dimarts, 16 de novembre de 2010

Eurídice

Eurídice feia nosa a Orfeu, a l’art total del primer poeta del món antic, segons la lectura que en fa Salvador Espriu: “No dubtem pas que estimaves la teva dona, però estem segurs que preferies el teu art”, diu a l’inici de la prosa que va dedicar a Orfeu en el seu Les roques i el mar, el blau. El mateix dia de les seves noces, els fats van voler que Eurídice morís. Amb el seu cant, Orfeu va aconseguir d’emportar-se Eurídice dels Inferns. Una sola condició li havien posat a Orfeu: que no girés el cap per mirar si el seguia. Espriu posa aquests pensaments en la ment d’Orfeu, mentre fan el camí cap a la claror: “Quin aspecte tindrà? La seva bellesa em complaurà com abans? Una dona que ha passat per la lliçó subtilitzadora de la mort no agostarà o malmetrà l’extrema perfecció del meu art?” Orfeu es va girar i Eurídice va desaparèixer per sempre. 

Vaig fotografiar aquesta peça de marbre al Museu Nacional de Beirut, el mes d’agost passat.

5 comentaris:

  1. En la nostra condició imperfecta, es pot mirar de cara el misteri? Sembla que no. Però hi tendim, aquesta és la nostra forma de ser humans.

    ResponElimina
  2. Al·legoria de saber mirar enrere sense fer-nos preguntes...

    ResponElimina
  3. Y no me extrañaría nada. Se nota que Espriú conocía el género: los hombres son, en general, muy egoistas. Bellísimo recordatorio. Besos, querida amiga.

    ResponElimina
  4. També hi ha l'Eurídice descrita per Claudio Magris: la que no vol tornar... i "chè farò senza Euridice..." Gràcies per retornar-nos els déus i els mites, Mariàngela!

    ResponElimina
  5. I transgredim les lleis divines, des d'aquesta nostra condició humana.

    O de mirar endavant sense fer-nos preguntes sobre el que tenim darrere.

    Espriu bordaba el género!

    La riquesa d'interpretacions d'un mite mostra la validesa de la paraula dels antics!

    Una abraçada, Teresa, Manu, Isabel i Vinyet!

    ResponElimina