De Tiziano a Antoní Liberal

A la National Gallery de Londres es pot visitar, des del mes de juliol, una exposició amb tres quadres del Tiziano, Diana i Actèon, La mort d’Actèon i Diana i Cal·listo, tres quadres que no es podien veure junts des del segle XVIII, diuen. Entorn de l’exposició hi ha tot un seguit d’experiències contemporànies sobre les metamorfosis que van des de la pintura al ballet, tot passant per una competició poètica al Twitter i l’edició de llibres. 

He sabut d’aquest interès metamòrfic, al mateix temps que rebia els dos darrers volums de la Fundació Bernat Metge. Són de la sèrie d’escriptors grecs. Un d’ells és el d’Antoní Liberal, Recull de metamorfosis. Tantes metamorfosis van a parar, indefectiblement, a Ovidi. Formen les metamorfosis d’Antoní Liberal un recull de 41 narracions que provenen de diferents autors. Alguns d’aquests autors van servir de font a Ovidi per crear la biblioteca mitològica en vers més important del món grecollatí, Les Metamorfosis, font al seu torn, dels quadres del Tiziano. 

Vet aquí que he pensat que valia la pena de deixar per escrit en el bloc aquesta coincidència, que he il·lustrat amb un dels quadres del Tiziano. I és que les lliçons de les metamorfosis de la mitologia grecollatina són vàlides avui, com fa dos mil anys.

Festa de Sant Joan o de Fors Fortuna

“El temps se’n va, nosaltres envellim al pas silenciós dels anys, i els dies fugen sense que cap fre els deturi. Que de pressa ha arribat la festa de Fors Fortuna! D’aquí a set dies s’haurà acabat el juny. Vinga, romans, celebreu alegrement la deessa Fors! A la riba del Tíber rebé ella l’obsequi d’un rei. Veniu corrents, els uns a peu, els altres amb barca, i no tingueu vergonya de tornar ebris a casa. Barquetes coronades de flors, transporteu els joves convidats, i begui hom vi abundant mentre vogueu per l’aigua. El poble honora aquesta divinitat perquè el fundador del seu temple era, segons diuen, d’origen plebeu, i des d’aquest rang inferior s’elevà fins el tron.”

Així descriu Ovidi, als Fastos, la festa del dia 24 de juny. Els romans celebraven l’aniversari de la dedicació dels temples a Fors Fortuna, un dels quals, el del Fòrum Boàrium de Roma, il·lustra el post d’avui. El vaig fotografiar a mitjans novembre de l’any 2008.

Hèrcules i Son Goku

Els nens grecs i romans devien passar-ho tan bé amb les aventures d’Hèrcules/Hèracles, com els nens de finals del segle XX i començaments del segle XXI amb les aventures de Son Goku. Ara, el poder d’Hèrcules em sembla poca cosa al costat del d’en Son Goku. Ho venç tot aquell marrec!

A les il·lustracions del post d’avui, dedicat a la generació Bola de Drac, es pot veure Son Goku quan, de nen, eliminà l’assassí Tao Pai Pai contractat pel temible exèrcit de la cinta vermella, i Hèrcules quan tenia vuit mesos i matà les dues serps, en un fresc de la casa pompeiana dels Vetii.

Centenari de Miquel Dolç (II)

“D’igual manera, el culte oficial de la Sibil·la de Cumes havia cessat durant el segle I de l’Imperi. Una arreverent al·lusió de Petroni en el Satiricó ens fa arribar un eco del jovial escepticisme de l’època de Neró: ‘Doncs pel que fa a la Sibil·la’, diu Trimalció, ‘de debò que la vaig veure jo mateix amb els meus ulls enjòlit dins una gàbia; i quan els nois li demanaven: -Sibil·la, què vols?-, ella responia: -Em vull morir-’. El lúgubre episodi, digne de la més insolent picaresca, no ens pot sorprendre. Segons Ovidi, la Sibil·la de Cumes, quan va baixar a l’Avern amb Eneas, tenia set-cents anys, i encara n’havia de viure d’altres tres-cents. Apol·lo havia accedit a la seva petició d’una llarga vida, però ella es va oblidar de demanar-li una joventut perenne: s’havia convertit en una pelleringa humana -o divina, que és pitjor-. Al rompent de l’alba del segle IV s’han esvaït tots els seus rastres mítics. El seu sagrat centre de Cumes havia estat utilitzat com a lloc d’inhumació per la comunitat cristiana de la ciutat; fins el temple de Júpiter, que coronava el cim de l’acròpolis de Cumes, havia esdevingut, potser al llarg del segle V, una església basilical.” 

