dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon 2013!

Agafem-nos fort, tanquem amb pany i clau tot allò que no ens convé i que els fats ens siguin propicis!

Bon 2013, amics!

dissabte, 22 de desembre de 2012

Bon Nadal!

Àngels, arbres, poemes, llocs, memòries, moments, presències, tot s’agombola a la ment, quan cerco els mots i la imatge per desitjar-vos bon Nadal, des d’aquest bloc. Aquí teniu aquest poema de Rilke que vaig traduir i publicar l’any 2011 i aquesta imatge de l’arbre de Nadal, ple d’àngels, del Metropolitan Museum de New York, que m’enamora

Vistos pels Àngels, els cimals dels arbres potser 
són arrels, que beuen dels cels; 
i en el sòl, les profundes arrels d’un faig 
els semblen cims silenciosos. 

Per a ells, la terra, no deu ser transparent 
enfront d’un cel, ple com un cos? 
Aquesta terra ardent, on es lamenta 
vora les deus l’oblit dels morts.
Us desitjo un bon Nadal!

dissabte, 15 de desembre de 2012

Setmanari desembral

Dilluns 10
Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11
Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12
El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13
“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14
La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

dimecres, 12 de desembre de 2012

An affair to remember

Our love affair is a wondrous thing
That we’ll rejoice in remembering
Our love was born with our first embrace
And a page was torn out of time and space
Our love affair, may it always be
A flame to burn through eternity
So take my hand with a fervent prayer
That we may live and we may share
A love affair to remember.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Pseudònims arcàdics

Ja coneixeu la meva fascinació per les llistes. Vet aquí la imaginació dels poetes de la Renaixença a l’hora de posar-se un pseudònim. Cal un lloc identificable, preferentment un riu, i un substantiu relacionat amb la música. A partir d’aquí, tot és possible. Aquí teniu un catàleg de pseudònims de poetes, més o menys inspirats, amb els noms dels autors al costat, ordenats cronològicament segons data de naixement:

Lo Tamboriner del Fluvià: Pau Estorch i Siqués (1805-1870) 
Lo Flabioler del Ter: Andreu Pastells i Taberner (1811-1896) 
Lo Trobador del Túria: Vicent Boix i Ricarte (1813-1880)
Lo Gaiter del Llobregat: Joaquim Rubió i Ors (1818-1899)
Lo Trobador del Penedès: Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) 
Lo Coblejador de Montcada: Antoni de Bofarull i de Brocà (1821-1892)
Lo Trobador de Montserrat: Víctor Balaguer (1824-1901)
Lo Cantor del Francolí: Francesc Morera i Valls (1826-1886)
Lo Joglar de Mallorca: Jeroni Rosselló i Ribera (1827-1902) 
Lo Cançoner de Vilatort: Francesc Muns i Castellet (1833-1894) 
Lo Cantor del Ter: Albert de Quintana i Combis (1834-1907) 
Lo Timbaler del Besòs: Eusebi Pascual i Casas (1837-1883)
Lo Trobador de l’Onyar: Enric Claudi Girbal (1839-1896)
Lo Trobador del Montseny: Francesc Pelai Briz (1839-1889)
Lo Cantor d’Egara: Pere Antoni Ventalló i Vintró (1847-1913)
Lo Trobador mallorquí: Josep Taronjí i Cortès (1847-1890)
L’Almogàver del Montseny: Josep Subirana i Vila (?-1870)

Com a colofó, us porto aquests mots que Lluís Nicolau d’Olwer va escriure lany 1958 a Caliu: “Obra en els seus inicis d’erudits i de romàntics, patriotes més fervents que no poetes inspirats, la Renaixença es desplegava en un ambient encongit de trobadorisme convencional i d’arcàdia estantissa.” 

El quadre del nord-americà Thomas Eakins (1844-1916) que il·lustra el post d’avui es titula Arcàdia, va ser pintat pels volts de l’any 1883 i es conserva al Metropolitan Museum de New York.

diumenge, 18 de novembre de 2012

De passions i altres foteses

N’hi ha que viuen passions turques; n’hi ha que són avars del seu temps i s’allunyen de les passions, turques o romanes, tant li fa; n’hi ha que viuen passions efímeres; n’hi ha que cerquen amor en la passió; n’hi ha que tanquen els ulls per reviure passions nostàlgiques; n’hi ha que obren el cor per trobar-hi passions noves. Sigui com sigui, lector d’aquest post, accepta durant una estona la invitació d’aquesta cançó i tanca els ulls. Tanca els ulls, mira la lluna com cau, o es bressola; tanca els ulls, mira el sol com s’esmuny, o remunta; tanca els ulls, mira com un rostre s’esvaeix, i un altre es dibuixa; tanca els ulls, mira com l’hora s’emporta el desig, o el retorna; què faràs del teu dia i què quedarà d’aquests amors que ja no vius? Obre els ulls. I viu. This is divine. No l’esperis assegut la vida, com les dones, infinites, del quadre de Paul Delvaux que il·lustra el post d’avui.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Enamorament oracular

Durant tot el dia va cantussejar Que reste-t-il de nos amours, contenta. No sabia perquè se li havia fixat a la ment aquella cançó. Però, al vespre, ell li va dir que necessitava un descans, de la seva relació volia dir. Aleshores ella va saber que el seu dedins, oracular sempre, ja li ho havia predit durant tot el dia. Ella va callar i va pensar que ja descansaria quan fos morta. Després se li va enganxar una altra cançó, també francesa. I encara la cantusseja; i fila, com l’aranya de la fotografia, que vaig atrapar al jardí de Llagostera el dia 23 d’octubre passat.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Filologia clàssica

Matí de diumenge plujós. Reviso el correu, abans d’esmorzar. Hauré de sortir després i no sé quan tornaré. Rebo un missatge de la xarxa Academia.edu amb articles de nova incorporació durant la setmana. Responen als meus interessos acadèmics, així em trobo amb un paper que parla de la dignitat del príncep en l’humanisme polític: Deo similis; amb un estudi sobre el nom acadèmic de l’humanista Achille Bocchi que es feia dir Phileros; amb un treball el títol del qual comença “La Vall del Tempe”, i tracta sobre la descripció geogràfica, els models literaris i arquetípics del locus amoenus; i un estudi sobre una nota exegètica a Ciceró, Att., 10, 8, 7, és a dir sobre el mot uicem. Els fullejo un moment, si és que de passar pàgines a l’ordinador se’n pot dir fullejar. Tots són interessants, tots afegeixen alguna reflexió al gruix bibliogràfic de l’humanisme, de la teoria literària, de la filologia, en definitiva. La Filologia clàssica, el meu plaer i la meva feina, des de fa anys, la base de la cultura nostra, l’occidental, sempre tan amenaçada de desaparició dels plans d’estudi, aquests darrers dies també. Per molt que governants d’horitzons limitats intentin anorrear-la, ella, la Filologia clàssica sobreviurà. Perquè no podem existir sense conèixer els començaments.

Dilluns passat, anava a fer la meva classe de llatí a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i vaig fotografiar el començament del dia que il·lustra el post d’avui.

divendres, 12 d’octubre de 2012

Lluna d’octubre

No sé si la lluna d’octubre és la més plena de totes les llunes, i la més bella. No sé si la lluna d’octubre se celebra al Japó perquè s’inicia l’època de les collites. No sé si la lluna d’octubre té poders especials o és com totes les llunes dels mesos que es fan i es desfan. No recordo si els antics romans tenien una festa especial per celebrar la lluna d’octubre. Tampoc no vull furgar en la memòria per saber si a l’antiga Grècia la lluna d’octubre representava alguna cosa especial. Ni em molestaré a investigar si els antics babilonis rebien la lluna d’octubre amb danses i cants. No vull tampoc cercar en els annals de cap més creença antiga per saber si la lluna d’octubre és festejada pels humans. Tampoc no vull fer llistes d’obres literàries, cançons o pel·lícules, que evoquen la lluna d’octubre. No em cal. D’altres ho han fet i ho faran. Pel que fa a mi, en tinc prou d’experimentar, any rere any, els efectes intensos de la lluna d’octubre, viure’ls i gaudir-los. O patir-los, que tot gaudi suposa patiment, com tot inici suposa final.

El sol de biaix de la fotografia el vaig atrapar fa just un any, a Manhattan, tot passejant per Riverside Park.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Senyals de vida

La vida virtual substitueix la vida real? Potser sí. L’escriptura suplanta la vida? A vegades la suplanta i a vegades l’ajuda a ser viscuda. Tot això ve a tomb perquè fa tres setmanes, dia més, dia menys, que vaig escriure el darrer post al bloc. I és que hi ha temporades que la vida (la real, vull dir) és tan intensa i xucladora que no queda temps per a la vida virtual, ni per a l’escriptura. El remolí de setembre se m’ha emportat també aquests primers dies d’octubre. I continuarà, si és el voler dels déus, un mes més, diria. O vés a saber. Gràcies per acompanyar-me, amics. Us tinc al pensament, escrigui o no escrigui al bloc, comenti o no comenti els apunts dels vostres blocs. I em teniu al vostre costat. Realment. Mentre faig classe, vaig amunt i avall, enmig de llibres i trens, i cels, o m’aturo a reposar. Com la senyoreta del quadre de Reginald Marsh (1898-1954), conservat al Whitney Museum of American Art de New York.

dimecres, 19 de setembre de 2012

Miralls per a tots els gustos

El 26 de gener de 1967, Rodoreda parlava d’una seva novel·la en una carta a l’editor Joan Sales: “L’altre dia, abans de venir a París, remenant més paperots, vaig trobar 60 pàgines d’una novel·la que escrivia conjuntament amb la Plaça (estava molt bé de salut). Al dematí escrivia la Plaça i, a la tarda, aquesta altra que se n’havia de dir La casa abandonada. Si actualment tingués la força d’acabar-la i sobretot, si pogués agafar l’estil, seria una novel·la espatarrant. Ja veurem. El que em destorba -i faig amb certa mala gana- és l’adob d’Aloma.” 

