“Oh, feliç ella sola més que totes les altres, la filla de Príam, condemnada a morir damunt la tomba d’un enemic, davant les altes muralles de Troia, ella que no sofrí l’afront de cap sorteig ni tocà, com a esclava, el llit d’un amo vencedor! Nosaltres, després de l’incendi de la pàtria, empeses per tots els mars, hem endurat l’orgull i la soberga jovenesa del fill d’Aquil·les i hem infantat en la servitud. Més tard, ell, quan seguí la néta de Leda, Hermíone, en cerca de lligams lacedemonis, em passà a mi, la seva esclava, al seu esclau Helen, com un objecte.”
Al llibre tercer de l'Eneida, Andròmaca diu aquestes paraules a Eneas, quan aquest la troba lluny de la seva terra i li pregunta quin ha estat el seu destí, després de la guerra de Troia. Andròmaca havia estat l’esposa del príncep troià Hèctor, mort per Aquil·les a la guerra.
El dibuix de John Flaxman de 1805, que il·lustra aquest post, retrata el moment del cant sisè de la Ilíada, quan Andròmaca s’acomiada d’Hèctor.
Entrades
Potser perquè els hem llegit i assumit, aquests textos escrits fa tants anys ens retornen noms coneguts, com si fossin veïns de casa: Andròmaca, Hèctor, Aquil.les, Príam...
ResponEliminaTant de bo que els més joves puguin continuar recordant i considerant familiars aquests noms, Teresa!
ResponElimina