En el pròleg que Mercè Rodoreda va escriure a Romanyà de la Selva, l’any 1982, per a una edició il·lustrada de La plaça del Diamant, podem llegir:
“El que s’ha escrit de més elevat i corprenedor en amor és la història de Francesca da Rimini, cant Vè de l’Infern en la Divina Comèdia. Història que comença amb aquests versos meravellosos:
Siede la terra dove nata fui
su la marina, dove’l Po discende
per aver pace co’seguaci sui.
I l’amor d’Ulisses, no pas per Penèlope, no pas per la dolça Nausica, sinó el seu amor-passió per l’aventura.”
I afegeix més endavant:
“Després de la Bíblia i de Dante, entre les influències que crec que més m’han marcat i que ara vull confessar, posaria encara Homer.”
Tota una declaració d’intencions de Rodoreda, al final de la seva vida. Una escriptora amb les arrels ben enterrades en les grans fonts de la literatura universal.
He fotografiat la visió de Dante de Paolo i Francesca, segons el pintor Edward Burne-Jones, de la seva obra The Flower Book.
L’any 2001 vaig publicar, al número 503 de la revista Serra d’Or, un article que vaig titular “Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”.
Burne-Jones!, per simbolista, un dels meus artistes preferits. Sembla que som conscients que escriure és, en realitat, reescriure...
ResponEliminaTambé és un dels meus, Teresa!
ResponElimina