En tornà a parlar en una carta del 6 de febrer del mateix any i en devia parlar en una carta del 3 d’abril, que no sembla que es conservi. A la resposta, Sales li diu: “La casa abandonada: d’acord amb l’Obiols que estaria molt millor Mirall trencat, però l’Obiols no podia saber, ni vós, que en aquests moments el CLUB ha llançat una novel·la d’en Ferran de Pol que es diu Miralls tèrbols. I Catalunya és massa petit perquè hi puguin aparèixer en un any o poc més de diferència (suposant que la vostra la publiquéssim d’aquí a un any) dues novel·les amb “miralls” en el títol.” 

Ja coneixeu el meu gust per les llistes. He fet un cop d’ull i, a més dels dos ja mencionats, m’he trobat amb tots aquests miralls en els títols de novel·les o poemaris, de la literatura catalana: El mirall entelat, El mirall inhumà, El mirall de la metròpoli, El mirall de Circe, El mirall venecià, Mirall nu, Com en un mirall, Un mirall en el camí, Mirall negre, El mirall del futur, La porta en el mirall, Mirall, Mirall de la veu i el crit, Mirall antic, Miques de mirall, El mirall i l’ombra, El mirall embruixat, Història d’un mirall, L’esguard al mirall, L’home dins el mirall, El mirall meravellós, El mirall imaginari

L’Alícia de Lewis Carroll, segons Sir John Tenniel, a punt de passar a l’altre costat del mirall, il·lustra aquest post emmirallat.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Destí i sort

Diu Coromines que el mot destí és un derivat romànic paral·lel en totes les llengües llatines. Té raó. En llatí, el verb destinare, d’on prové el mot romànic, no ha engendrat cap substantiu. El mot que es fa servir, en llatí, per anomenar allò que entenem per destí és sors, que s’ha convertit en sort. En francès, però, hi ha encara un altre mot sinònim als dos que acabo de mencionar: destinée. Vet aquí com Émile Littré explica aquests tres mots al seu diccionari de la llengua francesa. Tradueixo: “El destin és allò que destina, és a dir l’encadenament necessari de les coses. La destinée és allò que és destinat, és a dir allò que resulta de l’encadenament necessari. El destin condueix Alexandre a Babilònia on una febre havia d’acabar la seva destinée de victoriós i conqueridor. Però aquests dos mots són tan veïns que, per poc que se n’abusi conformament a aquest abús que és permès en totes les llengües, recauen l’un en l’altre. Sort respon a destin o a destinée, amb aquesta unió que en comptes de considerar la necessitat que encadena les coses, considera allò que elles tenen de fortuït.”

Pensava en el significat dels mots i dels fets, i en el destí de les persones i en el destí que un milió i mig de persones vam demanar per a Catalunya dimarts passat, aquesta tarda, mentre escrivia en el meu diari. 

Quan he girat la pàgina, m’he trobat el quadre que il·lustra el post d’avui, Girl Reading, pintat l’any 1909 pel nord-americà Edmund Tarbell (1862-1938), i conservat al Museum of Fine Arts de Boston.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Tristeses humanes

Ella no sabia què hi tenia al dedins, aquell matí de diumenge. Va començar a regirar en la seva biblioteca. Va treure un llibre rere l’altre. Els fullejava, en llegia el sumari, els tornava a tancar. Res no hi havia digne de la seva atenció, aquell matí de diumenge. Va sortir de la lleixa un llibre de Valérie de Gasparin. Els tenia tots d’ella, bellament enquadernats amb pell fosca. Era justament Les tristesses humaines. Va fer el mateix que amb els altres llibres que acabava de fullejar. I el sumari li va escopir a la cara aquest catàleg de tristeses humanes: les opressions, els menyspreus, l’aclaparament, les destruccions, l’infern dins de l’ànima, les belles tristeses, la mort, per què. En va tenir prou. Ja sabia què tenia a l’ànima, aquell matí de diumenge. Va agafar un disc a l’atzar. Era Liszt. I va escoltar la Consolació número 3.

