A l’òpera

The Age of Innocence de Martin Scorsese comença amb l’ària de Margherite del Faust de Gounod. Senso de Luchino Visconti comença amb el duet de Manrico i Leonora d’Il trovatore de Verdi.

L’acció de la pel·lícula de Scorsese transcorre a la Metropolitan Opera de New York l’any 1870, la de Visconti al teatre la Fenice de Venècia l’any 1866. 

La meva pel·lícula hauria de començar amb Puccini, o amb l’ària de Cavaradossi de Tosca a la New York City Opera, o amb l’ària de Calaf de Turandot a la Metropolitan Opera de New York, nel mezzo del cammin di nostra vita.

A la fotografia, l’edifici de la Metropolitan Opera de nit, ben il·luminat com m’agrada més, un dia de representació. A un costat i a l’altre, a l’interior, es poden distingir els murals de Chagall. La vaig fer a primers de gener de l’any 2008.

Diari del Líban (XXV)

Des de Tir, tornem cap a casa, però a la de la muntanya. La carretera transcorre primer a través de grans plantacions de plataners, vora mar. Després ens comencem a enlairar. Finalment arribem a la casa de la bella vista, situada enmig de pinedes i més pinedes, prop de Jezzine, el poble de les cascades sense aigua. Els pins, llargs i espigats, em recorden els de Roma. Ben a la vora, hi ha un petit monument en marbre dedicat a la Sagrada Família. El sol ara es torna a pondre darrere d’un mar de muntanyes. Com a Romanyà. Al vespre sopem a casa dels cosins, una antiga casa restaurada i ampliada. Érem 14 a taula, al jardí, en una nit de lluna plena libanesa. Mengem ocellets cuits a la brasa de pinyes, després dels mezze de cuina pròpia. Tot això i tots aquests dies ofereixen a l’ull de la viatgera a Orient amb Lamartine “la barreja més sublim, el més dolç i a la vegada el més melancòlic que mai hagi embriagat la meva ànima: és el lloc dels meus somnis, hi retornaré tots els dies...” L’ària final de Tosca i un concert de Vivaldi, van sonar, de cop, per portar records d’altres temps, d’altres llocs. Perfecte.

Match Point

Ahir a la nit vaig tornar a veure Match Point, el film de Woody Allen. Sabia que la primera vegada que havia vist la pel·lícula era en un avió, però no recordava cap on viatjava. Vaig fer una cerca entre els meus papers: va ser el 20 de maig de 2006, en el vol (memorable vol!) de China Airlines entre Frankfurt i Taipei.

Tenia algunes anotacions sobre el film, per exemple que em van entusiasmar les àries d’òperes de la pel·lícula, encara que no n’hi hagués cap de Puccini. I havia anotat també la frase de Sòfocles que el protagonista diu quasi al final del film, més o menys això “no néixer és a vegades una gran sort”.

Reflexionar sobre l’atzar i sobre l’oportunitat de ser en el lloc oportú en el moment oportú o en el lloc equivocat en el moment equivocat no sé si és la millor companyia per un viatge en avió. Sigui com sigui, vaig contemplar fins al final aquella tragèdia moderna.

I ahir vaig passar de la pel·lícula a recordar aquell viatge. Qualsevol cosa serveix per despertar la memòria, encara que de vegades no podem controlar-la del tot: em pensava que l’escena final era una altra.

Un altre dia parlaré de Taiwan, ara que he trobat els papers de la memòria. A la fotografia, el cel de núvols sobre Taiwan des de l’avió, encara que sigui el de la ruta Hualien-Taipei, em sembla.