El text d’avui porta el títol d’un dels molts poemes, que Anna de Noailles (1876-1933) va dedicar al llac Léman, lligada com estava a aquelles ribes que, deia, li havien donat tot. He traduït el poema del recull Els vius i els morts (1913) per il·lustrar aquestes ribes del llac Léman que vaig contemplar i fotografiar durant uns quants estius, per exemple el de 2007 de la fotografia, davant de La perle du lac.
Ribes contemplades a través de l’amor,
horitzó familiar com una sala rodona,
on els nostres ulls embriagats s’interrogaven sempre,
dins quin sensible atlas, sobre quin mapamundi
tornaré a veure els vostres vespres precisos i encesos,
els suaus camins per on s’han perdut els nostres passos,
i que els nostres cors, plens d’ardor trist i pregon,
havien tornat més bells que la bellesa del món?
Entrades
El que es contempla a través dels ulls de l'amor és bell perquè amor i bellesa es confonen...
ResponEliminaJa ho va dir no sé qui que el paisatge és un estat d'ànim...
ResponEliminaSi traiéssim l'arbre de la fotografia, em recorda un altre paisatge, que el poema -per a mi- li escau millor. La posta de sol més bonica que he vist mai, i que cada dia la recordo en mirar cap a l'oest el capvespre, ha estat a la riba del Mekong, prop del Pont de l'Amistat, a Vientiane (Laos), tot admirant, amb laosians, la riba selvàtica de Tailàndia. El dramatisme d'un sol gegant, rogenc, que prometia un endemà calorós, xafogós i pesat es fonia amb el dramatisme dels laosians en veure enfosquir, cada nit, les seves esperances de llibertat en fugir cap a Tailàndia (anys 1999 i 2000). Eren cors "plens d'ardor trist i pregon".
ResponEliminaM'ha agradat molt la foto, però el poema m'ha posat trist.
Gràcies pel post d'avui!
Tot el que s'ha tingut i s'ha perdut pot posar trist, perque ja no es té. També podem pensar que som privilegiats d'haver-ho tingut, i gaudir-ho, com si fos ahir.
ResponEliminaEl teu sol encès devia ser extraordinari, tal i com el descrius. No en tens fotografies? M'alegro que t'hagi agradat la meva foto, és plena de bells records.
Gràcies a tu, Manel, per aquest comentari.
El paisatge que es contempla a través de l'amor ens pertany fins i tot quan tot ha desaparegut, el paisatge i l'amor.
ResponEliminaD'acord, Vinyet. A vegades, però, la memòria juga a fet i amagar. En vaig explicar una experiència en aquest enllaç
ResponEliminahttp://mariangelavilallonga.blogspot.com/2009/04/micenes-i-el-mar.html
Una abraçada.
En tinc diapositives dels meus periples per Orient... Algun dia les hauré de fer passar a format .jpg per poder-les compartir amb tots vosaltres.
ResponEliminaAh, l'època de les diapositives! Saps què faig jo, Manel? Les projecto a la paret i les fotografio. I ja les tinc digitalitzades. Pedestre i de poquíssima qualitat, però mira....
ResponEliminaOSTRES! No m'ho havia plantejat mai! Ho provaré!
ResponEliminaN'he publicat algunes al bloc i tot, si les mires bé segur que les identifiques.
ResponEliminaVolem veure els resultats, diem a duo la Rosita i jo!