El fragment pertany a la ponència de Miquel Dolç, Actualitat d’un mite virgilià, pronunciada un 13 de febrer, com avui, però de l’any 1981, a la capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei de Barcelona, en la clausura d’un simposi d’estudis clàssics que commemorava el bimil·lenari de la mort de Virgili. Dolç va parlar de l’origen del Cant de la Sibil·la. Després de la conferència vam poder escoltar el Cant interpretat, en viu i en directe, per Maria del Mar Bonet. Una jornada memorable. 
A la imatge que presideix aquest post, la Sibil·la de Cumes, pintada per Filippino Lippi en un fresc de l’església de Santa Maria sopra Minerva de Roma, apareix voltada d’àngels lectors. 

Postal d'aniversari

Vet aquí que abans d’ahir va fer tres anys que va néixer aquest bloc. I, com que ho acabo de veure, us escric (i m’escric), lectors amics, una postal d’aniversari. Voldria que aquest bloc us fos saborós com aquesta poma reineta. De fet, era reineta la poma que va mossegar Adam quan va perdre el paradís. I la poma de la discòrdia. I les pomes del jardí de les Hespèrides. I la poma de Melanió. Bon profit!

L’ocasió és calba

Si no aprofites l’ocasió, te’n penediràs. Vet aquí l’argument d’un epigrama del poeta llatí Ausoni, del segle IV de la nostra era, dedicat justament a una escultura de les dees Ocasió i Penitència, obra de Fidias, que va reproduir fil per randa, en un fresc del Palau Ducal de Màntua, algú del cercle del pintor renaixentista Andrea Mantegna, pels volts del 1500, i que il·lustra el post d’avui. El poema és un diàleg entre la dea i el poeta.

La dea Ocasió té cabells al front i té el cap calb, perquè l’ocasió cal agafar-la pels cabells, quan comença a passar, quasi abans que arribi i sense saber que és ella, perquè els cabells li tapen el rostre. Si esperem massa, ja no la podrem haver, no té cabells per atrapar, al darrere. A més, té ales als peus i es recalca en una roda, perquè no pot estar en un lloc fix. I l’acompanya la dea del penediment, Penitència. Quan el poeta pregunta a Ocasió per quin motiu Penitència va sempre amb ella, la dea li respon: “Quan me’n vaig volant, ella es queda; s’hi arrapen aquells que jo he deixat enrere. Tu també, mentre em fas preguntes, mentre t’entretens, diràs que m’he escapat de les teves mans”.

M’ha passat de llarg l’ocasió de mirar la posta de sol, mentre escrivia aquest post. Qui sap quina ocasió us ha passat de llarg, amics, mentre el llegíeu!

Lleons il·lustres

La Quimera, l’Esfinx, el lleó de Nemea, el griu, el lleó de la Metro, aquests i d’altres són alguns dels lleons més famosos que han existit. Només el lleó de Nemea, però, és un lleó sencer, de cap a peus; l’Esfinx de Tebes, la seva germana, té cara de dona i pit, potes i cua de lleó; en canvi la Quimera té el cap de lleó, el cos de cabra i cua de rèptil; el griu només en té el cos de lleó i el de la Metro només té cap. 

Però, el més il·lustrat, que no sé si el més il·lustre, de tots els lleons és el lleó universitari de la fotografia, el lleó de la Columbia University, i es troba al campus de Manhattan. Vaig fotografiar aquest scholar’s lion el primer dia de setembre de l’any 2009.

Apple

El fruit de la pomera ha estat un dels més preuats i un dels més famosos des de l’antiguitat. Una poma va donar la primera dona, Eva, al primer home, Adam, el seu company al jardí de l’Edèn, el paradís terrenal que tots vam perdre quan Adam va clavar les seves dents en el fruit saborós. 