Vaig capturar la posta de la fotografia el dia 7 de setembre passat.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Pons a Illa del Riberal

Rengles de xiprers, rengs de pollancres, rengleres de presseguers. La natura és arrenglerada als voltants d’Illa del Riberal, el poble de Josep Sebastià Pons, al Rosselló. Ahir s’hi va celebrar una “Diada Ponsiana” per recordar el poeta, ara que fa cinquanta anys de la seva mort. Hi vaig explicar de quina manera Maria Àngels Anglada va trobar consol i veu en els versos de Josep Sebastià Pons per dir la seva pena per la mort del germà i en la mort de Josep Pla. I per mostrar-ho vaig llegir, entre d’altres, aquesta vívida estrofa de Pons:

Parpella d’or del vespre, la tardor 
a enrogir la vall fina vindrà encara, 
i no en veurà la resplendor 
ella que ha fet ma vida clara.

Al migdia, a la plaça del Ram, vaig fotografiar la font que porta el nom del poeta i aquesta inscripció amb una altra estrofa ponsiana.

Quin raig més prim per perfilar el seu cant
vindràs a seure una mica a la vora
i ja veuràs com te va penetrant
d’una tendra bondat inspiradora.

La vall fina arrenglerada era ben verda encara, tot esperant la tardor, mentre el sol la besava de biaix, a la tornada.

dijous, 6 de setembre de 2012

Enamorament virtual

Es van conèixer al Facebook. Ell era un amic d’una amiga d’un amic... allò del sisè grau, vaja, i ella va aparèixer a la columna de la dreta del mur, la de la gent que potser coneixes. I ell va pensar que li agradaria de conèixer-la. Li va demanar amistat. Ella va rebre la petició, va anar a tafanejar el mur d’ell i va acceptar. Durant dies ell li enviava tota mena d’invitacions a aplicacions, a esdeveniments. Ella no en feia gaire cas, per no dir cap cas. Un dia, però, ell li va enviar un missatge privat que ella va considerar prou suggeridor i el va respondre. Van iniciar tot un anar i venir de missatges. Es van donar el número dels mòbils i van continuar a través del WhatssApp, per la immediatesa. Només d’obrir els ulls al matí, havent dinat, abans d’apagar el llum a la nit, qualsevol hora i qualsevol lloc eren bons per dir-se amoretes. Al cap de dies de paraules escrites, ella va decidir que volia sentir la veu d’ell a cau d’orella. El “digui” que va sonar de dins de l’iPhone la va deixar aterrida. Va penjar i el va esborrar. No em va voler dir perquè va quedar aterrida, però se la veia aterrida, quan m’ho explicava. I trista. Però encara obre el WhatssApp cada dia i rellegeix les converses antigues. 

El cel de la fotografia no és virtual, és del dia 3 de setembre.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Lluna setembrina

“La lluna setembrina, set llunes endevina”, diu un proverbi fet per a aquest mes que acaba de començar. Diu que també ho diuen de la lluna d’octubre i que vol dir que farà el mateix temps durant set llunes seguides, que deu ser aquest temps intermedi entre estiu i tardor. Quan encara pot ser bo de passejar Au clair de la lune i veure aquesta Blue moon que voldríem guardar dins d’un cove, per poder vorejar el Moon river, una vegada i una altra, i recordar que An jenem Tag im blauen Mond September / Still unter einem jungen Pflaumenbaum / Da hielt ich sie, die stille bleiche Liebe / In meinem Arm wie einen holden Traum i evocar La lluna la pruna de la infantesa. Pot ser bellíssima la tristesa que destil·la la Moonlight Sonata, mentre recordes una lluna octubrera de València i decideixes que vols tornar a demanar la lluna, encara que no sigui de mel, ni rosa, i passes de la mala lluna a la bona lluna, però blava, quan mires per la finestra i tornes a veure aquells “naixements de lluna més emperlats” i l’abraçada de la lluna al Hudson. Encara que només sigui amb la imaginació.

La lluna setembrina de la fotografia la vaig pescar en un matiner cel gironí, l’any 2010, amb un avió que Fly me to the Moon.

diumenge, 2 de setembre de 2012

En llatí, si us plau

L’any 1965 els preveres Joan Llauró Padrosa i Jaume Marquès i Casanovas van publicar un Diccionario español-latino, motivats pel “nuevo impulso que la Santa Sede acaba de dar al cultivo de la Lengua Latina en los Seminarios y entre los eclesiásticos”, segons que expliquen al pròleg.

Vaig conèixer mossèn Jaume Marquès l’any 1972, quan vaig començar a freqüentar l’Arxiu Capitular de Girona, on era arxiver. Feia la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat Autònoma de Barcelona i anava a la cerca i captura de documentació llatina per fer la meva tesina. Quan, en acabar la carrera, vaig començar a donar classes a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, mossèn Marquès em va donar una bona quantitat d’exemplars d’aquell diccionari que tenia a casa seva, a Casa Carles a la plaça del Vi de Girona, perquè els repartís entre els meus estudiants. Així ho vaig fer, curs rere curs, fins que es van acabar.

