dimecres, 27 de juny del 2012

L’obsessió

Tot, a la vida, em penso, és el resultat d’una obsessió. Sense passió, però, no hi ha obsessió. Malaguanyat aquell que no persegueix cap obsessió, perquè no té cap passió, viurà una trista vida.

Tinc l’obsessió de fotografiar finestres, sobretot quan tenen bones vistes o potser per emmarcar una bona vista. I és que per les finestres, com pels ulls, entren i s’enceten moltes passions. I hem de posar-hi marc. La finestra del post obsessiu d’avui és romana. La vaig fotografiar fa un mes.

dilluns, 25 de juny del 2012

La neteja

Aquesta noieta mestressa de casa, ben dreta, polida i endreçada, s’ha aturat a llegir un llibre, enmig de la feina de neteja. Té la taula plena de bibelots, l’espolsador sota el braç i els ulls fixos en el llibre. Voldria viure la vida de la protagonista de la novel·la que té a les mans. Ella, tan neta i bufona, amb una casa, un marit, uns fills, voldria volar. No sap, però, que volar cansa. I deixa sol. 
William McGregor Paxton (1869-1941) va titular “The House Maid” el quadre protagonista del post d’avui, pintat l’any 1910. És un dels centenars de quadres de noies i dones en interiors que Paxton va crear al llarg de la seva vida, sembla que sota la influència de Vermeer. Es conserva a The Corcoran Gallery of Art de Washington.

dissabte, 23 de juny del 2012

Festa de Sant Joan o de Fors Fortuna

“El temps se’n va, nosaltres envellim al pas silenciós dels anys, i els dies fugen sense que cap fre els deturi. Que de pressa ha arribat la festa de Fors Fortuna! D’aquí a set dies s’haurà acabat el juny. Vinga, romans, celebreu alegrement la deessa Fors! A la riba del Tíber rebé ella l’obsequi d’un rei. Veniu corrents, els uns a peu, els altres amb barca, i no tingueu vergonya de tornar ebris a casa. Barquetes coronades de flors, transporteu els joves convidats, i begui hom vi abundant mentre vogueu per l’aigua. El poble honora aquesta divinitat perquè el fundador del seu temple era, segons diuen, d’origen plebeu, i des d’aquest rang inferior s’elevà fins el tron.”
Així descriu Ovidi, als Fastos, la festa del dia 24 de juny. Els romans celebraven l’aniversari de la dedicació dels temples a Fors Fortuna, un dels quals, el del Fòrum Boàrium de Roma, il·lustra el post d’avui. El vaig fotografiar a mitjans novembre de l’any 2008.

dimecres, 20 de juny del 2012

Fotografies besadores

Ella s’emociona, quan es contempla en les fotografies que ell li feia. Perquè ella no es veu a ella mateixa, el veu a ell, darrere de l’objectiu, amb la càmera a les mans, una mica maldestre, tan tendre, mirant de trobar l’enquadrament més convenient, el somriure més dolç, mentre li feia cadascuna de les fotografies de l’àlbum. Cada fotografia és una carícia. O un bes.

En la fotografia que il·lustra el post d’avui no hi és ella, però la va fer ell, perquè volia enviar-li a ella el bes de les flors roses del seu parc preferit. Aquesta peça, I Only Have Eyes For You, va ser escrita per escoltar mentre es llegeix aquest post.

dilluns, 18 de juny del 2012

Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada

Avui es fa l’acte de concessió del premi de narrativa que porta el nom de l’escriptora Maria Àngels Anglada. Ja ha arribat a la novena edició. El va crear l’Institut Ramon Muntaner de la ciutat de Figueres amb un triple objectiu: “contribuir al foment de la literatura catalana, enaltir la memòria de l’escriptora Maria Àngels Anglada i refermar la projecció cívica i cultural de l’Institut Ramon Muntaner”. 

