divendres, 31 de desembre del 2010

Bon 2011!

Prenc un parell de versos dels Fastos d’Ovidi i una fotografia de l’ull del Panteó que prové d’un viatge a Roma de l’any 2008. Tot batut i barrejat, vet aquí el meu desig per a l’any que arriba: que llisqui, feliç, de cap a cap. 

Si licet et fas est, [...] felix totus ut annus eat.

Bon 2011, amics!

dimecres, 29 de desembre del 2010

Els àpats de Rodoreda

Quan vam comprar la casa, pel febrer de 1984, dins d’un pot de ceràmica blava, en una de les lleixes d’obra a l’estudi d’El Senyal Vell, vaig trobar unes quantes factures del Restaurant Gabarres (sic), del mateix Romanyà de la Selva, a nom de Mercè Rodoreda. Són dels anys 1977 i 1978. És així que podem saber què va menjar Rodoreda, fa 33 anys, durant aquestes festes. El dia 21 de desembre va menjar calamars a la romana i verdura, l’endemà un quart de pollastre i també verdura, mentre que el dia 23 va demanar un entrecôte amb verdura i crema catalana. El dia 24 l’àpat el formaven uns rogers, verdura i pinya natural. No consta que dinés al restaurant el dia de Nadal. El dia 26 va menjar paella, pinya natural i una ampolla d’aigua de Vichy. No tornem a tenir menú fins al dia 2 de gener de 1978, quan va menjar bacallà amb panses i pinyons i arròs blanc. L’endemà l’àpat va consistir en fetges de pollastre amb verdures i un flam. El 4 de gener va prendre tres costelles, verdura i un litre d’aigua mineral i l’endemà una escalopa amb guarnició i una crema. El dia de Reis va afegir una ampolla de Benjamín al lluç a la romana amb rovellons i verdures, de postres va prendre pinya natural i després un cafè.  

A la fotografia, el punt 3 de l’Itinerari Rodoreda Romanyà, a la plaça de l’església.

dilluns, 27 de desembre del 2010

Dins d'un arbre de Nadal

Prepares la maleta. T’abrigues bé. L’excitació de l’aeroport. Les pel·lícules de l’avió, dues, tres. No dorms. Finalment aterres dins d’un inmens arbre de Nadal, fet d’espelmetes i àngels. Una vegada, dues, tres, quatre, cinc... 

Quan afegeixes hores, dies, mesos, anys, a fets de la vida passada i tornen al pensament, pots arribar a tenir la sensació que els ha viscut un altre.

Vam fer la fotografia, amb l’Empire State al fons, el 4 de gener de 2005.

divendres, 24 de desembre del 2010

Bon Nadal!

He rebut nadales amb el Poema de Nadal de Sagarra, amb Els núvols de Nadal de Maragall, fins i tot amb l’Himne per al vuitè dia abans de les calendes de gener de Prudenci. 
Aquest any em plau d’acompanyar la meva nadala amb l’estrofa de Santa Nit que vaig convertir durant anys, dolços anys! en cançó de bressol.
Santa nit, plàcida nit.
Ja està tot adormit
vetlla sols en la cambra bressant
dolça mare que al nin va cantant
dorm en pau i repòs
dorm en pau i repòs.

Us desitjo un bon Nadal! 

Filippo Lippi va pintar la verge amb el nen, que il·lustra aquesta nadala, entorn de l’any 1465.

dilluns, 20 de desembre del 2010

El tresor de Romilly

L’any 1998, Jacqueline de Romilly va publicar una peça preciosa El tresor dels sabers oblidats, que l’any següent es va poder llegir en català. Ja el títol és una petita meravella. La professora de grec, que acaba de morir als 97 anys d’edat, havia decidit d’explicar la seva apassionada vocació docent en aquesta obra. Començava així: “Aviat farà un any que vaig perdre la vista quasi del tot.” Aquest fet i tot el seu món interior “redescobert” la van portar a escriure el llibre, perquè era “com si s’hagués corregut una cortina per mostrar tota una activitat subterrània -fins aleshores amagada- amb un bon nombre d’engranatges insospitats i de cop i volta perceptibles.” Tinc el llibre ple de frases subratllades, amb les quals em sento completament identificada. N’extrec aquesta: “La més bella de les paradoxes de l’oblit és, doncs, que aquest és com una reserva de la memòria; i la veritable activitat de l’esperit consisteix en el diàleg permanent que s’estableix entre records conservats i records oblidats. Els uns vénen a l’ajuda dels altres i, aplegats, vénen a la nostra ajuda tot al llarg de la nostra vida.”
N’he parlat moltíssimes vegades als meus estudiants d’aquest tresor dels sabers oblidats que Jacqueline de Romilly ens va llegar, i avui ho tornaré a fer, en homenatge a l’hel·lenista que hi veia tan clar des de la memòria literària, tot i la seva ceguesa. Perquè, a les classes, alumnes i professors amunteguem un tresor que “a poc a poc, ens fa el que som.” Roman dins nostre, tota la vida, encara que el creiem oblidat. 

