Passeig gironí matinal

Aquest passeig gironí matinal del títol d’aquest post és el que faig per pujar a la Facultat de Lletres, a donar classes de llatí. Ahir tenia més d’un atractiu: bufava la tramuntana, l’atmosfera era límpida i la lluna no volia marxar del cel. Així és que vaig agafar la càmera. Vaig fixar les fulles mortes, arrecerades per la tramuntana a la vorera del tardoral pont de pedra de la primera fotografia. 

I em vaig girar per fotografiar la dama blanca, que es resisitia a anar-se’n a jóc. La vaig atrapar damunt de l’edifici de la Caixa. S’hi distingeix lleugerament la inscripció llatina que Rafael Masó va fer gravar sota la cornisa. Són uns versos d’Horaci, Sàtires I, 1, 28-35. Dolors Condom els va traduir així: “Aquell que amb la dura arada remou la terra feixuga, aquest hostaler fementit, el soldat i els mariners que, agosarats, travessen tot el mar, diuen que ells suporten el fatic de llur treball per aquesta raó: perquè en llur vellesa es puguin retirar a un repòs segur, després d’haver aplegat el necessari per viure, talment com la petita formiga —ella els serveix d’exemple- arrossega en la seva boca tot el que pot i ho afegeix al munt que va construint, coneixedora i previsora del futur.”

Era l’any 1922 i l’entitat es deia aleshores “Caixa de pensions per a la vellesa i d’estalvis”. Masó no podia haver triat millor.