Hi he pensat ara que el papa Benet XVI vol fer créixer “la conoscenza della lingua di Cicerone, di Agostino e di Erasmo da Rotterdam, nell’ambito della Chiesa ma anche della società civile e della scuola e sta per pubblicare un motu proprio che istituisce la nuova Pontificia Academia Latinitatis”.

El mateix article que explica aquesta notícia parla del Lexicon recentis latinitatis del també prevere Cleto Pavanetto, publicat l’any 2003, amb 15.000 mots. Vet aquí com l’un i els altres tradueixen els quatre mots que segueixen, amb quasi quaranta anys de distància (que no són res, si parlem de llatí).

Gol: retis violatio (CP), follis in rete inmissio o també follis in portam introductio (Ll-M).
Paracaigudes: umbrella descensoria (CP), retardator o també casibus retardandis instrumentum (Ll-M).
Bàsquet: follis canistrique ludus (CP), pilae canistrique ludus (Ll-M).
Bitllet de banc: charta nummaria (aquí hi ha coincidència).

Vaig fotografiar la inscripció llatina que il·lustra el post d’avui en una església del Corso, a Roma, a començaments de març de l’any 2011.

divendres, 31 d’agost de 2012

Els abecedaris de Goffredo Parise

La poesia va i ve, deia Goffredo Parise a l’advertiment inicial dels seus Sillabari, l’any 1982, una mica com la vida i sobretot com l’amor, afegia. I la poesia el va abandonar a la lletra S, declara. Per això no va poder completar les seves proses poètiques sobre els sentiments humans de l’A a la Z, dotze anys després d’haver-s’ho proposat. Parise va morir el dia 31 d’agost de l’any 1986, per això m’agrada de recordar avui la llista dels seus abecedaris. Aquesta: 

Amore. Affetto. Altri. Amicizia. Anima. Allegria. Antipatia. Bacio. Bambino. Bellezza. Bontà. Caccia. Carezza. Casa. Cinema. Cuore. Dolcezza. Donna. Estate. Età. Eleganza. Famiglia. Felicità. Fascino. Fame. Gioventù. Grazia. Guerra. Hotel. Ingenuità. Italia. Lavoro. Libertà. Madre. Malinconia. Mare. Matrimonio. Mistero. Noia. Nostalgia. Odio. Ozio. Paternità. Patria. Paura. Pazienza, Primavera. Poesia. Povertà. Ricordo. Roma. Sesso. Simpatia. Sogno. Solitudine.

La protagonista de Cinema va a veure la pel·lícula que il·lustra el post d’avui, La città d’oro, de 1942. I la peça de Cole Porter, Night and day, protagonista d’Età, posa la il·lustració musical al post.

dimecres, 29 d’agost de 2012

El test d’alfàbrega

Dia gris. Finals d’estiu. Menys hores de sol, més hores foscants. Antídot: llistes de plantes i flors. Carolina. Alfàbrega. Xicranda. Xuclamel. Lliri. Llessamí. Lilà. Magnòlia. Menta. Julivert. Rosa. Camèlia. Nenúfar. Fulles de saló. Falgueres. Mimoses. Baladres. Butleies. Xeringuilles. Farigola. Roselles. Xuclamel. Glicines. Dulcamara. Espígol. Ginesta. Clavells. Dàlies. Violetes. Nards. Marialluïsa. Gardènies. Cineràries. Miosotis. Buguenvílees. Vidalba. Gladiols. Geranis. Jonquilles. Didaleres. Si les voleu trobar totes, encara que no sigui el temps, us esperen al Bloc Mercè Rodoreda.

L’alfàbrega de cuinar i la d’espantar mosquits s’ofereixen així d’esponeroses, amb el llessamí de fons, aquests dies, al jardí de Llagostera, com el test d’alfàbrega de John Keats.

dilluns, 27 d’agost de 2012

Qui té por de Mercè Rodoreda?

Stranger than Fiction, de l’any 2006, és una pel·lícula que reflexiona sobre l’escriptor i els seus personatges. Un home, Harold Crick, viu en el món real i sent una veu femenina que va desgranant el guió de la seva vida. De fet, ell viu perquè una novel·lista, Karen Eiffel, l’ha fet protagonista de la novel·la que, amb penes i treballs, va escrivint des de fa 10 anys. La qüestió és que tots els protagonistes de les novel·les de la Karen moren. Com morim en el món real tots els que neixem, d’altra banda, quan Déu deixa de somiar-nos, que diria Unamuno. Però el protagonista de la Karen coneix el moment de la seva mort. I la Karen se sent culpable per haver tret la vida als protagonistes de les seves novel·les. 

