“Em demanes d’explicar-te el que faig cada dia i a cada hora del dia: bon concepte tens de mi si creus que en els meus dies no hi ha res que hagi d’amagar-me. Sens dubte caldria viure com si ens veiessin; caldria pensar com si algú pogués guaitar dins el nostre interior: i certament algú pot. ¿De què serveix de tenir secrets per als homes? Res no és tancat a déu. Ell és present en les nostres ànimes i intervé en els nostres pensaments. Intervé, dic. Com si se n’apartés mai! Faré, doncs, el que em demanes i ben de grat t’escriuré tot el que faig i amb quin ordre. Des d’avui m’observaré i, ço que és sumament útil, faré l’examen del dia. El no examinar la pròpia vida és el que ens endureix en el mal. Pensem el que hem de fer, i encara rares vegades; el que hem fet, no ho pensem mai, tot i que el consell pel comportament futur resulta de la vida passada.”
Així s’expressava Sèneca, l’autor llatí del segle I de la nostra Era, a la lletra 83 a Lucili. Una representació de Sèneca, entre Plató i Aristòtil, procedent d’un manuscrit del segle XIV, il·lustra les paraules traduïdes del filòsof, preses del volum corresponent de la Fundació Bernat Metge. Només hi he fet una intervenció en el text: he posat en minúscula el mot “déu”. Sèneca no era cristià i seguia la doctrina estoica.
Entrades