Una altra poma va ser la causa remota d’una de les guerres de més anomenada de l’antiguitat, la guerra de Troia. Una poma d’or que portava la inscripció “per a la més bella” fou llençada sobre la taula dels déus de l’Olimp durant el banquet de noces de Tetis i Peleu, els pares d’Aquil·les, per Èride, la deessa de la discòrdia, perquè no havia estat convidada a l’àpat nupcial. 

El dotzè treball d’Hèrcules va consistir a portar a Euristeu unes pomes d’or que la deessa Gea havia regalat a Hera el dia del seu casament. Hera havia plantat les pomes en un jardí situat a la zona més occidental de la terra, protegit per les nimfes dites Hespèrides i per Ladó, un dragó de cent caps.

També eren d’or les pomes que Afrodita, la deessa dels bells braços, va regalar a Melanió, també dit Hipòmenes, pretendent d’Atalanta, una de les poques dones que havia format part de l’expedició dels Argonautes. Gràcies a les pomes, Melanió la va vèncer en la cursa i es va poder casar amb ella. 

Vaig fer la fotografia de la poma més famosa dels nostres dies des de dins de la botiga de Broadway, al costat del Lincoln Center, a New York, el passat 26 d’abril.

Les dones d’Eneas: Creüsa

Tot i que en la tradició primitiva es deia Eurídice, la primera muller d’Eneas i mare del seu fill fou la princesa troiana Creüsa. En la fugida, després de la destrucció de Troia, Creüsa va desaparèixer. Eneas, ocupat com estava amb el seu pare Anquises a coll, el seu fill Iulus de la mà i les figures dels déus al braç, no se’n va adonar fins que ja eren lluny. Tot i així, va desfer els seus passos i va tornar a la ciutat cremada i va cridar Creüsa una vegada i una altra. Però Creüsa no podia fer el viatge amb Eneas. Implacables, els déus van sacrificar Creüsa a causa de l’elevada missió que reservaven a Eneas: la fundació de Roma. 

Fa menys d’un any que vaig dedicar un post a Creüsa. Hi retorno cíclicament. La mitologia ens ensenya comportaments arquetípics. La representació de Creüsa sempre m’ha interessat. Aquesta il·lustració fidel del final del llibre segon de l’Eneida és de Bartolomeo Pinelli i de 1878. S’hi veu l’ombra de Creüsa quan s’apareix a Eneas per dir-li que ni la cerqui ni l’esperi més. I és que, com Creüsa, Eneas tampoc no és amo de la seva vida: hi té prioritat la família de sang i el destí que li han preparat els déus.

Aracne

Aquesta que veieu a la fotografia abans tenia forma humana. Es deia Aracne i era de Lídia. Diuen les cròniques que, de ben joveneta, ja era una excel·lent brodadora i una hàbil teixidora. Ella, que ho sabia, se n’alegrava de la seva destresa. Un dia que se sentia més feliç que cap altre, perquè havia filat un teixit exquisit, va arribar a dir, ai las! que ni la deessa Atenea no hauria pogut superar aquell teixit, sense cap nus, sense cap imperfecció. I, com que ja se sap que una de les primeres veritats divines és “no es pot ser jo”, referit als pobre mortals és clar, es va establir una contesa entre la dea, Atenea, i la mortal, Aracne. La que perdia, perdia. Atenea va representar en el tapís tots els déus de l’Olimp i els càstigs als quals condemnen els mortals que gosen desafiar-los. Tota una premonició. La noieta, a més, va fer un tapís en el qual es podien veure tots els amors escandalosos dels déus. I com que la segona veritat divina és, ja se sap, els déus sempre guanyen, Aracne tenia totes les de perdre. Vet aquí que la supèrbia d’un moment feliç va condemnar Aracne a teixir i teixir eternament les seves teles. I aquí la teniu, al jardí de Llagostera, fila que fila, el passat dia 6 d’agost.