Vaig fer la fotografia a Roma, el passat 9 de desembre.

diumenge, 19 de desembre del 2010

De dins i de fora

Aquell dia del mes de juny de l’any 2009, a la finestra d’aquest restaurant de vista privilegiada, al bell mig de Roma, hi tenien un gerani vermell. Abans de dinar vaig fer la fotografia.
A primers de desembre d’aquest any, a la mateixa finestra hi havia un ciclamen de color blanc. La vista continuava sent privilegiada darrere meu, quan vaig fer la fotografia.

dijous, 16 de desembre del 2010

La tesi

Un dia com avui de l’any 1983 vaig defensar la meva tesi doctoral. Era un divendres, aquell any, el 16 de desembre. Martí de Riquer presidia el tribunal. Al seu costat, Joan Bastardas i Luis Gil. Als extrems de la taula José Martínez Gázquez i Francisco Rico, el director de la tesi. Era una tesi de la Universitat Autònoma de Barcelona, però com que, des de 1974, jo ja era professora a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, vaig demanar de poder fer la lectura a Girona. Només s’havien llegit dues tesis abans de la meva, a Girona. Així és que aquest va ser un dels titulars dels diaris d’aquell dia. Hi era tothom a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, aquell matí de desembre. Professors, estudiants, amics, familiars. Ho recordo cada any, quan arriba el 16 de desembre. Tant de treball i tant d’esforç acumulats no poden no deixar petjada en la vida d’una persona. 

La fotografia és d’aquell dia. Damunt la taula es poden veure els tres volums de la tesi, Vida i obra de Jeroni Pau

dimecres, 15 de desembre del 2010

Nadal a Llagostera

Vaig créixer ajudant a guarnir l’aparador per Nadal, a més d’adornar un arbre (primer un ginebró, després un avet) i fer un pessebre dins de casa. Quan els meus pares es van jubilar, van convertir la botiga i el taller de la sastreria en sales d’estar. Així és que vam continuar tenint finestres al carrer. I l’ampit de la finestra ha acollit un petit pessebre cada Nadal. L’any 1999, el meu oncle, sensible i hàbil constructor de diorames i maquetes, ens va fer una reproducció de l’església de Llagostera, el meu poble. Tothom s’aturava a contemplar el petit naixement al cancell de l’església, que vam posar a la finestra. 

Aquest mes de desembre, el meu pare i el meu fill han tornat a posar l’església a la finestra, amb una escolania de Montserrat que canta per a un papa que surt al cancell. Al costat de l’església hi han posat la cova amb el pessebre. 

Dissabte passat, vaig fer la fotografia de la finestra, just acabada d’adornar, amb la intenció de posar-la a la finestra del bloc. 

dimarts, 14 de desembre del 2010

Nadal romà

Un aparador romà vestit de Nadal: és un aparador dolç, ple de mones-pessebre, l’aparador de la gelateria Giolitti, prop de Montecitorio. I un arbre de Nadal ben guarnit entaforat enmig d’escultures clàssiques i edificis renaixentistes, medievals i neoclàssics, voltat de sants i déus olímpics, al Campidoglio. 

Vet aquí dues mostres dels preparatius de Nadal a Roma, en les dues fotografies que il·lustren aquest post i que vaig fer durant el pont de la Immaculada. 

dilluns, 13 de desembre del 2010

Temes romans

Les columnes. Les pedres caigudes. Els cels. Els pins. Els racons. Les esglésies. El cacio e peppe. Les fonts. El fritto misto. El cafè. Les places. S.P.Q.R. Els gelats. Els cinquecentos. Les vespes. Els gats. El llatí. La gent. La pannacotta. Les parets escrostonades. Les retallades en cultura. Els berlusconis. Els mercats. Les biblioteques. La vida al carrer. Les campanes. Els grups de turistes. Els auto blu. Els palaus. L’amuntegament. Les cultures. Els sants. Els republicans. Els emperadors. 

Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Parets llegides

Els dos textos d’Horaci triats per acompanyar els visitants en l’edifici romà, del qual parlava en el meu post d’ahir, provenen de les Odes d’Horaci. Així, es poden llegir aquests versos de l’oda II, 16, 13-16: “Viu feliç amb ben poc aquell qui veu lluir damunt la seva senzilla taula un saler heretat del pare, aquell al qual no torba el plàcid son ni el temor ni cap sòrdida cobejança.” I aquests altres de l’oda III, 24, 21-24 “Tenen per un gran dot la vida honesta dels pares i una castedat que, recolzada en una ferma fidelitat, no vol un altre marit, i l’adulteri és rebutjat com un sacrilegi o, si no, es paga amb la mort.”

La tria és contundent. Són inscrits en llatí. La recepció, doncs, és més limitada. Jo n’he donat la traducció que Josep Vergés va fer per a la Fundació Bernat Metge. 

Vaig fotografiar l’edifici el dia 9 de desembre passat.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Parets sàvies

Camines per Roma. De sobte arribes a un passatge cobert. Hi entres. Els murs són pintats i plens d’esgrafiats. I no només. A l’alçada del primer pis i a totes quatre parets hi ha textos inscrits: dos de Virgili i dos d’Horaci, en llatí, és clar. M’atrau primer de tot un dels versos més estudiats (i estimats) de la quarta bucòlica de Virgili, el seixanta: “Comença, petit nen, amb el somriure a conèixer la mare.” I també aquell vers del llibre primer de l’Eneida amb el qual Dido acaba el seu parlament, tot just quan acaba de trobar Eneas i el convida a palau: “Jo, no desconeixedora del mal, he après a socórrer els dissortats.” Deixo els d’Horaci per al post de demà.  

Vaig fer la fotografia del vers de Virgili, dijous passat. 

divendres, 10 de desembre del 2010

Ponts (i VI)

No el travesso tant el pont de ferro com el pont de pedra, però el segueixo amb la vista des del de pedra. I em desvetlla innúmers moments d’un costat a l’altre de la vida, a Girona. El vaig fotografiar, de baix a dalt, el mes de juny de l’any 2009.

dijous, 9 de desembre del 2010

Ponts (V)

Gairebé tots els records que s’agombolen per travessar amb la ment aquests ponts de París són plujosos, però tan feliços! Aquesta vista recordo bé quan la vaig fixar, era el mes de març de l’any 2008 i París tornava a florir.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Ponts (IV)

Pont sobre pont, com un trompe l’oeil, sobre l’Arno, i els turons plens de xiprerars de decorat de fons. Clarors i ombres al mirall de l’aigua. Era el mes de juny de l’any 2007, quan vaig fer aquesta fotografia. 

dimarts, 7 de desembre del 2010

Ponts (III)

L’he travessat tantes vegades! I com m’agrada haver-ne perdut el compte. D’un cap a l’altre, en ressegueixo cada àngel i cada ala de cada àngel. No hi revisc la Roma clàssica, ni la renaixentista, sinó la vida de cada dia, a la Roma banyada pel Tíber.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Ponts (II)

Era el mes de juny de l’any 2005, quan vaig fotografiar el pont de Carles que travessa el riu Moldava, a Praga, des de la finestra de l’hotel. Continuava el meu idil·li amb els ponts, que uneixen dues ribes.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Ponts (I)

Era l’abril de l’any 2004, quan vam fotografiar aquest pont, camí d’Ancramdale, a l’estat de New York. No és un dels ponts de Madison, (penso en la pel·lícula) però com si ho fos. Aquest, si més no, n’és el record, ben viu encara.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Del diari d’Anna Maria

És el que té obrir els armaris de la casa dels meus pares. Anava a la cerca d’uns papers antics que sabia que trobaria en aquell armari. Hi eren. Però també hi he trobat uns quants llibres de la meva adolescència. Estic parlant de llibres publicats en català els anys seixanta. M’he aturat en un dels llibres Donar, diari d’Anna Maria de Michel Quoist, publicat per l’editorial Estela, en traducció catalana de Joan Ruiz Calonja. Quan jo vaig llegir aquest diari d’una noieta entre els 14 i els 18 anys, que m’havien comprat els meus pares, no em podia pas imaginar que, després de molts anys, coneixeria el traductor a propòsit dels seus treballs sobre l’humanisme català. 
Llegeixo i copio un fragment de l’anotació del diari d’Anna Maria corresponent al dia d’avui, 4 de desembre: “Torno de casa la Renée. Hem tocat discos, i després la seva mare ens ha donat berenar. En arribar, al carrer he vist un xicot que m’agradava. Hauria volgut que em mirés, i he somiat en ell. Jo que pretenc estimar en Denis! És fastigós, però mai no seré una bona noia. Em repugno, però m’és igual, me’n fum i me’n fum, me’n vull fúmer. La Nicole m’empipa, amb les seves teories inaplicables. Pff, pff, pff. Oh, que tipa n’estic!”
El volum portava el Nihil obstat del censor Dr. Antoni Briva, prevere, i l’Imprimatur de Gregori, Arquebisbe-Bisbe de Barcelona, de l’any 1963. La meva edició és la quarta i de 1965. L’editorial Estela, fundada l’any 1958, va ser tancada pel govern l’any 1971. L’any següent va renéixer amb el nom d’editorial Laia. 
Vaig fotografiar les fulles de saló i les plomes de Santa Teresa del jardí familiar, des de dalt, el passat mes de març. 

