Abans de deixar Biblos, passegem pels carrers molt ben agençats dels voltants de la zona dels vestigis arqueològics. Encara passem per unes quantes esglésies més. I ens quedem en una de maronita, perquè diuen missa. El capellà va estar a punt de no voler donar-nos la comunió i va fer tot un sermó, abans d’acabar la missa, que anava dirigit només a nosaltres! I tot perquè havíem anat a combregar, sense haver assistit a la missa des del començament, i també perquè els nostres vestits eren una mica massa estiuencs. No m’havien renyat mai des de l’altar i en àrab. Hi ha una primera vegada per a tot. I la primera posta de sol al Líban, des del petit port de Biblos, no s’esborrarà mai dels meus ulls. Volia atrapar el darrer sol del dia dins de la finestra de la torre medieval que tanca la minúscula bocana del port de pescadors. De dalt a baix, la posta de sol i l’església de l’esbroncada.
Entrades
Aquesta església abans era catòlica, dels croats més concretament. No sé pas si hauria valgut més que romangués a mans de la romanitat... Alguns capellans maronites del nostre camí eren ben estranys!
ResponEliminaEls viatges porten experiències inèdites com aquesta. No sabem els costums, les tradicions del país, que la seva gent intenta preservar des de la seva puresa. És molt maco que poguem aprendre els uns dels altres, encara que hi hagi coses que se'ns fan tan estranyes.
ResponEliminaVés a saber! Moltes gràcies pel comentari, B.
ResponEliminaLes nostres amigues, libaneses, també es van sorprendre, em penso que no devia ser tan tradicional aquell comportament. Una abraçada, Teresa.