La sala de les nines

“Jo no tenia prou ulls. Nines dretes, ajagudes al llit, al bressol, assegudes... Nines grans amb nines petites a la falda. [...] N’hi havia una que anava de reina amb vestit de domàs de color blanc, brodat, del pit a la cintura amb perles grises. Amb capa també de domàs folrada de seda de color de sang calenta i, al capdavall de la capa, setze rengles de serrells daurats. [...] Llavors em va fer seure al davant de tres nines altes, les senyoretes, totes tres vestides igual: de seda flonja amb farbalans de blonda a la faldilla i llaços de seda vori i poms de flors de taronger embolicats pels farbalans i un pom de flor de taronger al mig del pit. Em va explicar que aquells vestits ja eren vells i que les nines ja n’estaven tipes perquè eren presumides de mena i tenien el deliri de canviar.”

Mercè Rodoreda va dedicar la narració La sala de les nines, d’on he extret els fragments anteriors, “A Llorenç Villalonga, per Bearn”.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest text a les sales de la col·lecció de nines de Lola Anglada, al Museu Romàntic de Sitges, el mes de maig de 2010.