diumenge, 7 de novembre de 2010

La mar de blocs

Hi ha milers de blocs, en totes les llengües, de tota mena de temes, de tots els racons del món. En llegim alguns cada dia, escrivim posts cada dia o cada setmana. I les paraules romanen allà, no sé ben bé on, a la xarxa, per a tots aquells que un dia, mentre naveguen per les mars procel·loses de la xarxa, hi arriben, a vegades hi ancoren una estoneta, i després tornar a navegar, com Ulisses, com Eneas. Què se’n fa de tantes paraules llençades a la mar? Omplirem la mar? Arribarem algun dia a Ítaca o al Laci? Potser ja hi hem arribat i hem tornat a passar de llarg. La mar de la xarxa és més inacabable que la Mediterrània d’Homer, de Virgili. 

A la fotografia, la mar que va travessar Dido, des de Tir, per fundar Cartago. La vaig fer l’agost passat, a Tir.

7 comentaris:

  1. Sí és com alguns creiem, l'univers és gran i es fa cada dia...
    Petons des de la Xarxa!

    ResponElimina
  2. Sí és que sempre hem de tornar als clàssics!

    ResponElimina
  3. Cada bloc és un port, i les paraules no són llançades a la mar, són barquetes que esperen fer el viatge cap a Ítaca o al Laci... El mar no l'omplirem de paraules o barquetes, però sí de somnis i il·lusions que sempre tornen a tu, amb les ones...

    A Orient, quan marxes d'una casa després d'haver-hi conviscut forces dies, el darrer àpat que es fa amb presència del viatger (és aquell que segueix el camí de les estrelles, el camí del Buddha cap al Nirvana, depèn de les creences de la família), t'acomiaden tot lligant un fil de seda als canells de manera que tots els presents hi queden lligats. El patriarca, després de dir unes paraules (vés a saber, segurament un sutra), talla el fil i te l'endús fins que trobes un riu o un mar i l'has de llançar allà. El va i ve de les aigües farà que un dia ens tornem a reunir tots, gràcies al fil.

    ResponElimina
  4. Bellísima esa foto de la ciudad natal de Dido y ese mar, ese mar que ella surcó preñada de esperanza y de muerte. Yo creo que eso mismo ocurrirá con las palabras que lanzamos al mar virtual: que dejarán su huella y morirán. Besos, querida amiga.

    ResponElimina
  5. Però la mar d'Homer, la mar de Virgili, que és també la mar de Maillol, del nostre Arístide Maillol, serà sempre un somni de tota la humanitat anhelat. Ahhh, la mediterraneïtat! Pòsit de cultures, a flor de pell sensualitat, civilització i lluminositat que fruita en forma de prosa poètica com aquesta que de Mariàngela Vilallonga regalima. Infinita és la xarxa infinit el desig que la Mediterrània desperta.

    ResponElimina
  6. Són preciosos i valuosos els vostres comentaris, amics! Us els agraeixo molt. L'univers gran de la Teresa, els clàssics de l'Esther, l'optimisme i les connexions orientals d'en Manel, el temor al naufragi de Punt A Punt, la huella profunda de la reina de Cartago de Isabel Romana, i la mediterraneïtat infinita i generosa d'en Daniel. Una bona abraçada!

    ResponElimina