Mirèio

Tenia raó Alphonse de Lamartine, quan escrigué que el perfum del gran poema Mirèio de Frederic Mistral (1830-1914) no s’evaporaria pas en mil anys. Vet aquí una estrofa del cant II d’aquesta obra escrita l’any 1859: 

T’ame, o chatouno encantarello, 

  Que se disiés: - Vole uno estello! 

I’a ni travès de mar, ni bos, ni gaudre fòu, 

  I’a ni bourrèi, ni fiò, ni ferre 

  Que m’aplantèsse! Au bout di serre, 

  Toucant lou cèu, l’anariéu querre, 

E dimenche l’auriés, pendoulado à toun còu. 

L’any 1917, la poeta Maria Antònia Salvà (1869-1958) va traduir al català Mirèio. En reprodueixo la versió de l’estrofa anterior:

T’estim talment, clara donzella,

que si ara em dius: “-Vull una estrella”,

no hi ha desert, ni mar, ni bosc, ni torrent foll,

no hi ha botxí, ni foc, ni ferre

per aturar-me o moure’m guerra;

la portaré de l’alta serra,

i ja podràs, diumenge, dur-la penjada al coll.

Ahir es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans la Llei de l’occità. Benvinguda sigui! Vaig fotografiar aquest detall del claustre el mes de juliol passat. 

Diàleg

M.A.

Ombra de pinar dorment,

amb sol filtrat de migdia.

-No corre un alè de vent,

que també s’ensopiria.-

De sobte, amb lleu frissament,

una branca s’estremia...

Era un aucell que hi venia?

era el sospir d’un absent?...

C.

... I ni diríeu que sospira! Passa,

i tota cosa resta en quietud;

ve quan la gent no l’anomena massa

i el crida l’elegit esmaperdut.

Un dit damunt la boca, perquè es tanqui

d’aquesta font el renouer costum;

tot ell és de cristall, perquè no manqui

al fons del nostre pensament la llum.

Testa coberta i amb els ulls oberts,

mentre és present no l’estimem pas massa:

només t’adones que és tan bo i que el perds,

quan del fugir fa la primera passa.

El primer poema, “Quietud” és de Maria Antònia Salvà (1869-1958); el segon “Del silenci” és de Clementina Arderiu (1889-1976).

He titulat la fotografia “Tarda al Metropolitan”. Era el mes de setembre de l’any 2009, quan la vaig fer, allà, a New York.