Mentis inops

Mancat de ment, o privat de raó, o sense seny, o forassenyat, vet aquí tot un reguitzell de possibles traduccions d’aquesta iunctura llatina. I n’hi ha més. Sempre n’hi ha més. La gràcia, o l’habilitat, del traductor és trobar la fòrmula exacta, o més adequada, en cada context; o més acostada a cada context. 

Ovidi fa servir l’expressió almenys 7 vegades en aquests contexts de les seves obres. Safo és mentis inops, quan no només mancada de seny, sinó a més furiosa i amb la cabellera desfeta com la deessa de la guerra, cerca Faó, el noi que li ha fet perdre el cap. Actuarà mentis inops l’enamorat que acaba de saber que té un rival. Serà, sens dubte, mentis inops qui vulgui impedir a una mare de plorar el fill en el seu funeral. Només podia ser mentis inops aquell jove Faetont que va perdre les regnes del carro del sol, el seu pare, i va començar a cremar les terres. I es comportava mentis inops la deessa Demèter quan, amb la cabellera també desfeta ara com una mènada, anava a la cerca de la seva filla Persèfone. Però, ah! Ovidi també dibuixa mentis inops la deessa Atenea, que s’ha disfressat de vella, perquè “haver viscut massa temps fa mal”. 

Tot això ve a tomb gràcies al preciós article que ha publicat a Myrtia el meu col·lega de la Universidad de Granada, Jesús Luque Moreno.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post el passat dia 19 de març, a Llagostera.

Sonet 733

A Mariàngela, per il compleanno

Per i campi che Venere feconda

con l’eterno amoroso suo sorriso

spumoso di marino paradiso,

scorazza il cuore a cavallo di un onda

che infaticabile da sponda a sponda

le tracce insegue di Marte e Dioniso

fanciulli antichi d’Olimpo e d’Eliso

e per i boschi di Diana errabonda.

Dalla finestra contempla del cielo

pietre consunte, bruciate dal sole

e con lo sguardo di ninfa accarezza

verdi distese che punge la brezza,

poi fra cespugli d’ortensie e viole

l’anima copre d’un verso col velo.

Raffaele Pinto

03.04.11
Vaig fotografiar el mar, a Biblos, el mes d'agost de 2010.
Ti ringrazio, poeta!

Els infeliços de Virgili

Abans havíem de consultar les concordances dels autors llatins en uns volums que no eren (ni són) a totes les biblioteques. Ara, a la xarxa, no només tenim a l’abast l’obra completa en llatí de tots els grans, sinó que, a més, podem fer una cerca i trobar en poc temps l’ús d’un adjectiu, o del mot que sigui, en qualsevol obra de qualsevol d’aquests autors. 

Empesa per un comentari d’un antic alumne, he emprès la cerca de l’adjectiu infelix (en tots els casos possibles) a l’obra virgiliana. Si no m’he equivocat a l’hora de fer els comptes, a les Bucòliques apareix en cinc ocasions, a les Geòrgiques sis vegades i a l’Eneida en quaranta-vuit casos Virgili qualifica algú o alguna cosa d’infelix. 

A les Bucòliques són infeliços els ramats, les males herbes, i les mítiques Pasífae i Filomela. A les Geòrgiques tornen a ser-ho les males herbes, Màntua (la terra natal del poeta a causa dels repartiments de terres als veterans de les guerres civils), la terra que no pot fruitar collites, l’ullastre, l’enveja, el cavall victoriós. 

A l’Eneida hi ha una llarga llista d’infeliços, des de persones a coses, des del cavall de Troia a Ulisses, tot passant per Eneas i la mateixa deessa Juno, els quals s’anomenen ells mateixos infeliços. La reina Dido, però, és qualificada d’infelix en vuit ocasions a l’Eneida. Dido és, sens dubte, la més infeliç de l’Eneida virgiliana.

Vaig fotografiar la posta de sol romana el 31 d’octubre de l’any 2009.

El plany d’Eurídice

L’any 29 abans de Crist, Virgili havia acabat les seves Geòrgiques. Al darrer llibre hi explica la història d’Orfeu i Eurídice. I posa en boca d’Eurídice aquest plany: “¿Quina follia m’ha perdut, malastruga de mi, i t’ha perdut, Orfeu? ¿Quina gran follia? Vet aquí que per segona vegada els fats cruels em criden enrera i el son em tanca els ulls negats pel plor. Per sempre adéu! Sóc emportada dins la immensa nit que m’envolta i estenc cap a tu, ai! jo que ja no sóc teva, les mans impotents!”

Quasi quaranta anys més tard, l’any 8 després de Crist, just quan rep l’ordre d’exili, Ovidi ja tenia acabades les seves Metamorfosis. És, en part, al llibre desè on explica la mateixa història. Però Ovidi no fa parlar Eurídice en el moment de la seva segona mort. Ho resol així: “Allargant els braços, lluitant per ser agafada i agafar-lo, res no aferra la mesquina sinó les impalpables aures. I morint per segona vegada no es plany del seu marit -¿de què es planyeria doncs sinó d’ésser amada?- li adreça un darrer adéu, que a penes podien rebre les seves orelles, i rodola de nou al mateix lloc.” 

Les traduccions d’ambdós fragments són les de la Fundació Bernat Metge. I la fotografia la vaig fer al Museu Nacional de Beirut, el passat agost. 

Diari del Líban (XII)

Algunes peces del museu em sorprenen, d’altres les esperava amb ànsia. Del segle Vè abans de Crist i procedent de la ciutat de Sidó, al sud del Líban, admirem llargament l’eclecticisme i la bellesa d’un sarcòfag de marbre amb un cap d’un bell jove esculpit. Material i escultura són a la manera grega, però el sarcòfag és a la manera egípcia. Els habitants del Líban prenien allò que més els agradava i els convenia de cadascuna de les cultures que coneixien. Són els grans eclèctics, els malabaristes de l’equilibri. Abans i ara. A l’altra fotografia, la tribuna de marbre d’un temple prop de Sidó, del segle IV abans de Crist, descriu l’assemblea dels déus de l’Olimp a la banda superior i un seguici de músics i dansarines a la part inferior. Darrere seu la peça que més esperava del museu: el rapte d’Europa, un mosaic del segle III abans de Crist, procedent de Biblos. Europa era la filla del rei de Tir, al sud del Líban. Zeus se’n va enamorar i la va segrestar, convertit en toro -és ben coneguda l’obsessió de Zeus per la disfressa i la metamorfosi amb la intenció d’aconseguir les dones que no fan cas dels seus encants o dels seus mètodes habituals de seducció. Sigui com sigui, Zeus se la va endur a Creta i Europa va tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpèdon, que després esdevindrien els jutges dels inferns. Vet aquí com arribem a l’origen d’Europa: el Líban. Cadme, el germà d’Europa, va córrer món a la cerca de la noia, a tots els que trobava pel camí els ensenyava l’alfabet, fenici és clar, la base del grec. I del nostre, no cal dir.

Europa no és el melic del món

En la mitologia grecollatina, s’explica que des de l’Olimp celeste Zeus, el pare dels déus i dels homes, va llençar dues àligues (l’animal consagrat a ell) en direccions oposades amb la predicció que allà on s’ajuntessin seria el centre del món, el melic. És sabut que les àligues es van unir a Delfos i, per això, allà s’hi va construir aquella mena d’ONU de l’antiguitat entorn del temple-oracle d’Apol·lo.

És, com a conseqüència d’aquesta nostra antiguitat, que a Europa ens creiem, des de fa segles, el centre del món occidental, fins i tot el melic del món. I, si ens mirem un planisferi a l’ús, Europa és en el centre.

M’ha costat de trobar un planisferi que mostrés un altre centre per il·lustrar la impressió que em vaig emportar del meu viatge a Taiwan, l’any 2006. A les conferències, a les visites a Universitats, Acadèmies i Museus, però sobretot a les converses dels àpats, em vaig adonar, voltada de científics com estava, que per a ells (tots eren homes!) Europa es trobava en un extrem del món, que el seu planisferi era un altre: aquells físics es movien entre Àsia i Amèrica, de Taiwan a Califòrnia, de New York a Hong Kong, sense cap necessitat, cap, de passar per Europa.

És clar que tot canvia.

Medea i Electra

Són arquetips femenins de la mitologia grecollatina. Ambdues porten a terme accions terribles. Medea va matar els seus fills per venjar-se de Jàson, l’home que la va abandonar. Electra va matar la seva mare Clitemnestra, la qual havia assassinat el seu marit Agamèmnon.

Medea i Electra són personatges torturats davant del dilema. Electra vol fer justícia contra l’assassina del seu pare, que és la seva mateixa mare. Medea vol castigar Jàson. Els fills són moneda de canvi, per a Medea. La mare és més assassina que mare, per a Electra. Medea i Electra estimen. Però hi ha una força superior que les empeny a matar, perquè estimen.

Als diaris, aquests dies, Medea i Electra tornen a ser protagonistes, amb nous noms, en d’altres llocs. A la vida de debò.

Maria Callas interpreta Medea, al film de Pasolini, l’any 1969. Margarida Xirgu l’any 1934, al teatre romà de Mèrida, vestida per representar Elektra de Sòfocles.

La mitologria grega segons Salvador Espriu

Quatre anys abans de morir, el poeta de Sinera publicava un llibre de cent proses breus sota el títol Les roques i el mar, el blau. Una síntesi de mitologia grega i del món d’Espriu, amb la seva tossuda i imprescindible preocupació per la llengua catalana.

Així hi recrea “Eros”: “Apunta i toca. Amb els ulls no li veieu l’arc, el veieu amb l’intel·lecte. Sou platònics, quin remei -i us parlo sense cap propòsit d’ofendre-us ni d’afalagar-vos. El noi té dues classes de sagetes, recordeu-ho. Guardeu-vos, si podeu, de totes dues. És un xicot capriciós i cruel, que es diverteix amb el sofriment de les seves víctimes, amb el dolor dels cossos i de les ànimes dels qui fereix. Segons els òrfics, a l’origen del temps, la nit, fecundada pel vent, va pondre un ou. Aquest cop, no Pulcre Trompel·li, que quedi clar, sinó la nit. D’aquest ou va sortir el perillós fletxer, del qual escapem per anar a sentir, i enfortirem així l’ànim, la melassa, sempre amb aguts que arriben, enllà del galliner, fins al bell mig del xaró, de Madame Butterfly. L’enveja us rosegaria si sabíeu quina veu d’or canta la part de la senyora papallona, i per això no us ho diré.”

A les notes que incorpora al final del volum, Espriu insta al lector “a llegir els grans clàssics de l’antiguitat, i no per una temporadeta, sinó durant tota la seva vida.”

En el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Salvador Espriu.

Labyrinthus

Aquella noia havia viscut confiada a la saviesa horaciana, fins que un dia algú li va dir que d’un laberint se’n podia sortir però d’una línia recta no.

Aquell dia es va sentir atrapada dins del rectius vives i no sabia com fugir-ne, si pel camí del verd o pel camí del blau.

El fil d’Ariadna va alliberar Teseu, va empresonar Ariadna.

Alma Venus

Mare dels Enèades, goig dels homes i dels déus, Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d'éssers el mar portador de naus i la terra fructífera! Per tu tota mena d'animals és concebuda i veu la llum del sol en sortir de les tenebres; per tu, oh deessa, per tu, i, a la teva arribada, fugen els vents; per tu els núvols del cel, per tu la terra industriosa dóna flors suaus; per tu somriuen les aigües del mar i el cel asserenat amb llum escampada. Tot seguit es manifesta l'aspecte primaveral del dia i oberta es redreça l'aura fecundant del favoni. En primer lloc, oh deessa, et presagien, a tu i la teva arribada, les aus de l'aire ferides al cor per la teva força. Després les feres, ramats que saltironen per les pastures ufanoses i que travessen nedant els ràpids rius: així, captius de la teva gentilesa, són desitjosos de seguir-te onsevulla que vagis a portar-los. Finalment, per les mars i les muntanyes i els rius engolidors, pels estatges plens de fulles de les aus i pels camps verdejants, inspirant a tots els pits l'amor suau, fas que amorosos propaguin llur espècie en els segles.

Lucreci, De rerum natura, trad. de Joaquim Balcells, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1923.