La feminitat dels arbres

Fa anys que repeteixo a les meves classes de llatí a la Universitat de Girona que els noms dels arbres en llatí són de gènere femení, fins i tot aquells (molts) que es declinen segons el paradigma de la segona declinació, de noms masculins, com a norma general. La regla general dels gèneres en llatí diu que: “Són femenins els noms de dona, d’arbres, de ciutats, de països i d’illes”. El mateix nom comú arbor arboris també és femení. Hi ha unes excepcions que són mostrades en aquestes regles:

Arboris est nomen muliebre, sed excipiantur

mas Oleaster, Acer neutrum, cum Subere Robur.

Així és que les excepcions de feminitat arbòria en llatí corresponien a l’olivera borda o ullastre que resultava ser masculí, i l’erable, el suro (o alzina surera) i el roure que eren neutres, i alguns altres. També en llatí els noms d’arbres eren femenins, perquè l’arbre és considerat un ésser que té i dóna vida i s’oposa al nom del fruit generalment neutre, perquè és considerat un producte inert, com deia el professor Joan Bastardas. 

Complaguda per aquesta feminitat arbòria llatina, vaig anar donant voltes a la pèrdua d’aquesta feminitat al seu pas a les llengües romàniques. I vaig fer aquest treball. “Què se n’ha fet de la feminitat dels arbres”, Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Girona (25 i 26 de maig 2001), Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2002, pp. 77-88. 

A la fotografia, suros del jardí de la casa de Romanyà, el mes de març passat.