Encara hi ha persones que ho recorden amb esgarrifança. Quan aquell home de baixa estatura i enormes ulls blaus va entrar per la porta del fons de la sala noble de la Fontana d’Or de Girona, plena de gom a gom, aquell vespre del 10 de maig de l’any 2005, fent sorgir del violí les notes d’una melodia trista i dolça, es va aturar el temps i la respiració de tots nosaltres. Era Jacques Stroumsa, el primer violí del grup orquestral del camp de concentració d’Auschwitz.
Jacques Stroumsa, grec i jueu sefardita de Salònica, va ser deportat a Auschwitz amb tota la seva família, quan tenia 30 anys. Només van sobreviure ell i la seva germana. A la seva obra autobiogràfica Tria la vida, explica “després de l’arribada al camp i de la desaparició de la meva dona, dels meus pares, només la música m’ha permès de no caure en la desesperació. Perquè un home sense esperança és un home mort.”
Stroumsa va ser el primer convidat de la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona. Va inaugurar el primer cicle de conferències de la Càtedra, Memòria d’Auschwitz, amb el qual vam voler commemorar el 60è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz el 27 de gener de 1945. I ho vam fer a l’ombra de Maria Àngels Anglada i la seva novel·la El violí d’Auschwitz. L’endemà, al Teatre Municipal “El Jardí” de Figueres, Stroumsa va tornar a parlar i va tornar a tocar el violí, aquesta vegada davant de més de 500 estudiants dels instituts de la ciutat. I és que, amb l’ànima “ferida per sempre”, Stroumsa sentia que tenia el deure d’explicar l’infern dels camps d’extermini i de quina manera la música li havia “permès de suportar coses que no són suportables”.
Jacques Stroumsa tenia 97 anys, quan va morir el passat dia 13 a Jerusalem. Descansi en pau.
La fotografia de M. Tudela mostra Stroumsa durant la roda de premsa que vam oferir el dia 10 al matí. La nit abans, i directament des de l’aeroport, vam portar Stroumsa al programa “La nit al dia”, on va ser entrevistat.
Entrades
L'art, que és una forma d'esperança en la vida, ens salva de la mort de l'esperit.
ResponEliminaDescansi en pau, el violinista d'Auschwitz.
Sí, que descansi en pau. Li recordo una entrevista escoltada per ràdio. Em pregunto com un pot sobreviure tants anys amb una càrrega així a la memòria, pensar en l'holocaust del teu poble del qual n'ets part i testimoni.
ResponEliminaRecordo perfectament aquell vespre a la Fontana d'Or ara fa cinc anys, quan va entrar Jacques Stroumsa tocant el violí. Puc recordar també l'emoció i el trasbals que vaig sentir en escoltar la seva història i el so del seu violí.
ResponEliminaEl més curiós és que no fa ni una setmana que vaig explicar a algú la història de Jacques Stroumsa, el violinista d'Auschwitz.
Malgrat la seva mort, penso que el seu testimoni difícilment s’esborrarà de la memòria de tots aquells que un dia vam poder escoltar la seva història i gaudir al mateix temps del magnífic so del seu violí.
És el que deia Stroumsa, Teresa.
ResponEliminaJa ho diu al títol de les seves memòries, va triar la vida, i fins al final dels seus dies va anar arreu a explicar la seva experiència, Glòria. Li era absolutament imprescindible de fer-ho.
Gràcies pels teus records, Clara. Quina sincronicitat que expliquessis la seva història justament la setmana passada.
Una abraçada a totes tres!