Diari del Líban (VIII)

Camí de Baalbek hem de travessar la cadena muntanyosa de l’oest. El país longilini està delimitat per la Mediterrània i per la cadena muntanyosa de l’est que configura la frontera amb Síria. De fet, la Mediterrània xoca amb el Líban per un cantó, no troba sortida, mentre que per l’altre extrem s’obre vers l’oceà a través de les columnes d’Hèrcules. Enmig de les dues cintes de muntanyes libaneses, es troba la vall de la Bekaa. Allà van construir Baalbek. Per arribar-hi, enfilem muntanyes, contemplem restes de l’antic ferrocarril, desaparegut durant la guerra pels bombardejos, i per la finestreta desfilen antics grans hotels, cases, edificis, encara enrunats. Des del poble de Sofar veiem la Vall de Lamartine, en honor del poeta que es va deixar fascinar pel Líban. Circulem per un pont, reobert només fa tres mesos, que havia estat destruït l’any 2006 per l’exèrcit d’Israel, l’únic enemic contra el qual es posen d’acord cristians i musulmans, al Líban. Ens aturem a esmorzar en un bar a la carretera. Dalt dels prestatges de l’establiment hi ha grans fotografies que vaig fotografiar i que il·lustren el text d’avui: una núvia abillada a la libanesa, una dona amb vestit de nit. I a la vitrina, tota aquesta col·lecció blanca.