L’herència antiga

A vegades, a casa, els llibres prenen un camí equivocat i se m’extravien. Ni es perden ni els perdo, només surten del camí. Un d’aquests llibres que ara, finalment, ha tornat al bon camí és Els clàssics i la literatura catalana moderna, d’Eduard Valentí Fiol. L’obro, el fullejo, i trobo uns quants fragments subratllats, amb llapis. M’agrada especialment aquest: “No són, naturalment, els filòlegs ni els professors de grec o de llatí els qui fan vivent en el poble l’herència antiga. Però sense ells, sense una educació bàsica, és difícil que els veritables creadors, pensadors i poetes, trobin en el món clàssic els estímuls que podrien enriquir-los.”

Ahir a la tarda, vaig acompanyar els meus estudiants per l’Hades tenebrós amb Orfeu que hi cercava Eurídice i ens vam embadalir en veure avançar aquelles “ombres tènues i els espectres d’éssers privats de la llum, tan nombrosos com els milers d’ocells que s’amaguen dins les fulles, quan Vésper o una pluja de tempesta els allunya de les muntanyes”, del llibre IV de les Geòrgiques de Virgili. 

A la fotografia, milers d’ocells que van a jóc, un vespre de setembre, a Girona.