Quan veia la pel·lícula, fa uns dies, vaig pensar en la Maria i en Jaume de Mirall trencat i em vaig demanar pel patiment de Mercè Rodoreda, quan els va fer morir de manera tan tràgica. He recuperat aquests seus mots del pròleg de la novel·la, escrit l’any 1974, de Romanyà estant: “En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d’anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi.” Qui pot tenir por de Mercè Rodoreda sinó els personatges de les seves novel·les? 

A la fotografia, el racó de Rodoreda a casa, a Romanyà de la Selva, fa uns anys.

dissabte, 25 d’agost de 2012

L’om d’Eneas i de Stoner

Enmig del vestíbul del món dels morts, segons que ens explica Virgili al llibre VIè de la seva Eneida, “un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. 

Probablement John Williams pensava en aquest om que rep els mortals que ja han traspassat el llindar, quan situà un om a casa de Stoner, que només és descrit quasi al final de la novel·la amb aquests mots: “Hi havia exuberància i lluentor en les fulles del gran om del pati del darrere, i l’ombra que projectava posseïa una frescor intensa que li resultava familiar.”

El gravat de Wenceslaus Hollar (Prague, 1607- Londres, 1677), conservat a la Biblioteca de la Universitat de Toronto, que acompanya el post d’avui, il·lustra l’arribada d’Eneas i la Sibil·la als Inferns, amb un únic arbre, l’om, al fons.

dijous, 23 d’agost de 2012

Llegir poemes a la riba

I vet aquí que giro el full i se m’apareix aquesta senyoreta abillada del segle XIX, llegint un llibre asseguda dalt d’un roquissar enlairat, amb una llenca d’aigua triangular que s’entreveu enmig de les roques, que jo vull que sigui de llac suís, encara que el títol del quadre sigui Girl by the Seacoast o Reading on the Rocks, Grand Manan, nom d’una illa del Canadà. Perquè cada mes d’agost, i aquest mes d’agost també, vull complaure’m amb el record dels poemes llegits a la riba del llac de Sils-Maria, quand l’après-midi finissait, i tocava el cel amb les puntes dels dits.

El quadre que ha originat el post d’avui és de John George Brown (1831-1913), va ser pintat pels volts de 1877, i es conserva al Museum of Fine Arts de Boston, d’on he pres la il·lustració.

dimecres, 22 d’agost de 2012

Incúria d’agost


El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.

Cau aclaparat el lleure
sota els cels esbatanats;
blau ventall d’aires de foc,
el llagost va pels gorets.

El penyal voldria beure,
els herbeis són empolsats,
pel camí llueix el roc,
ix un baf de les parets.

El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.

El poema és de Josep Carner i el quadre és de Paul Cézanne. Guardeu-vos de la calor!

dimarts, 21 d’agost de 2012

Liquiditat

Va ser Zygmunt Bauman qui va crear el terme Modernitat líquida, en l’obra d’aquest títol, publicada l’any 2000. Hi va tornar més endavant amb Amor líquid, Vida líquida, Por líquida, Temps líquids, els anys 2003, 2005 i 2006, respectivament. Tanta liquiditat ja es veu que ens havia de portar si us plau per força a la no liquiditat, en la qual ens hem vist immersos des de la Xina fins als USA tot passant, és clar, pels països que es banyen en el líquid marí, del mare nostrum. I és que ja se sap que tot el que puja baixa i que després de temps favorables en vénen d’adversos. O dit d’una altra manera, després de vaques grasses vénen vaques líquides. No em prengueu pas seriosament: la calor m’ha liquat les neurones. I les paraules. 
Em vaig posar sota la lona blanca, lluny de la liquiditat, per fer aquesta fotografia, a Aiguablava, el dia 2 d’agost.

diumenge, 19 d’agost de 2012

Les vacances de l’ànima

Sempre n’hi ha hagut. Però Paul Van Tieghem va identificar un tipus de poemes, a la literatura llatina del Renaixement, que va posar en el calaix “de circumstàncies”. Es tracta, és clar, de poemes escrits per deixar constància de fets diversos, commemoratius, d’encàrrec, sense gaire suc ni bruc, per entendre’ns. Amb els posts s’esdevé una mica el mateix. Hi ha temporades que hi deixes l’ànima en el bloc. N’hi ha d’altres de temporades, en canvi, que amagues l’ànima rere les circumstàncies més banals, o més profundes (no ho sabria dir). Perquè l’has posada a recer, l’ànima. O fa vacances. Com és ara en els posts de l’estiu.