divendres, 3 de desembre del 2010

L’ocell de Catul

Sir Lawrence Alma-Tadema (1836-1912), encara que havia nascut a Holanda i va morir a Alemanya, va ser un dels pintors més famosos del segle XIX britànic, on va residir des de 1870. És el pintor de les recreacions del món clàssic. Amb la seva imaginació i a través dels seus pinzells va donar vida a emperadors i bacants, escriptors i banyistes, amb una meticulositat i precisió insuperables en els decorats i en l’ambientació. 

En el quadre que il·lustra aquest post, el pintor va reproduir la història d’amor entre Catul i Lèsbia, a partir del tercer poema de Catul. El poeta, dret enmig de l’escena, té a la seva mà esquerra l’ocell, ja mort, que havia regalat a la seva estimada en el segon poema. Lèsbia, reclinada en el tricilini, plora. Així és com ho havia expressat Catul, en la traducció que en van fer Joan Petit i Josep Vergés l’any 1928 per a la Fundació Bernat Metge: “Però vosaltres maleïdes sigueu, cruels tenebres de l’Orc, que devoreu totes les coses boniques; era tan bonic l’ocell que m’heu pres! Oh mala ventura! Oh pobret ocell! Ara per causa teva els dolços ulls de la meva estimada, tots inflats, són vermells de plorar.”

dijous, 2 de desembre del 2010

Mons Serresus

Poc abans de l’any 1475, el meu estimat Jeroni Pau dedicava al cardenal Roderic de Borja, futur Alexandre VI, un llibret Dels rius i les muntanyes de les Espanyes. Amb profusió de dades i bones autoritats clàssiques, el canonge barceloní resseguia tots i cadascun dels rius i tots i cadascun dels promontoris de la península ibèrica. La descripció de la muntanya de Montserrat, però, és de collita pròpia. Sembla que la coneixia bé. La compara amb la muntanya de Soratte, a Itàlia, pel fet que ambdues són com una illa enmig de la plana. I diu després: “De l’exterior és composta de roques abruptes i foradades pertot arreu a tall de graons i de serra i en un ordre tal que fa pensar que la mateixa naturalesa, amb una obra hàbil, o el creador del món, va aixecar la mateixa muntanya que mostra no sé quina mena d’esperit sagrat, pel seu molt cèlebre culte.”

Vaig fer la fotografia de les roques montserratines dilluns passat i vaig publicar la traducció completa del text de Pau l'any 1986.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Europa

Vaig recordar-ho ahir, a la tarda. George Steiner digué en un dels seus discursos que Europa està feta de cafès, “dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la ‘idea d’Europa’.” 
Potser té raó. Però, ahir al matí, mentre veia i escoltava la Salve regina tan bellament cantada en llatí per l’escolania, a Montserrat, vaig pensar que allò era Europa. 
I vaig fer la fotografia. 

dimarts, 30 de novembre del 2010

Eduard Valentí Fiol

M’agrada que els meus estudiants, curs rere curs, puguin llegir aquestes paraules que són a l’inici de la Gramàtica llatina de Valentí Fiol: “Estudiar el llatí és alhora estudiar l’idioma dels nostres avantpassats, la font de la nostra llengua actual i el vincle de parentiu que l’uneix amb les altres llengües modernes de l’occident d’Europa, especialment el portuguès, el castellà, el francès, l’italià i, en certa mesura, l’anglès. És, a més, estudiar el vehicle de la cultura europea moderna i el mitjà de què s’ha servit en el curs dels segles, i també el mitjà de què se serveix encara avui l’Església Romana per exercir la seva autoritat i la seva doctrina.”
Es commemoren uns quants centenaris d’escriptors, aquest any 2010. Caldria afegir-hi el centenari del naixement del llatinista Eduard Valentí Fiol, nascut a Pals el 19 de gener de 1910. Va morir amb només 61 anys. La seva obra roman ben viva entre nosaltres. Els meus estudiants encara estudien la morfologia i la sintaxi llatina a partir dels seus manuals, d’una gran claredat. Li devem també un treball imprescindible, Els clàssics i la literatura catalana moderna. Carles Riba, Joan Maragall i Torras i Bages hi són estudiats a fons amb connexions rigoroses a la literatura antiga i europea. No en va Antoni Comas el va definir com “un crític de la talla d’un E. R. Curtius.” Va ser membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC, des de 1968. Va traduir Ciceró, Cèsar, Lucreci, Sèneca. 
Vaig fer la fotografia, a Roma, el mes de novembre de l’any 2009.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Els infeliços de Virgili

