dijous, 9 de setembre de 2010

Diari del Líban (XII)

Algunes peces del museu em sorprenen, d’altres les esperava amb ànsia. Del segle Vè abans de Crist i procedent de la ciutat de Sidó, al sud del Líban, admirem llargament l’eclecticisme i la bellesa d’un sarcòfag de marbre amb un cap d’un bell jove esculpit. Material i escultura són a la manera grega, però el sarcòfag és a la manera egípcia. Els habitants del Líban prenien allò que més els agradava i els convenia de cadascuna de les cultures que coneixien. Són els grans eclèctics, els malabaristes de l’equilibri. Abans i ara. A l’altra fotografia, la tribuna de marbre d’un temple prop de Sidó, del segle IV abans de Crist, descriu l’assemblea dels déus de l’Olimp a la banda superior i un seguici de músics i dansarines a la part inferior. Darrere seu la peça que més esperava del museu: el rapte d’Europa, un mosaic del segle III abans de Crist, procedent de Biblos. Europa era la filla del rei de Tir, al sud del Líban. Zeus se’n va enamorar i la va segrestar, convertit en toro -és ben coneguda l’obsessió de Zeus per la disfressa i la metamorfosi amb la intenció d’aconseguir les dones que no fan cas dels seus encants o dels seus mètodes habituals de seducció. Sigui com sigui, Zeus se la va endur a Creta i Europa va tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpèdon, que després esdevindrien els jutges dels inferns. Vet aquí com arribem a l’origen d’Europa: el Líban. Cadme, el germà d’Europa, va córrer món a la cerca de la noia, a tots els que trobava pel camí els ensenyava l’alfabet, fenici és clar, la base del grec. I del nostre, no cal dir.

2 comentaris: