Sobre Mercè Rodoreda

L’escriptor que apareix amb més freqüència en aquest meu bloc de notes digital és Mercè Rodoreda. Més vegades que Horaci o Virgili, que ja és dir, venint de mi. La meva admiració per Rodoreda ve de lluny. La primera vegada que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, la segona va ser sobre Rodoreda. Tot plegat aquí teniu el llistat de textos que he publicat sobre Rodoreda, uns quants, però breus. I és que Mercè Rodoreda, a més d’admirar-la i estudiar-la, l’he viscuda. Per la casa, és clar. 

“Mercè Rodoreda à Genève”, Le Globe. Revue genevoise de géographie, 156 (2016), pp. 157-170.

“Asteroide Rodoreda”, Ara, 29 de juliol 2015, p. 20. 

“Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda”, Som per mirar (II) Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, Barcelona 2014, pp. 243-250. 

“Rodoreda i Romanyà en la memòria”, D'Estil, núm. 15, pp. 6-7. 

“Simbologia literària del territori”, Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni a debat, Curbet edicions, Girona 2011, pp. 61-74. 

“Mercè Rodoreda, Carme Manrubia i Demian a Romanyà de la Selva”, Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008  a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti ; presentazione Giuseppe Grilli, Edició digital, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant 2010, pp. 47-57.

“Geografia literària de Mercè Rodoreda. Presentació”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 57. 

“Mercè Rodoreda. Ginebra: l’eclosió literària”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 71-77. 

“Mercè Rodoreda, Ginebra, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 108-109. 

Mercè Rodoreda, “Per ganes de joc”, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 109-110. 

“Romanyà, el final del viatge de Mercè Rodoreda”, Ridaura, 01 (2008), pp. 4-9. 

Recrear Rodoreda-Romanyà, (ed.), Universitat de Girona, Girona 2008, 109 pp.  

Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat, Universitat de Girona, Girona 2008, 48 pp.  

“Romanyà de la Selva, lloc rodoredià”, Revista del Baix Empordà, 20 (2008), pp. 14-17. 

“Mercè Rodoreda: de Plutarc a Francis Bacon”, Diàleg 2 terricabras-filosofia.cat 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLVIII Primavera 2008, p. 3.

“Mercè Rodoreda: cent anys”, Quadern de Sils, Any XX, juny 2008, pp. 3-4. 

“Els llocs rodoredians de Romanyà de la Selva, Pen català. 

“Suïssa: el llac i els dies”, Revista de Girona, 233 (2005), pp. 96-106. 

“Indret. Romanyà de la Selva”, Gavarres, 5 (2004), pp. 106-110.  

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, Revista de Girona, 217 (2003), pp. 107. 

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, La Vanguardia (Suplement “Vivir en Girona”), 31 de març de 2003, p. 2. 

“Quanta, quanta guerra...”, Àncora, 2804 (2003), p. 9. 

“Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”, Serra d’Or, 503 (2001), pp. 42-46. 

“Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda”, Revista de Girona, 157 (1993), pp. 86-91. 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, El Carrilet, Febrer 1993, pp. 4-6. 

“Des de Romanyà”, Punt Diari, 8 d’agost de 1984, p. 7. 

“El meu record de Mercè Rodoreda”, Punt Diari, 14 d’abril de 1983, p. 3. 

La Girona de Nicolau d’Olwer

S’acaba d’editar, íntegrament per primera vegada a Catalunya, Caliu. Records de mestres i amics, de Lluís Nicolau d’Olwer. Es tracta del facsímil de l’edició mexicana de 1958, amb un pròleg fet expressament per a aquesta edició de Carles Miralles. 

A Caliu, hi ha un capítol, breu i contundent, sobre Carles Rahola, el gironí que li “mostrava una a una les pedres venerables de la ciutat”. N’extrec aquesta bellíssima descripció de Girona: “Recordo la impressió llunyana, fonda però inesborrable, d’una nit hivernal, glaçada: lluïa la lluna brunyida pel vent, llum argentina i penombra blava rellevaven de misteri els monuments, els casals i els carrers de la ciutat vella. La Catedral amb la més agosarada nau gòtica de la nostra arquitectura, Sant Feliu emmurat d’inscripcions romanes, el carrer de Ciutadans, el de la Força, les rampes i les graonades que menen a l’alta acròpolis, les torres de l’entrada, els carreus ciclòpics... somni i silenci, romput només pel xiulet de la tramuntana i el miolar dels gats, única nota vivent de la ciutat encantada.”