Abans havíem de consultar les concordances dels autors llatins en uns volums que no eren (ni són) a totes les biblioteques. Ara, a la xarxa, no només tenim a l’abast l’obra completa en llatí de tots els grans, sinó que, a més, podem fer una cerca i trobar en poc temps l’ús d’un adjectiu, o del mot que sigui, en qualsevol obra de qualsevol d’aquests autors. 
Empesa per un comentari d’un antic alumne, he emprès la cerca de l’adjectiu infelix (en tots els casos possibles) a l’obra virgiliana. Si no m’he equivocat a l’hora de fer els comptes, a les Bucòliques apareix en cinc ocasions, a les Geòrgiques sis vegades i a l’Eneida en quaranta-vuit casos Virgili qualifica algú o alguna cosa d’infelix
A les Bucòliques són infeliços els ramats, les males herbes, i les mítiques Pasífae i Filomela. A les Geòrgiques tornen a ser-ho les males herbes, Màntua (la terra natal del poeta a causa dels repartiments de terres als veterans de les guerres civils), la terra que no pot fruitar collites, l’ullastre, l’enveja, el cavall victoriós. 
A l’Eneida hi ha una llarga llista d’infeliços, des de persones a coses, des del cavall de Troia a Ulisses, tot passant per Eneas i la mateixa deessa Juno, els quals s’anomenen ells mateixos infeliços. La reina Dido, però, és qualificada d’infelix en vuit ocasions a l’Eneida. Dido és, sens dubte, la més infeliç de l’Eneida virgiliana.
Vaig fotografiar la posta de sol romana el 31 d’octubre de l’any 2009.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Les males herbes

Quan Virgili vol parlar de les males herbes que apareixen als camps, si les terres es deixen de cultivar, utilitza un vers que repeteix a les Bucòliques i a les Geòrgiques. Així, al vers 37 de la Bucòlica cinquena podem llegir:
infelix lolium et steriles nascuntur avenae
Semblantment, només canvia el verb, el vers 154 del primer llibre de les Geòrgiques diu:
infelix lolium et steriles dominantur avenae
Miquel Dolç, el traductor de tot Virgili al català a la Fundació Bernat Metge, va traduir així el vers de les Bucòliques, l’any 1956:
“neixen el jull roí i l’estèril civada”
Quan Dolç va traduir les Geòrgiques l’any 1963, va optar per aquesta altra traducció:
“dominen el jull improductiu i la folla cugula”
L’any 1911, un joveníssim Carles Riba havia traduït el vers de les Bucòliques amb aquestes paraules:
“Naixen sovint la sissanya infeliça y l’estèril avena”
L’any 1918, Llorenç Riber havia traduït així el vers de les Geòrgiques
“el sigunyol domina i s’hi dilata la cugula estèril”
L’any 1936, Joaquim Balcells va deixar enllestida la seva traducció de les Bucòliques, no publicada fins l’any 2009. Havia traduït així aquell vers: 
“neixen el jull mesquí i la cugula estèril”

Vet aquí els maldecaps que les males herbes porten als traductors.

Vaig fer la fotografia a Camprodon, el mes d’agost passat.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Els poetes de Chateaubriand

Tots aquests poetes de Roma que van passar per Tivoli es van complaure a descriure la rapidesa dels nostres dies: Carpe diem, deia Horaci; Te spectem suprema mihi cum venerit hora, deia Tibul; Virgili pintava aquesta darrera hora: Invalidasque tibi tendens, heu ! non tua, palmas. Qui no ha perdut alguna vegada l’objecte del seu amor? Qui no ha vist que braços defallents s’aixecaven cap a ell? Un amic que mor ha volgut sovint que el seu amic li prengués la mà per retenir-la en la vida, mentre ell se sentia arrossegat per la mort. Heu ! non tua ! Aquest vers de Virgili és admirable de tendresa i de dolor. Ai d’aquell que no estima els poetes! Gairebé diria d’ell allò que diu Shakespeare dels homes insensibles a l’harmonia.”
He traduït aquest fragment del Voyage en Italie, de Chateaubriand, escrit l’any 1803. Les citacions dels autors clàssics pertanyen a les següents obres: Horaci, Odes I, 11, 8; Tibul, Elegies I, 1, 59: “que jo pugui mirar-te, quan haurà vingut la meva hora suprema” i Virgili, Geòrgiques IV, 498: “i estenc cap a tu, ai! jo que ja no sóc teva, les mans impotents!”
A Roma, vaig fotografiar la pujada del Pincio, des de la Piazza del Popolo, el mes de juny de l’any 2009.

