d’uns quants d’aquells que s’ajagueren hores i més hores damunt les cadires llargues, de cara a les muntanyes... Com jo avui intento relatar-vos la història senzilla d’Ole Jensen, fill d’una planxadora de Copenhaguen...”


A les Memòries fins el 1935, Bertrana escriu: “De la mateixa manera que ell no va saber mai quines eren les meves reaccions internes en aquella sensacional descoberta dels Alps centrals. El seu silenci constituïa un element favorable a la plenitud de la meva comunió amb la muntanya. I d’aquesta comunió va néixer la ja irrevocable decisió d’esdevenir escriptora.”


Al pròleg de la 26ª edició de La plaça del Diamant, Rodoreda escriu: “Explicar la gènesi de La plaça del Diamant potser seria interessant, però ¿és que es pot explicar com es forma una novel·la, quins impulsos la provoquen, quina voluntat tan forta aconsegueix que es continuï, que s’hagi d’acabar amb lluita el que s’ha començat fàcilment? ¿Dir que la vaig anar rumiant a Ginebra tot mirant la muntanya del Salève o tot passejant per La Perla del Llac, bastaria?”


Vaig fotografiar La Perle du Lac, l’agost de l’any 2007.

diumenge, 13 de juny del 2010

Carrer Àngel Guimerà

És al centre de Llagostera, el que porta a la plaça de Catalunya. Per la Festa Major, a Llagostera, hi ha un concurs d’ornamentació de carrers. Enguany va guanyar el carrer de Sant Feliu. Però el carrer Àngel Guimerà, florit de geranis, va rebre un pernil i una caixa de cava per haver participat al concurs. Així és que divendres passat, a les 8 del vespre, vam tancar el carrer, vam parar unes taules llargues que l’ajuntament ens va deixar i tots els veïns del carrer vam sopar pa amb tomàquet i pernil, coca per postres i el cava.


I recordàvem. Recordàvem quan, als estius, sortíem a parar la fresca al carrer, cada vespre. Recordàvem que en aquella casa hi havia hagut un espardenyer, en aquella altra un sastre, en la de més enllà assajava la cobla Principal de Llagostera, i més avall hi havia una fàbrica -millor dit una màquina- de fer macarrons. Recordàvem que anàvem a veure el Festival de la canción del Mediterráneo al bar El Dorado, perquè tenien l’únic aparell de televisió del carrer. Recordàvem. I ens sentíem propers. Que arribin sovint vetllades com aquesta!


Vaig fer la fotografia dels gegants de Llagostera baixant pel carrer Àngel Guimerà el 22 de maig de 2010, el dissabte de la Festa.

dissabte, 12 de juny del 2010

Medea i Electra

Són arquetips femenins de la mitologia grecollatina. Ambdues porten a terme accions terribles. Medea va matar els seus fills per venjar-se de Jàson, l’home que la va abandonar. Electra va matar la seva mare Clitemnestra, la qual havia assassinat el seu marit Agamèmnon.


Medea i Electra són personatges torturats davant del dilema. Electra vol fer justícia contra l’assassina del seu pare, que és la seva mateixa mare. Medea vol castigar Jàson. Els fills són moneda de canvi, per a Medea. La mare és més assassina que mare, per a Electra. Medea i Electra estimen. Però hi ha una força superior que les empeny a matar, perquè estimen.


Als diaris, aquests dies, Medea i Electra tornen a ser protagonistes, amb nous noms, en d’altres llocs. A la vida de debò.


Maria Callas interpreta Medea, al film de Pasolini, l’any 1969. Margarida Xirgu l’any 1934, al teatre romà de Mèrida, vestida per representar Elektra de Sòfocles.

divendres, 11 de juny del 2010

Redivius

Fa alguns anys, vaig rebre un correu electrònic que em va sobressaltar. Me l’escrivia un humanista italià del segle XV, Alessandro Geraldini! En realitat, era un descendent d’aquesta família d'aristòcrates i cardenals, que portava el mateix nom i cognom. Em convidava a un congrés sobre el seu avantpassat, en el palau on va viure, a Amelia.


Avui he rebut un altre correu electrònic. Un amic, genealogista del llinatge Fonolleda, em comunicava que, finalment, cinc-cents anys després, tornàvem a tenir algú, un seu nebot nounat, amb el mateix nom i cognom que l’humanista català del segle XV: Arnau Fonolleda. Benvingut sigui!


La fotografia que il·lustra aquest text mostra un dels frescs del saló principal del palau Geraldini, i prové del portal web dedicat a la família.

dijous, 10 de juny del 2010

Joc de dobles

Dimarts passat vaig veure una pel·lícula: Adaptation. El lladre d’orquídies, de l’any 2002, obra del jove director Spike Jonze. Em va interessar la variada reflexió sobre el doble: la doble vida de l’escriptora-periodista Susan Orlean, interpretada per Meryl Streep; el germà bessó del guionista Charlie Kaufman, interpretats per Nicolas Cage; realitat i ficció foses en el film; guió i novel·la; orquídia i insecte pol·linitzador. I el lladre John Laroche, al bell mig, amb la seva múltiple vida.


