Errata

Agafo un llibre de la biblioteca que tinc darrere meu. No trio un llibre qualsevol. És el llibre que volia fullejar després d’haver llegit un post d’un bloc que segueix algú que jo segueixo, Errata de George Steiner. Fa temps que el tinc, el devia llegir, quan el vaig comprar. Però no el treia del seu lloc feia mesos i potser anys. Entre les pàgines del llibre hi trobo aquests papers: un calendari acadèmic del curs 1997-98 de la Universitat de Girona, un díptic petit del restaurant Ai platani de Bolsena, el full de diari amb la ressenya del llibre que va fer Carlos García Gual a Babelia el 21 de novembre de 1998, una targeta de la llibreria de vell Le palais du livre de Niça, unes notes amb els telèfons de l’Hospital del Mar de Barcelona. Me’n vaig a mirar la llista de dates i llocs de viatges fets. Efectivament, el mes de gener de 1998 vam anar a un congrés a Bolsena i el mes de setembre vam viatjar a la Costa Blava. Petits records de paper fixats dins d’un llibre.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, mentre errava per Manhattan, fa un parell de mesos.

Europa

Vaig recordar-ho ahir, a la tarda. George Steiner digué en un dels seus discursos que Europa està feta de cafès, “dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la ‘idea d’Europa’.” 

Potser té raó. Però, ahir al matí, mentre veia i escoltava la Salve regina tan bellament cantada en llatí per l’escolania, a Montserrat, vaig pensar que allò era Europa. 

I vaig fer la fotografia. 

Ermessenda

Per un dia, la comtessa Ermessenda va tornar a passejar ahir pels carrers de Girona. Era de mentida, és clar. L’Ermessenda de debò reposa dins del seu sepulcre en un altar lateral de la catedral de Girona.

George Steiner es va enamorar de Girona, quan va visitar la ciutat. En la seva obra Errata: An examined Life, de 1997, va deixar escrites aquestes paraules d’admiració sobre el sepulcre de la comtessa Ermesenda. Transcric de l’edició castellana de Siruela que tinc a a casa: “Es ésta una de las cumbres absolutas, aunque desconocidas, del arte gótico, el más puro y simple de los estilos artísticos. Tallado en alabastro, el rostro de la condesa es el rostro del sueño, el de una grata solemnidad de reposo tras los párpados cerrados y la boca que respira insinuando un atisbo de sonrisa. Pero ‘sonrisa’ puede no ser la palabra correcta. Es del interior de la piedra tallada de donde surge un secreto de luz, de reticente despedida. La economía de las líneas, la antinomia de abstracción sensible, incluso sensual, no volverá a ser igualada hasta Brancusi. Si la belleza absoluta es la invitada de la muerte, esta figura de Guillem Morell es sin duda la prueba.”

Potser Steiner pensava en el rostre de la Sleeping Muse, de Brancusi, quan escrivia aquests mots.

La fotografia del sepulcre de la comtessa Ermessenda és de Jordi S. Carrera.