divendres, 26 de novembre del 2010

La tomba de Poussin

El 19 de novembre, va fer 345 anys de la mort del pintor Nicolas Poussin (1594-1665), a Roma. És enterrat a l’església de San Lorenzo in Lucina. Quan l’escriptor François-René de Chateaubriand (1768-1848) va ser ambaixador a Roma, va voler erigir un monument funerari al pintor que admirava, en l’església que conserva el seu cos. Així és que entre 1828 i 1832 una sèrie d’artistes francesos van treballar per construir la tomba. A més del bust del pintor, a la tomba, hi ha una estela funerària amb una dedicatòria de Chateaubriand i la reproducció en marbre d’un dels quadres més famosos de Poussin, Et in Arcadia ego. A sota es pot llegir un epitafi llatí, en dístics elegíacs, que he traduït: “Estalvia’t les llàgrimes pietoses. En aquesta urna viu Poussin, aquell que havia donat la vida, desconeixedor ell mateix de la mort. Aquí, però, ell calla. Si el vols sentir parlar, és admirable com viu i parla en els seus quadres.”
Durant el viatge a Roma del mes de juny de 2009, quan vam visitar una quarentena d’esglésies, vaig fer la fotografia de la tomba que il·lustra aquest post.

dijous, 25 de novembre del 2010

L’Andròmaca de Virgili

Oh, feliç ella sola més que totes les altres, la filla de Príam, condemnada a morir damunt la tomba d’un enemic, davant les altes muralles de Troia, ella que no sofrí l’afront de cap sorteig ni tocà, com a esclava, el llit d’un amo vencedor! Nosaltres, després de l’incendi de la pàtria, empeses per tots els mars, hem endurat l’orgull i la soberga jovenesa del fill d’Aquil·les i hem infantat en la servitud. Més tard, ell, quan seguí la néta de Leda, Hermíone, en cerca de lligams lacedemonis, em passà a mi, la seva esclava, al seu esclau Helen, com un objecte.”
Al llibre tercer de l'Eneida, Andròmaca diu aquestes paraules a Eneas, quan aquest la troba lluny de la seva terra i li pregunta quin ha estat el seu destí, després de la guerra de Troia. Andròmaca havia estat l’esposa del príncep troià Hèctor, mort per Aquil·les a la guerra. 
El dibuix de John Flaxman de 1805, que il·lustra aquest post, retrata el moment del cant sisè de la Ilíada, quan Andròmaca s’acomiada d’Hèctor. 

dimecres, 24 de novembre del 2010

Vespre al tren

Si fa no fa, tots fem cara de cansats. N’hi ha que recolzen el cap i tanquen els ulls, no crec que dormin. El noi de davant meu juga a matar gent a l’ordinador. El del costat llegeix un treball, també a l’ordinador. Més enllà un home dibuixa acurades figures geomètriques amb llapis. La noia de darrere llegeix un llibre que es diu ¿Por qué mi hijo se parece a su abuela?. Un noi de més endavant parla amb un home i una dona que semblen els seus pares. Té damunt la taula un llibre, Els nazis. He acabat de preparar les classes. Així és que he passat dels viatges d’Eneas a través de les illes mediterrànies als companys del viatge ferroviari. I arribem a Sils. Si tot segueix com fins ara, a un quart de nou serem a Girona.  
La fotografia del llarg tren carregat de cotxes la vaig fer a l’estació de Girona el juliol de l’any 2009.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Paolo i Francesca

En el pròleg que Mercè Rodoreda va escriure a Romanyà de la Selva, l’any 1982, per a una edició il·lustrada de La plaça del Diamant, podem llegir: 
“El que s’ha escrit de més elevat i corprenedor en amor és la història de Francesca da Rimini, cant Vè de l’Infern en la Divina Comèdia. Història que comença amb aquests versos meravellosos: 
Siede la terra dove nata fui  
su la marina, dove’l Po discende 
per aver pace co’seguaci sui. 
I l’amor d’Ulisses, no pas per Penèlope, no pas per la dolça Nausica, sinó el seu amor-passió per l’aventura.” 
I afegeix més endavant: 
“Després de la Bíblia i de Dante, entre les influències que crec que més m’han marcat i que ara vull confessar, posaria encara Homer.” 
Tota una declaració d’intencions de Rodoreda, al final de la seva vida. Una escriptora amb les arrels ben enterrades en les grans fonts de la literatura universal.
He fotografiat la visió de Dante de Paolo i Francesca, segons el pintor Edward Burne-Jones, de la seva obra The Flower Book.
L’any 2001 vaig publicar, al número 503 de la revista Serra d’Or, un article que vaig titular “Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Postes de sol

