divendres, 16 de juliol de 2010

Match Point

Ahir a la nit vaig tornar a veure Match Point, el film de Woody Allen. Sabia que la primera vegada que havia vist la pel·lícula era en un avió, però no recordava cap on viatjava. Vaig fer una cerca entre els meus papers: va ser el 20 de maig de 2006, en el vol (memorable vol!) de China Airlines entre Frankfurt i Taipei.


Tenia algunes anotacions sobre el film, per exemple que em van entusiasmar les àries d’òperes de la pel·lícula, encara que no n’hi hagués cap de Puccini. I havia anotat també la frase de Sòfocles que el protagonista diu quasi al final del film, més o menys això “no néixer és a vegades una gran sort”.


Reflexionar sobre l’atzar i sobre l’oportunitat de ser en el lloc oportú en el moment oportú o en el lloc equivocat en el moment equivocat no sé si és la millor companyia per un viatge en avió. Sigui com sigui, vaig contemplar fins al final aquella tragèdia moderna.


I ahir vaig passar de la pel·lícula a recordar aquell viatge. Qualsevol cosa serveix per despertar la memòria, encara que de vegades no podem controlar-la del tot: em pensava que l’escena final era una altra.


Un altre dia parlaré de Taiwan, ara que he trobat els papers de la memòria. A la fotografia, el cel de núvols sobre Taiwan des de l’avió, encara que sigui el de la ruta Hualien-Taipei, em sembla.

4 comentaris:

  1. Magnífica pel.lícula, estimada Mariàngela, sobre els efectes de l'atzar... Desmenteix, com jo desmentia a la meva àvia quan m'ho deia, allò de "tal faràs, tal trobaràs". Una mica rebel a aquest determinisme (i perquè havia observat cada cosa!), li contestava amb una altra dita: "Totes les bruixes tenen sort".

    ResponElimina
  2. Encara no estic segura de si em rebel·lo contra el determinisme o al revés. Es un dels eterns dilemes dels humans, em sembla. Sempre em sorprèn el curs dels esdeveniments de la vida i m'aclapara sovint l'haver de prendre petites decisions diàries pels efectes, a vegades grans.

    ResponElimina
  3. Guaita quines coses!: He volgut saber quines eren les àries d'òperes que W. Allen va triar per a la pel·lícula de què parles (això de Google no té preu!!!), i he vist que del meu admirat Rossini sí que n'hi havia una, d'ària (bé en realitat és un duet): T'arresta, que pertany a Guillem Tell, l'òpera amb què s'inaugurava la temporada del Liceu el fatídic dia en què Tomàs Salvador va llançar les dues bombes des del cinquè pis a la platea del teatre. La primera va esclatar, provocant una munió de morts i de ferits, però no la segona, perquè aquesta va caure a la falda d'una senyora víctima de la primera explosió, evitant, així, més morts. És a dir: que si bé el lloc on seia la senyora va ser per ella fatídic, aquesta mateixa situació va ser, a la vegada, providencial per a altra gent que hauria pogut morir o resultar ferida per l'impacte de la segona bomba.

    ResponElimina
  4. Podries fer un post amb aquesta història i la pel·lícula. Ara no recordo el moment del duet de l'òpera de Rossini, però potser sortiria alguna connexió! Gràcies per compartir-la amb mi!

    ResponElimina