Diari del Líban (XVI)

El diumenge libanès comença amb una visita a casa de la filla dels nostres amics i la seva família. Després, la missa en un convent maronita dalt d’una de les muntanyes que recolzen Beirut per l’esquena. Dinem al restaurant Mounir a Broumana, en una altra de les muntanyes. Les famílies al Líban són llargues i els diumenges d’estiu es reuneixen en aquests restaurants amb grans terrasses a l’aire lliure. En algunes taules només hi ha nens i les criades filipines que se n’ocupen. A la tarda, anem a l’altre cantó de Beirut, el cantó que ara és només musulmà, per veure la posta de sol a la Grotte des Pigeons. Probablement és una de les vistes més conegudes de la ciutat. Es tracta de dos rocams de grans dimensions palplantats enmig de la badia sud de la ciutat. Un dels illots té la forma d’una bota, l’altre és com una gran lletra U invertida, amb les cames clavades al fons marí.

A les fotografies, de dalt a baix, els raigs rogencs del darrer sol reposen sobre el vaixell de càrrega que solca l’horitzó; una llanxa motora es disposa a travessar la gruta de l’illot més gran; la vista dels rocams amb el sol ponent. Em van embadalir. Encara ara, quan veig les fotografies.

Tornem a casa. A la ràdio del cotxe, l’emissora nostàlgica (es diu així) emet contínuament cançons, majoritàriament en francès, dels anys seixanta i setanta. Les cantem a tres veus la meva amiga, la seva germana i jo, perquè les sabem de memòria. Jo les havia après a Llagostera, elles a Beirut.