Les fulles mortes

Al meu poble, la festa major és al final de la primavera. És un poble rialler. A Girona, les fires, la gran festa de la ciutat, són a la tardor. És ben conegut que poetes de tots els temps han cantat Girona a la tardor. Girona tardoreja. L’ocre de les fulles de la tardor estreny l’ànima, i l’òxid, ja se sap, rovella. 

Vet aquí la tornada d’aquella cançó, Les feuilles mortes, amb lletra de Jacques Prévert, que torna cada tardor.

C’est une chanson qui nous ressemble

toi, tu m’aimais et je t’aimais

et nous vivions tous deux ensemble

toi qui m’aimais, moi qui t’aimais

mais la vie sépare ceux qui s’aiment

tout doucement, sans faire de bruit

et la mer efface sur le sable

les pas des amants désunis.

Sort que, amb les fires, també arriben els moniatos. Encara que tenen el color de la tardor, ens ensucren les fulles mortes.

Dels arbres

El bosc, l’arbre, la branca, la fulla. Durant anys, quan aixecava la vista de la taula de treball, a través de la meva finestra el cel apareixia “clapat de fulles, ratllat de branques”, com al Mirall trencat de Mercè Rodoreda.

Avui he trobat aquest petit poema de Jacques Prévert que m’ha fet tornar als arbres, els de paper i els de Romanyà. M’ha agradat de traduir-lo al català.

Quan la vida és un bosc,

cada dia és un arbre

quan la vida és un arbre

cada dia és una branca

quan la vida és una branca

cada dia és una fulla.

L’autor de la fotografia de l’esponerós arbre del pa que il·lustra aquest text és Borja Vilallonga. Lloc: Tahití. Si voleu veure més fotos magnífiques de la Polinèsia i saber més coses de l’arbre del pa, visiteu aquestes entrades de La sastreria de can Vilallonga. No us en penedireu!