Ara, em miro diferentment les enigmàtiques orquídies que tinc a casa, a la sala. Penso en la fulla, alhora una i doble, del ginkgo biloba. Sembla que s’hi troben bé, a casa, les orquídies, perquè tornen des de fa anys, tot i que no hi trobin la seva meitat, l’insecte que les hauria de pol·linitzar. Les vaig fotografiar, inquietants i ufanoses, el darrer Divendres Sant. Silencioses.

dimecres, 9 de juny del 2010

ISIME

A Itàlia retallen fort. La “manovra finanzaria” del govern de Berlusconi fereix de mort unes 230 institucions culturals italianes, algunes de les quals són més que centenàries.


És el cas de l’Istituto Storico Italiano per il Medioevo. Va ser fundat el 1883 per donar “unitat i sistema a les publicacions de les fonts d’història nacional”. L’institut té al seu càrrec, per exemple, la reedició dels Rerum Italicarum Scriptores de Muratori. Té la seu al Palazzo Borromini, al bell mig de la Roma papal del Renaixement, i acull una biblioteca històrica especialitzada de més de cent mil volums.


Davant l’amenaça, Massimo Miglio, el president de l’ISIME, ha convocat una jornada “24 ore di medioevo”, per sensibilitzar tothom de la difícil situació. Així el primer de juliol, des de les 10 del matí fins a les 2 de la tarda de l’endemà, es llegiran textos de fonts medievals o historiogràfiques, es projectaran pel·lícules i es faran actuacions musicals i representacions teatrals. Us podeu apuntar abans del 13 de juny en aquesta adreça electrònica segreteria@isime.it

Vaig fer la fotografia del Palazzo Borromini, al costat de la Chiesa Nuova, el novembre de 2008, abans de la inauguració del congrés L’umanesimo catalano e l’Italia. Cultura, storia e arte, que vam organitzar conjuntament amb l’ISIME. La fotografia de la biblioteca és del 9 de febrer de 2005, quan em vaig emportar els meus estudiants de llatí a fer la classe a Roma.

dimarts, 8 de juny del 2010

Cíbele

Notícia del diari: “Les càmeres de seguretat de l’interior del Monestir de Ripoll van captar, fa un parell de setmanes, una parella de visitants que es va posar a practicar sexe a dins de la capella de Sant Eudald, situada en un dels laterals del temple.”


Jo de la parella no les tindria totes. No fos cas que els passés el mateix que a Hipòmenes i Atalanta. Com que van fer l’amor dins un temple de la deessa Cíbele, van ser convertits en lleons i condemnats per sempre més a menar el carro de la deessa.


A la fotografia, de la sèrie maig romà 2010, la basílica Santa Maria sopra Minerva darrere un llessamí.

dilluns, 7 de juny del 2010

Aparadors romans

Sagrat i profà. Pagà i cristià. Als aparadors de Piazza della Minerva.

Roma, 31 de maig de 2010.

diumenge, 6 de juny del 2010

Dreta i esquerra

Gavià de dreta, a la Basílica de Massenzio.
Corb d’esquerra, al Pantheon.

Roma, 30 de maig de 2010.

dissabte, 5 de juny del 2010

Cimals romans

El campanar de l’església de Sant’Eustachio, davant per davant del millor cafè de Roma, segons els entesos, romans i gironins. N’hi ha que es converteixen en caure del cavall, d’altres, com Sant Eustaqui, durant una cacera de cèrvols. D’aquí ve el cap de cèrvol coronat amb una creu que corona el frontó de l’església.

El campanar de l’església de Santa Brígida a Piazza Farnese, just al lloc que havia ocupat la casa de la santa, quan era una princesa sueca, al segle XIV.


Roma, 30 de maig de 2010.

divendres, 4 de juny del 2010

Contrast

Esportives adidas, jersei i faldilles negres, tots els colors de l’arc de Sant Martí al cap i al cistell.

Un dels 629.120 “auto blu” de la flota oficial italiana. Si els aparquessin un al costat de l’altre, ocuparien 1200 camps de futbol.


Roma, 31 de maig de 2010.


dijous, 3 de juny del 2010

Postals romanes

Apòstol. Pi. Sant. Pi. Cardenal. Pi. Bisbe. Pi. Apòstol. Pi. Papa. Pi. Profeta. Convivència beatífica. I arbòria.

Aquell matí, la Carol va decidir de posar-se el top de color morat clar, bossa i arracades blanques. Potser perquè sabia que el color de l’escenari del seu dia seria de color morat clar?

Mentrestant, l’emperador Trajà es prepara per arengar les tropes que hauran de desfilar el 2 de juny, el dia de l’aniversari de la república, italiana, per la Via dei Fori Imperiali.


Roma, 30 de maig de 2010.

dimecres, 2 de juny del 2010

Quo vadis?

Sé d’on acabo d’arribar: de Roma. L’eterna. Però no sé on anem. Els meus amics italians m’expliquen semblants retallades de sou, supressió de subvencions a institucions científiques i culturals. Allà i aquí, les notícies són les mateixes. Aquí qui retalla es diu A, allà es diu B. És igual.

Amb tot, hi ha qui es continua estimant al bell mig d’una plaça de Roma. Amb tot, en un racó d’una plaça de Roma, hi ha qui continua dibuixant un edifici, romà, renaixentista o barroc. És igual.

Roma, 30 de maig de 2010.


dimarts, 1 de juny del 2010

Aus romanes

Un gavià tocat de l’ala d’un àngel de Ponte Sant’Angelo.

Un colom fent equilibris damunt d’un dit de la mà de l’escultura de Bernini; aquella que tem que l’església de Borromini li caigui al damunt, a Piazza Navona.


Roma, 29 de maig de 2010.