diumenge, 12 de setembre de 2010

Diari del Líban (XV)

Des dels grans finestrals de casa, torno a mirar aquella muntanyeta fosca que s’aixeca davant de la ciutat de Beirut, al mar, que em va cridar l’atenció el primer dia: és la muntanya de les escombraries, de les runes i les deixalles de la guerra. Es va formar per obra humana. El nostre amic ens explica que els habitants de Beirut, amb el clavegueram tallat durant i després de la guerra de 1975-1990, van dipositar al mar tanta i tanta deixalla, escombraries i runes dels edificis destruïts, que va sorgir l’illa. I així es conserva, 13 metres d’alçada i 24 hectàrees de superfície, diuen, com un memorial dels dies difícils.


Em recorda la formació de l’Isola Tiberina a Roma. L’any 509 abans de Crist, derroquen el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb, cansats dels seus mètodes autoritaris, i creen la república romana. Ningú no vol saber res de l’època del darrer Tarquini, ni volen les collites que han crescut durant el regnat despòtic, de manera que les llencen al riu, tantes que neix l’illa enmig del Tíber. La història es repeteix. O la llegenda. A vegades. A la fotografia, si es mira amb deteniment, es pot veure l’illa a l’altra riba de la badia.


2 comentaris:

  1. Illes naturals, illes artificials, illes culturals, illes personals... La imatge de l'illa és molt poderosa també simbòlicament parlant.

    ResponElimina
  2. Aquesta coincidència entre dues illes tan separades en el temps i en l'espai, sorgides per obra humana, em va perseguir tot el temps, a Beirut.

    ResponElimina