Violes

Una fotografia de fa quatre dies que il·lustra records d’anys. Les violes dibuixades al pot de llauna, ah, elles em porten directament als meus 16 anys i als meus 18 anys i als meus 22 anys... Quan les vaig tenir a les mans, les violes del test em van recordar un poema de l’humanista italià Michele Marullo (circa 1453-1497), que vaig traduir i publicar en un Senhal, no fa tants anys. Deia així: “T’envio aquestes violes i aquests lliris blancs: avui he collit les violes, ahir els lliris blancs. Els lliris perquè et recordis, donzella, de la vellesa que encalça, tan de pressa que ja s’han marcit i els seus pètals ja cauen. Les violes perquè amb la seva frescor t’ensenyin a collir la primavera de la vida, que la Parca envejosa ens ha concedit tan breu als pobres mortals. Perquè, si véns tard, no colliràs ni la primavera breu, ni les violes, sinó, oh crim, amb els cabells ja blancs només colliràs esbarzers i bardisses.”