dissabte, 9 d’octubre de 2010

La llata


Després de passar la setmana amb Homer i amb Virgili, avui rosteixo una llata. No sé si el desig em ve de llegir els àpats dels herois viatgers i endrapaires o de necessitar una activitat menys abstracte i més d’aquest món. La recepta em ve de la meva mare. De fet, vaig rostir la llata ahir a la tarda, el dia abans, com feia sempre ella. “El mateix dia que l’hem de servir i menjar, la tallo i la passo per la cassola, ja tallada, és molt més bona feta del dia abans”, sempre em deia. Hi ha moments de la vida quotidiana que em porten, sortosament i sense transcendències, a recordar més intensament la meva mare. Espero poder fugir, com Ulisses, del perill dels lotòfags, menjadors de la flor de l’oblit. Sé positivament que la peça que he rostit no pertanyia a cap de les vaques d’Hèlios. Degustarem la llata com si ens trobessim en el banquet del rei dels feacis i mirarem de trobar un aede que ens delecti amb les seves poesies i les seves aventures. 
A la fotografia, la llata quan encara feia xup-xup a la cassola.

9 comentaris:

  1. Ai sí, ai sí!

    Ens agrada que la llata faci xup-xup.

    ResponElimina
  2. Res a la vida no és intranscendent!
    Compartir taula és una molt bella i afectuosa manera de compartir la fraternitat.

    ResponElimina
  3. Ara ja ha acabat de fer xup-xup, tallada!

    Tens raó, Teresa, cuinar per als que estimem no és pas poca cosa. Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Oooohhh! Quina meravella. Des d'aquí en sento l'olor de l'all, la ceba i les carrotes! I sí, jo també quan cuino em prenc dies. A mí va ser la meva àvia que em va ensenyar a fer les "patates d'Olot" i el "fricandó"! Per al fricandó hi estic tres dies.

    Felicitats! Segur que t'ha sortit boníssim! I això ho diu la SALSA que està brillant! A la cuina, tot el que tenim a dins les olles i cassoles, si brilla, és que està ben fet! Però diria que t'hi falta una miqueta de sal! Ah, i si d'un dia a l'altre hi deixes una branca de romaní fresca... JA VEURÀS QUE BO!

    Grrrr... Quina gana que m'entra!

    ResponElimina
  5. Mira, sí, va sortir boníssim. Tothom va repetir. Com m'agrada aquest teu comentari! Moltes gràcies, Manel. T'hi estàs tres dies per fer el fricandó? Com el fas? Un dia m'ho hauràs d'explicar. Jo també el faig el dia abans, com la vedella rostida. I me'l va ensenyar la meva mare. Una bona abraçada, de cuinera a cuiner!

    ResponElimina
  6. Felicitats per la llata!! Segur que era excel·lent! ;-) je je

    ResponElimina
  7. Gràcies, Gemma! Aquest migdia hem acabat de menjar el poc que va quedar. Una bona abraçada!

    ResponElimina
  8. Oh, nena!!!... A tu si que et podrien aplicar amb tota propietat allò de “¡Aquesta noia sap llatí!” :))

    Quin goig!!!

    Veus?..., tant que m'agraden aquests rostits d'una sola peça però, això sí: quan s'han fet a poc a poc, sense estalviar-hi temps (a la cuina no hi he tingut mai una olla a pressió, per exemple), però a casa, des que no hi ha els meus fills, de carn ben poca n'entra. I tant requetebons que arriben a ser aquests guisats!

    Veus el que et deia a l'altre comentari sobre els records?... Veig que a tu, segons expliques, et vénen moltes vegades els de la teva mare. Jo tinc una fotografia de la meva molt a prop de la taula on escric i llegeixo (no sé llegir ni assegut a una butaca ni al llit), i moltes vegades parlo amb ella. L'Anna Maria, a vegades, quan dic o faig alguna cosa, em diu: “Ets igual que la teva mare!” :))

    Una abraçada!

    ResponElimina
  9. Gràcies, Assur! Fa goig i era molt bona! Va tenir un gran èxit! Mira, jo tampoc no he tingut mai una olla a pressió. A casa som força carnívors, però no mengem pas aquests requisits cada dia, ja t'ho imagines. Ai, sí, els records ens acompanyen i quina sort que ens poden acompanyar. L'Anna Maria t'estima, per això t'ho diu! Abraçada!

    ResponElimina