dissabte, 30 d’octubre de 2010

Poesia de les senyoretes (i II)

La segona i última part del text que vaig publicar ahir “L’art de majories”, extret de les Notes disperses (1969) de Josep Pla: 
“En la literatura catalana hi ha poquíssims poetes per a senyoretes –potser no n’hi ha cap. Fins les senyores d’ací que han escrit versos han tendit al masculinisme. Carner n’hauria pogut ser un –però Carner és un home devorat per la ironia i el sentit del ridícul. Màrius Torres també, però morí molt jove, tísic. És una llàstima que no hàgim tingut cap poeta d’aquests. La literatura hauria penetrat més. Em sembla que l’estranya sorpresa que produeixen les converses femenines en ambients d’aquí prové del fet que només han llegit poesies traduïdes –o en altres llengües. La literatura catalana és pobra de tendresa, de voluptuositat, d’erotisme i de pornografia distingida. Aquestes són coses eternes, universals i importantíssimes. Si Maragall ha penetrat una mica és degut a les seves –tan escasses– poesies femenines. Un dia de primers de segle, Maragall trobà Baroja a Madrid i li digué que el més gran poeta de l’època era, al seu entendre, Verlaine. En les Memorias de Baroja ho trobareu explicat.” 
Vaig fotografiar, just fa un any, l’estàtua de la deessa Atenea, a l’inici de l’escala de l’Ateneu Barcelonès, que Pla visitava tan sovint.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada