L’any 1894, Marcel Proust recordava el llac de Sils-Maria (una fotografia del qual presideix aquest bloc des dels seus inicis) en un dels capítols de la seva obra Els plaers i els dies, el titulat “Presència real”, que comença i he traduït així: “Ens vam estimar en un poble perdut d’Engadina de nom dues vegades dolç: el somni de les sonoritats alemanyes es moria en la voluptat de les síl·labes italianes. A l’entorn, tres llacs d’un verd desconegut banyaven boscos d’avets. Glaceres i pics tancaven l’horitzó. Al vespre, la diversitat de plans multiplicava la dolçor de les llums. Oblidarem mai les passejades a la riba del llac de Sils-Maria, quan la tarda acabava, a les sis? Els cedres, d’una tan negra serenitat quan s’acosten a la vora de la neu brillant, estenien vers l’aigua blau pàl·lid, quasi malva, les seves branques d’un verd suau i brillós. Un vespre l’hora ens fou particularment propícia; en uns instants, el sol ponent, feu passar l’aigua per tots els matisos i la nostra ànima per totes les voluptats.”
Vaig fer la fotografia dels tres llacs de Saint Moritz, Silvaplana i Sils, des de Muottas Muragl a 2453 metres d’altitud, en un dels nostres estius a Sils, el de 2006.
Entrades
Segur que en la contemplació d'aquest paisatge suprem volaves. Els humans no tenim ales, però tenim la imaginació creativa que ens ho permet.
ResponEliminaVolava, i tant que volava, amiga meva! I volo, només de recordar-ho i contemplar les fotografies. Una abraçada.
ResponEliminaSiempre Proust nos une a los que amamos la literatura...
ResponEliminaSaludos.
Havia vist la mateixa fotografia que encapçala aquest blog en un altre blog dedicat a la informàtica i que fa poc la va canviar per una altra... Saps que m'imaginava que aquesta fotografia era irreal?, que era un muntatge fotogràfic? :))
ResponEliminaAra que, el text de Proust, de tan perfecte, també ho sembla d'irreal!
La fotografia és meva i ben meva. La vaig fer un capvespre com el que descriu Proust. I és de la fotografia que n'estic més orgullosa. Tornàvem de la nostra passejada, llarga passejada, vaig veure la foto i la vaig fer. Els del bloc d'informàtica me la devien pispar.
ResponEliminaNo només la fotografia i el text de Proust semblen irreals, el lloc també sembla irreal, de tan perfecte, fins i tot quan hi sóc i el trepitjo. És el meu locus amoenus!
És que si jo faig una fotografia com aquesta, i et ben asseguro que ja llençó la càmera fotogràfica i no en faig mai més cap! :))
ResponEliminaJo juraria que aquell noi la tenia. Feia temps que no passava pel seu blog i hi vaig tornar a entrar, però vaig veure que l'havia canviat per una altra. De tota manera, si tu no l'havies publicat enlloc, és estrany que la tingués, oi?... Ai, no ho sé!... Potser són imaginacions meves, i és que tempus fugit, Mariàngela... :))
Gràcies, Enric. Em miro la fotografia i no em canso d'admirar l'espai. Vaig obrir el bloc amb la fotografia el 30 de gener de 2009. Ja fa més d'un any. El temps s'escola ràpidament! Una abraçada.
ResponElimina