dimecres, 8 de novembre del 2017

Estació Aurora

L’estació del tren d’alta velocitat, dit altrament AVE, de Girona, avui és i demà serà notícia de portada en els mitjans i les xarxes. Impressiona veure, des de primera hora del matí, les vies plenes de ciutadans que, pacíficament, demanen llibertat per a la meitat del govern de Catalunya i els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, empresonats injustament. I en defensa de la República.

En una de les seves columnes titulada “Estació Aurora”, publicada el dilluns 7 d’abril de l’any 2008, Narcís-Jordi Aragó deia: “L’estació de Girona –si és que el tren hi arriba algun dia- s’hauria de dir Aurora”, en homenatge a Aurora Bertrana. I ho argumentava perquè Aurora va passar la infantesa a prop de l’estació del tren i “cada dia anava a passejar amb l’avi i la tieta fins al pas a nivell contigu a l’estació, i quan hi arribava no se’n volia moure.” Prou que en va parlar del tren i de l’estació en les seves Memòries

Aquest any que celebrem que fa 125 anys que Aurora va néixer, essent com va ser una dona lluitadora i compromesa amb el seu temps i amb Catalunya, essent el seu nom sinònim de naixement, podríem fer cas a l’Aragó i batejar l’estació de Girona amb aquesta metàfora de nous temps i nous horitzons: “Estació Aurora”.                                                                                                                                                                                                  He pres la fotografia que il·lustra aquest text del timeline de CatInfo Girona a Twitter.

dimecres, 1 de novembre del 2017

El destí de les cartes

He escrit i rebut centenars de cartes, potser per això m’atrauen tant els epistolaris, sobretot els dels escriptors. I, darrerament, tinc feina, perquè se’n publiquen, i de bons. El darrer, encara amb olor de nou, les Cartes a Mahalta, la part conservada de la correspondència que van mantenir, d’una habitació a l’altra, el poeta Màrius Torres i Mercè Figueras, amb 80 cartes d’ell i 30 d’ella, escrites entre 1935 i 1942, mentre tots dos vivien la tubercolosi i l’amor al sanatori de Puig d’Olena.

No fa ni mig any, van aparèixer les Cartes de guerra i d’exili (1934-1960) de Mercè Rodoreda. Un recull de les cartes rodoredianes conservades i destinades a amics, familiars i al seu amor Joan Prat, o Armand Obiols, com preferiu. Per gaudir del diàleg complet hem de tenir uns quants llibres més a les mans, com és ara les Cartes a Mercè Rodoreda d’Armand Obiols, ja publicat l’any 2010. Les que s’havien intercanviat Rodoreda i el poeta Josep Carner ja es podien llegir, totes juntes, des de l’any 2002. Com també les creuades, i conservades, entre Rodoreda i Anna Murià publicades l’any 1985.

Hi ha qui edita epistolaris com si es tractés de monòlegs, totes les cartes d’un autor i prou, sense les respostes. Fet i fet, però, escriure una carta vol dir establir un diàleg amb un interlocutor absent, una conversa pensada i escrita.

El destí de les cartes. Primer, un destinatari. Després, l’oblit, la desaparició, el calaix, o la publicació per a gaudi dels enamorats dels epistolaris. Com les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales, quasi, quasi una novel·la a quatre mans.

No us sabria dir quins íntims pensaments m’han fet il·lustrar el text amb aquest aparador de París, que vaig fotografiar el mes de setembre de l’any 2015.