Les atzavares florides, que vaig fotografiar a finals de juliol, no creixen a recer de la muralla gironina, sinó a l’embat de vents i tempestes.

divendres, 17 d’agost de 2012

Trompe-l’oeil

Eren les 17.07 del dia 17 del mes 07 d’aquest any. No us enganyo. Potser perquè s’esqueia aquest moment tan rodó i tan precís, aquest joc de miralls em va fer l’ullet, mentre era al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans i parlava amb persones amigues. Veure les columnes del primer pis del claustre il·luminades pel sol de la tarda i reflectides als vidres de la finestra de la planta baixa i, al mateix temps, al fanal em va fascinar. I vaig fer la fotografia. Pensat i fet. Espero que us agradi tant com a mi, avui que també és dia 17.

dimecres, 15 d’agost de 2012

Arbres generacionals

En el “Fitxer musical de Carles Riba” que Jaume Medina publica al segon volum del seu treball Carles Riba (1893-1959), de 1989, em va cridar l’atenció, l’altre dia que el repassava, la peça Trees interpretada per Paul Robeson (1898-1976) i la seva orquestra. Es tracta d’un poema de Joyce Kilmer (1886-1918), escriptor nord-americà que va morir durant la Segona Gran Guerra, inclòs al recull publicat a New York l’any 1914 Trees and Other Poems. L’any 1922 el va musicar Oscar Rasbach (1888-1975). Vet aquí el poema i la versió musical de Rasbach que Riba degué escoltar en més d’una ocasió.
I think that I shall never see
a poem lovely as a tree.

A tree whose hungry mouth is prest
against the earth’s sweet flowing breast;

a tree that looks at God all day,
and lifts her leafy arms to pray;

a tree that may in Summer wear
a nest of robins in her hair;

upon whose bosom snow has lain;
who intimately lives with rain.
Poems are made by fools like me,
but only God make a tree. 

Vaig fer la fotografia al jardí de Llagostera a finals d'abril.

dilluns, 13 d’agost de 2012

De Tiziano a Antoní Liberal

A la National Gallery de Londres es pot visitar, des del mes de juliol, una exposició amb tres quadres del Tiziano, Diana i Actèon, La mort d’Actèon i Diana i Cal·listo, tres quadres que no es podien veure junts des del segle XVIII, diuen. Entorn de l’exposició hi ha tot un seguit d’experiències contemporànies sobre les metamorfosis que van des de la pintura al ballet, tot passant per una competició poètica al Twitter i l’edició de llibres. 

He sabut d’aquest interès metamòrfic, al mateix temps que rebia els dos darrers volums de la Fundació Bernat Metge. Són de la sèrie d’escriptors grecs. Un d’ells és el d’Antoní Liberal, Recull de metamorfosis. Tantes metamorfosis van a parar, indefectiblement, a Ovidi. Formen les metamorfosis d’Antoní Liberal un recull de 41 narracions que provenen de diferents autors. Alguns d’aquests autors van servir de font a Ovidi per crear la biblioteca mitològica en vers més important del món grecollatí, Les Metamorfosis, font al seu torn, dels quadres del Tiziano. 

Vet aquí que he pensat que valia la pena de deixar per escrit en el bloc aquesta coincidència, que he il·lustrat amb un dels quadres del Tiziano. I és que les lliçons de les metamorfosis de la mitologia grecollatina són vàlides avui, com fa dos mil anys.

dissabte, 11 d’agost de 2012

Les cartes d’amor de Pessoa

Pobre Pessoa! Resulta que acaben de publicar les seves “ridícules” cartes d’amor amb la seva única enamorada, de bell nom, Ofèlia. No hi ha, sembla, el nom d’Ofèlia als seus poemes. Hi ha sí, Cloes i Lídies, els mateixos noms poètics que Horaci utilitzava per anomenar les dones (o la dona) de la seva vida. I és que el món és ple de poetes (i d’homes) que deuen ser incapaços de mantenir lligams d’amor, és a dir de donar més que de rebre, amb una dona. Trista vida, quan només queda la literatura. Pessoa prou se’n lamentava en aquell poema escrit sota l’heterònim Álvaro de Campos, i datat el 21 d’octubre de 1935, que porta el títol “Totes les cartes d’amor són ridícules”.

Todas as cartas de amor são ridículas.
Não seriam cartas de amor se não fossem
ridículas.

Também escrevi em meu tempo cartas de amor,
como as outras,
ridículas.

As cartas de amor, se há amor,
têm de ser
ridículas.

Mas, afinal,
só as criaturas que nunca escreveram
cartas de amor
é que são
ridículas.

Quem me dera no tempo em que escrevia
sem dar por isso
cartas de amor
ridículas.

A verdade é que hoje
as minhas memórias
dessas cartas de amor
é que são
ridículas.

(Todas as palavras esdrúxulas,
como os sentimentos esdrúxulos,
são naturalmente
ridículas.) 