Blaise Cendrars, l’escriptor nascut a Suïssa l’any 1887 i mort a París l’any 1961, va escriure a alta mar el poema que he traduït avui. És inclòs al volum Au coeur du monde, Poésies complètes 1924-1929
Tothom parla de les postes de sol
tots els viatgers estan d’acord per parlar de les postes de sol en els paratges
hi ha un piló de llibres en els quals no es descriu res més que les postes de sol
les postes de sol dels tròpics
sí és veritat és esplèndid
però jo prefereixo de molt les sortides de sol
l’alba
no me’n perdo ni una
sempre sóc en el pont
a pèl
i estic sempre sol per admirar-les
però no les descriuré pas les albes
les conservaré per a mi sol
L’Aurora de dits rosats tenyia el cel el passat 17 de novembre, quan vaig fer la fotografia, des de terra ferma.

diumenge, 21 de novembre del 2010

El violinista d’Auschwitz

Encara hi ha persones que ho recorden amb esgarrifança. Quan aquell home de baixa estatura i enormes ulls blaus va entrar per la porta del fons de la sala noble de la Fontana d’Or de Girona, plena de gom a gom, aquell vespre del 10 de maig de l’any 2005, fent sorgir del violí les notes d’una melodia trista i dolça, es va aturar el temps i la respiració de tots nosaltres. Era Jacques Stroumsa, el primer violí del grup orquestral del camp de concentració d’Auschwitz. 
Jacques Stroumsa, grec i jueu sefardita de Salònica, va ser deportat a Auschwitz amb tota la seva família, quan tenia 30 anys. Només van sobreviure ell i la seva germana. A la seva obra autobiogràfica Tria la vida, explica “després de l’arribada al camp i de la desaparició de la meva dona, dels meus pares, només la música m’ha permès de no caure en la desesperació. Perquè un home sense esperança és un home mort.”
Stroumsa va ser el primer convidat de la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona. Va inaugurar el primer cicle de conferències de la Càtedra, Memòria d’Auschwitz, amb el qual vam voler commemorar el 60è aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz el 27 de gener de 1945. I ho vam fer a l’ombra de Maria Àngels Anglada i la seva novel·la El violí d’Auschwitz. L’endemà, al Teatre Municipal “El Jardí” de Figueres, Stroumsa va tornar a parlar i va tornar a tocar el violí, aquesta vegada davant de més de 500 estudiants dels instituts de la ciutat. I és que, amb l’ànima “ferida per sempre”, Stroumsa sentia que tenia el deure d’explicar l’infern dels camps d’extermini i de quina manera la música li havia “permès de suportar coses que no són suportables”.
Jacques Stroumsa tenia 97 anys, quan va morir el passat dia 13 a Jerusalem. Descansi en pau.
La fotografia de M. Tudela mostra Stroumsa durant la roda de premsa que vam oferir el dia 10 al matí. La nit abans, i directament des de l’aeroport, vam portar Stroumsa al programa “La nit al dia”, on va ser entrevistat.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Passeig pel jardí del paradís

Un nen i una nena surten d’una obaga cap a un entorn més lluminós, sempre cobert de vegetació. Se senten més segurs, agafats de la mà. El nen, una mica més gran va un pas més endavant i mig estira la nena. Saben on van? Fan camí perquè sí? Veuen un horitzó? Fugen? Estan contents? Ploren? Només passegen? 

La fotografia que il·lustra aquest post d’avui la va fer el fotògraf W. Eugene Smith, l’any 1946. Diuen que va ser ferit a la Segona Gran Guerra i que, després de dos anys sense fer fotografies, va fotografiar els seus dos fills i va donar aquest títol a la fotografia “The walk to the paradise garden”. 

divendres, 19 de novembre del 2010

Montserrat Vayreda

Ara fa quatre anys. Era el mes de novembre de l’any 2006 quan va morir la poeta Montserrat Vayreda. Aquest vespre la recordarem a Figueres. 
Hi ha un vers de l’Eneida de Virgili, I, 202, que em sembla que escau a Vayreda. Després d’haver patit un naufragi, Eneas diu als seus companys de fatigues: “Cobreu el vostre coratge, allunyeu la tristesa i la por.” L’esperança que traspua d’aquestes paraules és la mateixa que fa dir a Vayreda: 

Encara que estiguis trist,
no deixis la porta oberta
a les llàgrimes i el dol; 
fuig de l’ombra i la tristesa!

