“A la primavera m’omplen de roses, a la tardor de fruits, a l’estiu d’espigues: l’hivern sol m’és una plaga terrible; perquè temo el fred i em fa por que aquest déu de llenya forneixi el foc a uns pagesos inexperts.”
El déu Príap només mereixia estàtues de fusta, el marbre no convenia, sembla, a la seva natura fogosa. Vet aquí el lament d’aquest priapeu de l’Apèndix Virgiliana, que he traduït per als lectors del bloc.
A la fotografia, un robust tronc d’un cedre del Líban mil·lenari.
Entrades
Ah, la fusta és matèria viva!
ResponEliminaQuan canvia el temps se la sent cruixir...
A cada temps el que li correspon! Esperem, però, que cap "pagès inexpert" destrueixi aquest déu de fusta i imponent testimoni del pas del temps...
ResponEliminaPríap ens fa somriure amb picardia. Gràcies per la traducció de Virgili, tot un luxe.
ResponEliminaGlòria
I Horaci va aprofitar la natura de fusta del déu per fer-ne motiu d'una sàtira contra la bruixa Canídia, tan poruga ella que es va espantar quan va sentir l'estàtua del déu que cruixia.
ResponEliminaSempre patint, el pobre Príap, quan arriba l'hivern!
Gràcies pels vostres comentaris, Teresa, Lluís i Glòria. Una abraçada.