Locus amoenus

El vaig descriure durant la tardor de l’any 2001 i va sortir publicat a la Revista de Girona en el número 210, a la secció Locus amoenus. El locus amoenus d’aquells moments de la meva vida era mòbil, el vaig titular “De Llagostera a Romanyà de la Selva”. Avui, un dissabte també de tardor, he tornat a refer aquell camí, després de molts dies. Per agafar el trencall de Panedes, ara, cal passar per sota la carretera de Sant Feliu. El primer bosquet és més esclarissat. De sobte apareix el pla. Els camps són iguals de bells, però hi han plantat unes fileres d’oliveres a banda i banda de la carretera, sense solta ni volta. Al meu roure, al peu del camí a la banda esquerra, li han tallat unes quantes branques. El Mas Vidal, can Llambí, l’ermita de Sant Ampèlit de Panedes continuen dempeus. La vinya ja no hi és i  han arreglat el teulat de la casina. La figuera bíblica va desaparèixer en una gran nevada, al seu lloc hi creixen un munt de rebrots. Els cirerers d’arboç, tacats de vermell i en plena florida blanca, treballen fort com cada tardor. Al llarg del camí, des de l’entrada de Romanyà fins al mirador, ara hi ha els faristols amb els textos de Mercè Rodoreda que vam posar l’any del seu centenari, el 2008. Els paisatges poden canviar, però torna, tossut, “el cel blau, clapat de fulles, ratllat de branques”. I els records.