Aquesta és una de les característiques essencials de la poeta: l’optimisme, la vitalitat.  Trenava i rimava versos amb els colors i la música de l’Empordà. Li va agradar aquesta frase que vaig escriure: “Montserrat Vayreda és una dona i una escriptora de fermes conviccions, com un arbre ben arrelat a la terra.”
Per Sant Jordi de l’any 2005, la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona va concedir a Montserrat Vayreda la primera Distinció al Mèrit Cultural. 
Vaig fer la fotografia des de Sant Martí d’Empúries, el mes d’agost de l’any 2008 .

dijous, 18 de novembre del 2010

El cant de la Sibil·la

Era l’any 1981. Commemoràvem el bimil·lenari de la mort de Virgili amb un Simposi, el VIè, de la Secció Catalana de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics. Vam celebrar la cloenda a la Capella Reial de Santa Àgata de Barcelona. Com solia, Miquel Dolç ens va oferir una brillant conferència amb aquest títol, “Actualitat d’un mite virgilià”. Avui, aquest mite té més actualitat que mai. Perquè el mite que va explanar Dolç era el del Cant de la Sibil·la. I avui és notícia, perquè ha estat declarat patrimoni immaterial de la humanitat. Després de la conferència de Dolç, Maria del Mar Bonet ens va cantar el Cant de la Sibil·la. Em plau de recordar, avui, la sensibilitat virgiliana de Dolç i la peça que enfonsa les seves arrels en l’autor llatí. 
Extrec aquest fragment del treball de Dolç, que es pot llegir sencer a la xarxa: “la cerimònia extralitúrgica del Cant de la Sibil·la en les seves múltiples variants de la llengua vulgar tenia lloc, la nit de Nadal, a partir almenys de la segona meitat del segle XVI a gairebé totes les catedrals catalanes: l’Alguer (1503), Tarragona (1533), València (1533), Urgell (1548), Girona (1550), Vic (1568), Barcelona (1569), Mallorca (1572). Aquest costum, el trobem també prou estès a Castella (Toledo, Lleó), a Braga, a Provença i a Itàlia.” 
A la fotografia es pot veure la Sibil·la de Cumes virgiliana que Michelangelo va pintar al sostre de la Capella Sixtina, al costat dels profetes cristians.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Cicirrus

Quan explico als meus estudiants quina sembla que devia ser la pronúncia clàssica del llatí, els poso exemples d’al·literacions onomatopeiques, un dels recursos que ens permet d’arribar a endevinar-ho. Ja em creuen quan els dic que el nom de Ciceró, quan era transcrit al grec, resultava una cosa així com “Kíkero”. Però s’acaben de convèncer quan els poso l’exemple d’una sàtira d’Horaci, en la qual vol ridiculitzar un gladiador. El nom que Horaci posa al gladiador és el nom parlant Cicirrus. Si pronunciem aquest mot amb fonètica catalana o italiana, no ens adonarem pas de la intenció horaciana. Però, si el pronunciem a la clàssica, és a dir “Kikirris”, aleshores veurem que Horaci ens volia fer adonar que aquell gladiador era un fanfarró, perquè baladrejava com un gall en una cort de gallines.

A la fotografia, una figura femenina amb un gall, que vam comprar a la Provença, ja fa uns quants anys.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Eurídice

Eurídice feia nosa a Orfeu, a l’art total del primer poeta del món antic, segons la lectura que en fa Salvador Espriu: “No dubtem pas que estimaves la teva dona, però estem segurs que preferies el teu art”, diu a l’inici de la prosa que va dedicar a Orfeu en el seu Les roques i el mar, el blau. El mateix dia de les seves noces, els fats van voler que Eurídice morís. Amb el seu cant, Orfeu va aconseguir d’emportar-se Eurídice dels Inferns. Una sola condició li havien posat a Orfeu: que no girés el cap per mirar si el seguia. Espriu posa aquests pensaments en la ment d’Orfeu, mentre fan el camí cap a la claror: “Quin aspecte tindrà? La seva bellesa em complaurà com abans? Una dona que ha passat per la lliçó subtilitzadora de la mort no agostarà o malmetrà l’extrema perfecció del meu art?” Orfeu es va girar i Eurídice va desaparèixer per sempre. 

Vaig fotografiar aquesta peça de marbre al Museu Nacional de Beirut, el mes d’agost passat.