Em plau felicitar vivament l’Institut Ramon Muntaner per aquests nou anys de vida del premi que mostren l’encert i la consolidació de la proposta. En aquesta postal de felicitació voldria desitjar llarga vida al premi. De fet n’estic convençuda que tindrà llarga vida, perquè conec bé l’entusiasme i la solidesa de tots aquells que l’organitzen, any rere any, i la seva capacitat de transmetre a les noves generacions els valors que acompanyen el premi. Resistirà, com el vell claustre de l’institut que agradava tant a Maria Àngels Anglada i com els seus “xiprers resisteixen, poc o molt impàvids, el pas de les generacions i el brogit creixent dels estudiants.” Per molts anys!

La fotografia correspon a la portada de l’exposició que vam dedicar a Maria Àngels Anglada l’any 2009, amb motiu del desè aniversari de la seva mort.

dissabte, 16 de juny del 2012

Del francès i les llengües de França

He rebut una carta de França, una proclama a favor de l’ús del francès. També tenen por els francesos de perdre la seva llengua. I han decidit que cal fer una intensa campanya per la llengua. La carta en qüestió em donava la possibilitat d’anar a l’enllaç “Délégation générale à la langue française et aux langues de France”. Ja anem bé, he pensat. I he llegit l’inici del document: “Com que la mundialització dels intercanvis i els progressos de la construcció europea no cessen de fer-la evolucionar, els poders públics són cridats a reafirmar una política de la llengua que, tot vetllant per garantir la preeminència del francès en tot el territori nacional, participa en l’esforç de cohesió social i contribueix a la promoció de la diversitat cultural a Europa i en el món.” Continuem bé, he pensat. 

Vet aquí que arribem al punt “Promoure i valorar les llengües de França”. Hi llegim: “Entre els centenars de llengües presents al nostre país, anomenem llengües de França aquelles que són parlades per ciutadans francesos en el territori nacional des de temps suficient per formar part de les riqueses comunes, i que no són llengua oficial de cap estat: llengües ‘regionals’ com el flamenc, el basc, el cors, els criolls o el tahitià; llengües minoritàries ‘no territorials’ com l’àrab dialectal, el romaní, el berber o el yiddish.” Aleshores he conclòs que no anàvem pas prou bé. 

Els ajudarem a mantenir viu el francès davant de l’anglès, és clar que sí, però que no oblidin ni el bretó, ni el català, ni l’occità...

Fa just un any que vaig fer la fotografia de la façana del Centre d’Études Catalanes de París que il·lustra el post d’avui.

dijous, 14 de juny del 2012

Hem tornat a l’escolàstica

Amics meus, convidats a llegir un títol com el que segueix, no pensaríeu que és retornada l’escolàstica? 
La forma de dormir, de plorar, de menjar, expliquen la natura humana (Veg 38, 60). L’origen darrer de la manera de morir dels colons occidentals com a instrument per a afrontar l’alienació progressista entre els versicles del món del Llibre i el món contemporani: el punt de vista de Wolfgang O. Mulberry.  
On és la lluminosa claredat dels clàssics? He vist un projecte amb aital tema i el meu astorament roman inextricable. Que els déus hi facin més que nosaltres! A la fotografia, sol ponent gironí del 6 d’octubre de l’any 2010.

dimarts, 12 de juny del 2012

Oliva mariàngela et alii

Diumenge passat parlava de la nostàlgia i, circumstancialment, com que és temps de cireres, apareixien les cireres al post. Aquest vespre, a l’Institut d’Estudis Catalans, presentem un llibre preciós Ta zôia. L’espai a Grècia II: els animals i l’espai. Una cosa em porta a l’altra, nexus rerum, com sempre. De manera que m’he dedicat a recollir noms de varietats de fruites que contenen parts d’un cos animal, racional o no, un exercici que fa temps que volia encetar i havia promès en un altre dels meus posts. Vet aquí una mostra:

Avellana culplana.
Cirera de cor de cabrit, cirera de cor de colom, cirera de cul de madrina. 
Figa de cameta, figa de coll de dama (amb les seves variants de coll de beata o coll de frare), figa cul de ruc, figa de geniva de mort, figa del peçonet, figa pèl de bou, figa de pit de reina, figa de porc, figa de rei, figa sang de rossí, figa de la senyora, figa d’ull de perdiu, figa de bec de perdiu, figa vacal (o bocal).
Meló de carn, meló de pell de granota, meló de cristià, meló de la mala cara, meló eriçó.
Oliva de cap de gat, oliva morruda, oliva del coll llarg, oliva cornicabra, oliva culinegra. I us sorprendreu, com jo, hi ha una oliva mariàngela i una oliva villalonga!
Pera cuixeta, pera de bon cristià, pera de cor de roure, pera de cuixa (amb les seves variants de cuixa de dona o de monja), pera de cul d’ou, pera de la cama curta, pera de la guineu, pera de la reina, pera del collet, pera escanya-cans, pera formigal (o formiguera), pera lloca, pera mosca (o mosqueta), pera xinxosa (o formiguera).
Poma de cabell d’àngel, poma de capoll llarg, poma de cor d’aigua, poma de carall daurat, poma de cul de matxo, poma de la senyora, poma de morro de llebre, poma de morro de vedell, poma de sang de bou, poma de sang de llebre.
Raïm de botó de gall, raïm boval, raïm de cor d’àngel, raïm cua-tendra, raïm d’esperó de gall, raïm de mamella de vaca, raïm picapoll, raïm senyal de gall, raïm ull de llebre.

Oi que és una meravella? I tot gràcies al Diccionari Alcover-Moll!

diumenge, 10 de juny del 2012

La senyora Nostàlgia

Ha tornat. Primer es va anunciar amb una imatge, després van ser un parell de paraules, un compàs musical va venir després, tot seguit es va despertar un record. Aquest matí se m’ha assegut al costat a la taula de l’esmorzar i s’ha posat a menjar cireres amb mi. La conec de fa molt temps, de sempre, diria, i sé que, quan es convida, es queda dies.

Quan fotografiava aquesta pluja de flors i fulles a Central Park, el mes d’abril de l’any passat, també es va asseure al meu costat.

divendres, 8 de juny del 2012

Qui es va inventar el foie gras?

Es veu que, com que no han trobat cap més altra manera de produir el foie gras, a partir del mes que ve a Califòrnia prohibiran produir i vendre aquesta delícia.

Al segle IV de la nostra Era, l’escriptor llatí Pal·ladi en el seu Tractat d’agricultura explicava això: “Les oques de quatre mesos s’engreixen molt bé: com més aviat es comença, més bé va. Els grecs barregen dues parts de farinetes d’ordi amb una de segó, i els en donen segons la gana que tenen. Les ajudes donant-los aigua tres cops al dia, i un cop a mitja nit. Al cap de trenta dies, si els voleu estovar el fetge, agafeu figues seques, aixafades i remullades amb aigua, les pasteu bé i en feu boletes, que embocareu a les oques vint dies seguits.”

La traducció és de Maria Àngels Anglada. Va incloure aquest fragment amb el títol “Qui es va inventar el ‘foie gras’ o fetge gras?” en el seu volum Retalls de la vida a Grècia i a Roma, imprescindible per a conèixer la vida quotidiana de l’antiguitat clàssica, de la mà dels mateixos autors grecs i llatins, sàviament triats i comentats per l’escriptora. 

Em penso que no tinc oques fotografiades. Però fa quinze dies, a Roma, vaig fotografiar aquests romans disfressats de romans, davant del Panteó.

dimecres, 6 de juny del 2012

Josep Pla escriuria un bloc

Si Josep Pla hagués viscut en el nostre temps, segon decenni del segle XXI, ja faria temps que escriuria un bloc. Què és tota l’obra planiana sinó el resultat d’una escriptura constant, breu i fragmentària, sobre tot allò que ens envolta, de la quotidianitat més petita als fets rellevants, de la reflexió més abstracta a la descripció precisa, de l’espigolar en la literatura que l’ha precedit a la fruïció de l’escriptura de viatges. 

