Diàleg

M.A.

Ombra de pinar dorment,

amb sol filtrat de migdia.

-No corre un alè de vent,

que també s’ensopiria.-

De sobte, amb lleu frissament,

una branca s’estremia...

Era un aucell que hi venia?

era el sospir d’un absent?...

C.

... I ni diríeu que sospira! Passa,

i tota cosa resta en quietud;

ve quan la gent no l’anomena massa

i el crida l’elegit esmaperdut.

Un dit damunt la boca, perquè es tanqui

d’aquesta font el renouer costum;

tot ell és de cristall, perquè no manqui

al fons del nostre pensament la llum.

Testa coberta i amb els ulls oberts,

mentre és present no l’estimem pas massa:

només t’adones que és tan bo i que el perds,

quan del fugir fa la primera passa.

El primer poema, “Quietud” és de Maria Antònia Salvà (1869-1958); el segon “Del silenci” és de Clementina Arderiu (1889-1976).

He titulat la fotografia “Tarda al Metropolitan”. Era el mes de setembre de l’any 2009, quan la vaig fer, allà, a New York.