dimarts, 7 de setembre del 2010

Diari del Líban (X)


Llisquem, malgrat el mal estat de les carreteres, per la vall de la Bekaa. Els marges són el dipòsit d’escombraries. La terra és fèrtil, rica en aigua, envejada pels veïns. Passem per campaments de beduïns de Síria, famílies senceres que es dediquen a treballar el camp. Se t’acostuma la vista a tot, fins i tot als campaments, alguns dels quals són camps de refugiats palestins. Arribem a Baalbek, feu de Hezbollah. És migdia, hora de pregària. Per tota la ciutat retruny la veu que canta les oracions dels musulmans. De fet, però, som a l’antiga Heliòpolis, la ciutat del sol dels grecs, amb tres enormes temples romans dedicats a Júpiter, Baccus i Venus. No sé si és pel clima, o per la latitud, o és un miratge dels meus ulls, però l’ocre dels temples és molt més ocre. I la vista se m’omple d’ocre. No sé si s’ha tipificat mai la síndrome de l’ocre a Orient, però la pateixo. I em fascina, com em van fascinar les piràmides. Ja ho vaig escriure, només de posar les mans al teclat, en tornar del Líban: no havia vist mai cap temple tan grandiós i tan ben conservat com el temple de Baccus a Baalbek.

Se’m va acabar la targeta de la càmera fotogràfica i no vaig poder fer les mil fotografies que hauria desitjat. Però tinc les imatges gravades a la càmera ocular. Sort que el meu fill va fer fotos per a mi! Tampoc no tinc anotacions sobre Baalbek, al meu diari. Però, ara per ara, encara m’és igual quan es va construir el recinte, i qui el va construir, i perquè es va aixecar allà on és, i la seva longevitat, i el sol que queia damunt nostre, i la cantarella inacabable dels altaveus. M’és igual. Encara estic corpresa del tresor que m’ha regalat Baalbek. Tres de les quatre úniques fotografies que vaig fer a Baalbek acompanyen aquest text (la quarta la vaig publicar només d’arribar). Hi veureu les sis columnes del temple de Júpiter i els dos minarets de la mesquita, des de lluny; el poble modern de Baalbek i els propileus, magestuosos com els de l’Acròpolis, a Atenes. O més. Ah, no hauria pensat mai que arribaria a escriure la darrera frase!


2 comentaris:

  1. Potser també és la meva imaginació que em comunica amb aquestes pedres i les que vaig veure, si bé més modestes, a Sardenya. Pura llum mediterrànea que ens transporta d'una geografia a una altra, d'una història a una altra, emparentades...

    ResponElimina
  2. Sí, Teresa, la riquesa de les ribes del nostre mar és inexhaurible...

    ResponElimina