dimarts, 30 de gener de 2018

Fer 9 anys

Aquest meu blog i jo celebrem 9 anys de coneixença, tal dia com avui 30 de gener.  L’any 2009 és molt lluny i d’aleshores ençà els canvis han anat envaint els meus dies. I els d’aquest blog, és clar. El blog ha passat per diverses etapes, més o menys prolífiques. Ara, i des de fa un parell d’anys, em comunico més a través d’altres xarxes, Facebook, Twitter, Instagram. També amb fotografies, com aquí, però amb textos encara més breus. De fet, faig el post per a Instagram i d’allà el comparteixo a les altres xarxes. Tot és molt més immediat.

Es veu que el mes de gener m’és propici i productiu. El passat dia 21 vaig iniciar una sèrie, que encara dura: “Una paraula cada dia”. Trio un mot força a l’atzar, n’esmento l’etimologia i ho amaneixo amb connexions que la paraula em suggereix. Vet aquí que han estat protagonistes d’aquesta secció els mots següents: heura, sempre, abella, camèlia, cel, desfici, holocaust, rosa, dilluns, moix. No sé cap on anirem les paraules i jo. De moment ho he explicat aquí per a recordar els 9 anys i deixar-ne constància.

L’any 2009 va ser un any molt newyorker. Per això il·lustro el text amb aquesta fotografia d’una tarda d’agost d’aquell any.

dimecres, 3 de gener de 2018

Tot de cop, la meva mare

Tot de cop, sense motiu aparent, penso en la meva mare. M’ha passat, aquest vespre. Es fa present més sovint, amb aquestes llambregades, quan s’acosta el 6 de gener. Farà vuit anys dissabte, el dia de Reis, que va morir.

Lectora infinita, crítica lúcida, va escriure poemes al llarg de tota la vida. Els guardava en un calaix. Per això, quan el seu net i jo els vam recollir en un petit volum, el vam titular Al calaix. Li vam oferir, per sorpresa, una edició de 10 exemplars. Els va anar regalant a familiars i amics, escollits. El que es va quedar per a ella el va tocar, mirar i llegir molt sovint. Li va agradar de tenir els seus poemes ben nets i endreçats en aquella edició delicada que el seu net va crear.

Les darreres imatges en vida, dolces imatges, que tinc d’aquell dia 6 de gener de l’any 2010: jo li llegia els seus poemes, ella els anava dient de memòria, rere la mascareta. Fins que la seva mà em va dir prou, amb aquell gest tan seu.

Em va voler passar la seva força. Com li ho agraeixo. I que m’acompanyi.