Ho he pensat mentre tenia a les mans el seu volum Les hores, escrit a imatge i semblança dels Fastos ovidians, però en prosa. El va titular així, diu, “perquè és un títol greu, adequat i bonic”. Explica, al prefaci, l’origen mitològic de les divinitats grecollatines d’aquest nom. I hi recorda que, quan Goethe i Schiller “volgueren fer una revista, l’anomenaren ‘Les hores’, nom revelador de la contextura pausada de les seves existències. Dins de la meva decisiva mediocritat, he volgut recordar aquest títol.” Hi parla també de la seva ingenuïtat, de la seva espontaneïtat pueril, de la seva vocació, de la “pura delícia” i “entreteniment excepcional” que li va suposar elaborar aquest llibre. 

“Les coses importants són les que no ho semblen”, diu l’Adrià, el protagonista de Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda. Sembla que Josep Pla ho sabia bé.

La tinc sencera l’obra completa de Pla, la vermella, però està repartida entre Girona i Llagostera. A la fotografia una part de l’escala planiana del meu estudi gironí.

dilluns, 4 de juny del 2012

Va d’hotels

L’experiència de viure en un hotel deu ser interessant. I presenta alguns avantatges: t’ho fan tot. No ho negaré pas: m’agraden els hotels. I no només per l’avantatge abans mencionat. He passat molts dies en uns quants hotels. En alguns he repetit l’experiència més d’una vegada, ja sigui per la seva situació, ja sigui per les seves habitacions, ja sigui pels esmorzars. En d’altres només hi he anat a prendre un cafè, a berenar, a descansar d’una caminada, o al lavabo. He de confessar que m’entusiasmen els lavabos dels hotels. Especialment dels grans hotels. I us asseguro que n’he visitat moltíssims. No sé com s’esdevé que sempre hi ha un bon hotel vora meu, quan arriben determinades necessitats fisiològiques. Potser és a l’inrevés, no us ho sabria pas dir. Tot amb tot, si repasso mentalment els hotels dels quals en conservo més bon record, resulta que són aquells que he gaudit acompanyada. Decididament, m’agraden els hotels, quan no hi vaig sola. 

M’he adonat que tinc un bon piló de fotografies d’hotels i d’habitacions d’hotels. He triat aquest interior d’hotel -d’estada memorable-, fotografiat el mes d’agost de 1997, per il·lustrar el post hoteler d’avui.

dissabte, 2 de juny del 2012

Generació Omega

Fa massa dies que em volta pel cap. Així és que serà millor posar-ho per escrit, al bloc. Sento que formo part del que he anomenat la “generació Omega”. M’explico. Sóc professora universitària des del mateix any que vaig acabar la carrera, el 1974. He passat per tots els esglaons de l’escala acadèmica. Vaig començar sent professora no numerària, allò que en deien els penenes, que vindria a ser el nivell més inferior, a peu pla, per entendre’ns. Aquests darrers anys s’ha materialitzat el terme mileurista per denominar més o menys això de ser soldat ras. Però un mileurista no té gaire res a veure amb un PNN. Quan vaig començar a donar classes a la universitat cobrava l’equivalent a 80 euros al mes. Res a veure, doncs, amb un mileurista. Després, amb el temps i a mesura que anava pujant els esglaons, van venir anys de vaques grasses. Vist amb els ulls d’avui em sembla que els de la meva generació hem viscut una bombolla. Amb tot, el futur que espera als de la meva generació potser encara serà una mica millor que el de les generacions posteriors. Però l’efecte Omega no me’l puc treure del cap. Per la forma de la lletra, vull dir. I és que, ja ho escriví Horaci, més altes són les torres, més dura serà la caiguda. No sé si m’explico.