Mirèio

Tenia raó Alphonse de Lamartine, quan escrigué que el perfum del gran poema Mirèio de Frederic Mistral (1830-1914) no s’evaporaria pas en mil anys. Vet aquí una estrofa del cant II d’aquesta obra escrita l’any 1859: 

T’ame, o chatouno encantarello, 

  Que se disiés: - Vole uno estello! 

I’a ni travès de mar, ni bos, ni gaudre fòu, 

  I’a ni bourrèi, ni fiò, ni ferre 

  Que m’aplantèsse! Au bout di serre, 

  Toucant lou cèu, l’anariéu querre, 

E dimenche l’auriés, pendoulado à toun còu. 

L’any 1917, la poeta Maria Antònia Salvà (1869-1958) va traduir al català Mirèio. En reprodueixo la versió de l’estrofa anterior:

T’estim talment, clara donzella,

que si ara em dius: “-Vull una estrella”,

no hi ha desert, ni mar, ni bosc, ni torrent foll,

no hi ha botxí, ni foc, ni ferre

per aturar-me o moure’m guerra;

la portaré de l’alta serra,

i ja podràs, diumenge, dur-la penjada al coll.

Ahir es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans la Llei de l’occità. Benvinguda sigui! Vaig fotografiar aquest detall del claustre el mes de juliol passat.