Lluna d’octubre

No sé si la lluna d’octubre és la més plena de totes les llunes, i la més bella. No sé si la lluna d’octubre se celebra al Japó perquè s’inicia l’època de les collites. No sé si la lluna d’octubre té poders especials o és com totes les llunes dels mesos que es fan i es desfan. No recordo si els antics romans tenien una festa especial per celebrar la lluna d’octubre. Tampoc no vull furgar en la memòria per saber si a l’antiga Grècia la lluna d’octubre representava alguna cosa especial. Ni em molestaré a investigar si els antics babilonis rebien la lluna d’octubre amb danses i cants. No vull tampoc cercar en els annals de cap més creença antiga per saber si la lluna d’octubre és festejada pels humans. Tampoc no vull fer llistes d’obres literàries, cançons o pel·lícules, que evoquen la lluna d’octubre. No em cal. D’altres ho han fet i ho faran. Pel que fa a mi, en tinc prou d’experimentar, any rere any, els efectes intensos de la lluna d’octubre, viure’ls i gaudir-los. O patir-los, que tot gaudi suposa patiment, com tot inici suposa final.

El sol de biaix de la fotografia el vaig atrapar fa just un any, a Manhattan, tot passejant per Riverside Park.

Lluna setembrina

“La lluna setembrina, set llunes endevina”, diu un proverbi fet per a aquest mes que acaba de començar. Diu que també ho diuen de la lluna d’octubre i que vol dir que farà el mateix temps durant set llunes seguides, que deu ser aquest temps intermedi entre estiu i tardor. Quan encara pot ser bo de passejar Au clair de la lune i veure aquesta Blue moon que voldríem guardar dins d’un cove, per poder vorejar el Moon river, una vegada i una altra, i recordar que An jenem Tag im blauen Mond September / Still unter einem jungen Pflaumenbaum / Da hielt ich sie, die stille bleiche Liebe / In meinem Arm wie einen holden Traum i evocar La lluna la pruna de la infantesa. Pot ser bellíssima la tristesa que destil·la la Moonlight Sonata, mentre recordes una lluna octubrera de València i decideixes que vols tornar a demanar la lluna, encara que no sigui de mel, ni rosa, i passes de la mala lluna a la bona lluna, però blava, quan mires per la finestra i tornes a veure aquells “naixements de lluna més emperlats” i l’abraçada de la lluna al Hudson. Encara que només sigui amb la imaginació.

La lluna setembrina de la fotografia la vaig pescar en un matiner cel gironí, l’any 2010, amb un avió que Fly me to the Moon.

Passeig gironí matinal

Aquest passeig gironí matinal del títol d’aquest post és el que faig per pujar a la Facultat de Lletres, a donar classes de llatí. Ahir tenia més d’un atractiu: bufava la tramuntana, l’atmosfera era límpida i la lluna no volia marxar del cel. Així és que vaig agafar la càmera. Vaig fixar les fulles mortes, arrecerades per la tramuntana a la vorera del tardoral pont de pedra de la primera fotografia. 

I em vaig girar per fotografiar la dama blanca, que es resisitia a anar-se’n a jóc. La vaig atrapar damunt de l’edifici de la Caixa. S’hi distingeix lleugerament la inscripció llatina que Rafael Masó va fer gravar sota la cornisa. Són uns versos d’Horaci, Sàtires I, 1, 28-35. Dolors Condom els va traduir així: “Aquell que amb la dura arada remou la terra feixuga, aquest hostaler fementit, el soldat i els mariners que, agosarats, travessen tot el mar, diuen que ells suporten el fatic de llur treball per aquesta raó: perquè en llur vellesa es puguin retirar a un repòs segur, després d’haver aplegat el necessari per viure, talment com la petita formiga —ella els serveix d’exemple- arrossega en la seva boca tot el que pot i ho afegeix al munt que va construint, coneixedora i previsora del futur.”

Era l’any 1922 i l’entitat es deia aleshores “Caixa de pensions per a la vellesa i d’estalvis”. Masó no podia haver triat millor.

U

U de febrer. M’aixeco, em dutxo i vaig a veure les vistes. La deessa blanca és a l’horitzó i m’espera al costat d’un núvol tenyit amb els dits rosats de l’Aurora. Al dessota les muntanyes esvaïdes s’envolen enmig de la boira. Grues, i no són pas del TAV. I els teulats són nevats! He d'encalçar l'instant amb la càmera.

No es pot pas començar malament un dia, una setmana i un mes amb aquestes vistes. Les efemèrides de Girona del dia, del SGDAP de l’Ajuntament de Girona, em fan saber que, un dia com avui de l’any 1963, Girona va enregistrar la quarta nevada des del Nadal de 1962. Any de neus el 63. Prou que ens vam divertir a Llagostera amb tanta neu, les meves amigues i jo.

De la lluna a la terra

Fa quaranta anys que un home, nordamericà, va trepitjar per primera vegada la lluna. Lucreci, l’escriptor llatí del segle I abans de Crist que volia conèixer les causes de les coses de la natura, no va arribar a saber mai si la lluna brillava amb llum pròpia o per efecte dels raigs del sol, si moria i naixia cada dia o era un cos celeste perpetu amb fases canviants, no va arribar a conèixer quines mides tenia. L’any 1969, la lluna va deixar de ser un enigma. Aquell mateix any, a Girona, començava a canviar alguna cosa amb la creació dels estudis universitaris a la Casa de Cultura. Aquell mateix any, Joan Sales des de Barcelona es planyia a Mercè Rodoreda, encara a Ginebra, que hagués donat a Edicions 62 la nova versió, i definitiva, de la seva novel·la Aloma. Aquell mateix any, Maria Àngels Anglada començava a col·laborar com a crítica literària a la revista El Pont i al setmanari Canigó. Ja feia 10 anys que Carles Riba havia mort. I havia passat un any des d’aquell maig del 68, a París. A la fotografia, una lluna d'abril damunt del Panteó, a París.