El 4 d’agost vaig fer la fotografia del post d'avui, a Sant Feliu de Guíxols.

dijous, 9 d’agost de 2012

En la mort de Hermann Hesse

Avui fa cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse. De manera que, com l’any passat, aquest bloc el vol recordar ara amb aquest text del seu recull El caminant, publicat l’any 1920. 

“Benaurat el camperol! Benaurat el terratinent i el sedentari, el fidel, el virtuós! Puc estimar-lo, admirar-lo, beneir-lo. Però he malgastat mitja vida provant d’imitar la seva virtut. Volia ser el que no era. Voila ser un poeta, sí, però alhora volia ser un burgès. Volia ser un artista, un home amb imaginació, i alhora ser virtuós i gaudir de la meva terra. Vaig trigar molt a adonar-me que l’home no pot ser ambdues coses alhora, ni tenir-les, que jo sóc nòmada i no pas camperol, explorador i no pas guardià. I durant molt de temps m’he mortificat davant déus i lleis que per a mi tan sols eren fetitxes. Heus aquí el meu error, el meu suplici, la meva aportació a la misèria del món. Vaig multiplicar la culpa i el suplici del món emprant la violència en contra meu, sense gosar seguir el camí de la salvació. I el camí de la salvació no em porta ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra, sinó recte al meu cor, i només allà trobo Déu, i només allà trobo la pau.”

El text es pot llegir mentre s’escolta una de les cançons d’Hugo Wolf (1860-1903) sobre un poema de Joseph von Eichendorff (1788-1857). Hesse se les sabia de memòria, “destil·len malenconia”, deia, “però aquesta malenconia només és un núvol d’estiu darrere del qual hi ha el sol i la confiança.” 

Hesse va pintar l’aquarel·la que il·lustra el post l’any 1924.

dimarts, 7 d’agost de 2012

L’empatia

Diu el DIEC que de la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona” se’n diu empatia. La sents o no la sents l’empatia. L’experimento en quasi totes les històries que m’expliquen, ja sigui amb imatges o amb paraules, en novel·les, pel·lícules o de viva veu. No sé pas si és millor o pitjor sentir o no sentir empatia. Només constato el fet que m’identifico amb els protagonistes de les històries que m’expliquen, i amb aquells que me les expliquen també. Pot arribar a ser enutjós. Sobretot si tens consciència que aquella història no s’aguanta per enlloc. Però també en aquests casos sento empatia. 

Tot aquest excursus ve del fet que he acabat Stoner, la novel·la de John Williams, que sí que s’aguanta. No podia no sentir-me identificada amb el protagonista, professor universitari de literatura. I m’hi he sentit en molts moments. Però amb una certa distància. Com la que l’autor posa amb el seu personatge. Si n’haig de triar un dels paràgrafs de la novel·la que he subratllat, em quedo amb aquest: “El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s’estima al principi no és la persona que s’estima al final, i que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra.”

Sento empatia estiuenca per aquest blau sense horitzó d’Aiguablava que va tenyir l’objectiu del meu mòbil el passat 2 d’agost.

diumenge, 5 d’agost de 2012

En la mort de Marilyn Monroe

Avui fa cinquanta anys que va morir Marilyn Monroe i enguany en fa cent del naixement del poeta i llatinista Miquel Dolç. L’any 1973, al seu recull Imago mundi, Dolç va incloure aquest poema que va titular “En la mort de Marilyn Monroe”. Per il·lustrar el post he triat aquesta fotografia de Marilyn, de Getty images, de l’any 1956, poc després d’haver-se casat amb Arthur Miller.
¿No hi hagué un àngel més que els altres fort
per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,
que un mercadeig infame de guineus
ultratjà i exalçà fins a un deliri
d’idolatria? Oh Marilyn, quin gust
ens ha deixat de llot i d’alga
el teu inútil acte impietós,
que t’ha fet sols un número de cripta!
Tu, lescultura, pols avui,
pàl·lida, al grat d’un aquiló de gestos
admiratius. Sense conèixer els jocs
ni els lleures infantívols, et llançares,
tu, la dumb blonde, víctima innocent,
cap a l’enorme trampa de la vida.
I et fou trampa com un circ golut,
però desert, enmig dun públic àvid
d’enviliments. Avui, dels milions
de llops que atreia el teu tumult d’imatges,
¿qui per a tu tindrà un esquitx
de la infinita pietat que ens feies?
Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons
d’aquest progrés de coca-cola
i de desvari nuclear, que encén,
delint els vells, cent mòduls nous, que jutja
més viril el barbut, que confon l’art
amb la publicitat a tant la lletra
i amb el tòrax florit! Estem sadolls
de fang i de mentides,
i tu de sobte, Marilyn, t’esmunys
pel passadís de vori,
duent al puny l’auricular
per enviar-nos des de l’altra riba...
¿què: l’esperança, el pànic, el no-res?
Ai, dea sense entranyes!