dijous, 2 de desembre de 2010

Mons Serresus

Poc abans de l’any 1475, el meu estimat Jeroni Pau dedicava al cardenal Roderic de Borja, futur Alexandre VI, un llibret Dels rius i les muntanyes de les Espanyes. Amb profusió de dades i bones autoritats clàssiques, el canonge barceloní resseguia tots i cadascun dels rius i tots i cadascun dels promontoris de la península ibèrica. La descripció de la muntanya de Montserrat, però, és de collita pròpia. Sembla que la coneixia bé. La compara amb la muntanya de Soratte, a Itàlia, pel fet que ambdues són com una illa enmig de la plana. I diu després: “De l’exterior és composta de roques abruptes i foradades pertot arreu a tall de graons i de serra i en un ordre tal que fa pensar que la mateixa naturalesa, amb una obra hàbil, o el creador del món, va aixecar la mateixa muntanya que mostra no sé quina mena d’esperit sagrat, pel seu molt cèlebre culte.”

Vaig fer la fotografia de les roques montserratines dilluns passat i vaig publicar la traducció completa del text de Pau l'any 1986.

3 comentaris:

  1. Alguna vegada he fet la prova: mirar Montserrat amb ulls de viatger, de turista, i m'he meravellat! Nosaltres tenim tan incorporada la Muntanya...

    ResponElimina
  2. I jo en diverses ocasions la he mirat i la he viscut amb els ulls d'hoste. El post m'ha fet recordar els dies que hi passava cada any -tempus fugit- a l'hospederia i les amistats fetes: l'abat Just, els amics monjos: Estradé, Pinell, Taxonera i tants altres i l'inoblidable "germà" (llec) Esteve.
    I com diu la Teresa, la Muntanya...

    ResponElimina
  3. M'agrada també quan la veig des del cel. Montserrat, el Montseny i els Pirineus, ja som a casa. Veig que tens molt bons records de la comunitat, Lluís. Una abraçada a tots dos.

    ResponElimina