Vaig fer la fotografia, amb el campanar de la Catedral al fons d’un carrer costerut del barri vell de Girona, pel març de l’any 2010.

Actualitat de Maria Àngels Anglada

Acaben d’aparèixer dos volums de poesia de dos autors de generacions ben diferents en els quals es deixa sentir la presència de Maria Àngels Anglada, amb intensitats també diferents. Pere Ramírez Molas (Vic 1933) al seu Manual del picapedrer, dedica un poema a l’escriptora i l’acaba amb la recreació de la tercera part de l’angladià “Variacions sobre el tema de Cassandra”, del poemari Kiparissia. Susanna Rafart (Ripoll 1962) a En la profunda onada, parteix del poema angladià “Làpida i Afrodita”, per organitzar el seu propi poemari. 

D’altra banda, la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari, de la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, acaba de publicar, dins de la seva col·lecció “Itineraris literaris autoguiats”, l’itinerari dedicat a Maria Àngels Anglada a Figueres, un passeig per la ciutat en la qual Anglada va escriure la major part de la seva obra literària, elaborat per Francesca R. Uccella.

I és que, com diu Ramírez Molas al seu poema, dirigint-se a la poeta Anglada, “la teva veu de sibil·la / viurà sempre”.

Auster i els llocs literaris

Estic convençuda que, des que han aparegut atles literaris i tants estudis sobre la relació entre literatura i territori, o dit d’una altra manera geografia literària, i des que es programen passejades de la mà de la literatura, -itineraris literaris, vaja-, estic convençuda, deia, que hi ha escriptors que se senten atrets per la necessitat d’adoptar un territori sense escriptor i fer-se’l ben seu, o bé de resseguir en la seva pròpia obra els llocs literaris de la seva vida, i fins i tot d’escriure peces que puguin augmentar les llistes d’obres que descriuen un lloc concret, i encara més pensen en el fet que es puguin crear itineraris literaris a partir de les pàgines dels seus llibres. 

Al Diari d’hivern, Paul Auster arriba a l’extrem que una de les llistes que introdueix a l’obra, la més extensa, sistemàtica i explicada, és la llista de totes les cases en les quals ha viscut, des del seu naixement fins avui. Arriba a donar-nos l’adreça completa de cadascuna d’elles, excepte de la darrera, de manera que fa el seu propi itinerari literari. Només falten el mapa i les fotografies. 

Auster descriu una vista semblant a la de la fotografia que il·lustra aquest post. La vaig fer un capvespre de setembre de l’any 2009, des d’una casa molt propera a la que va habitar l’escriptor dels vint-i-set als vint-i-nou anys.

Roig, Rodoreda i Romanyà

Sabia que tenia el llibre, però em va costar de trobar. Era a la torre dels llibres que vam portar del Líban. Em vaig asseure a la torre dels llibres de Ginebra per cercar-lo. Com molts dels meus llibres, és ple de punts amb una nota manuscrita que indica el tema de la pàgina que em va interessar. I d’aquest llibre em vaig quedar amb les reflexions de Roig sobre l’escriure, sobre geografia literària i sobre Mercè Rodoreda, especialment. 

M’ha costat de triar el fragment per fer aquest post sobre Montserrat Roig el dia de la commemoració dels vint anys de la seva mort. Aquest ha estat l’escollit. Pertany, és clar, a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit o acabat, no ho sé, al Balneari Prats de Caldes de Malavella, l’any 1990. Hi parla de Rodoreda i Romanyà.

“Des de la seva darrera soledat, veia mig Catalunya: el mar hel·lènic i encalmat -només és així si te’l mires de lluny-, el caire altiu dels Pirineus. Enmig, les Gavarres, fosques i primitives, i el Montseny, terra d’aventurers i de forjadors de la nostra història mítica. S’hi trobava bé. Ella era tota aquesta terra, havia tornat a mare. Devia captar, així, les veus que ja no se senten. I citava Ronsard: Ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire.”

A la fotografia, les Gavarres i la cinta blanca dels Pirineus, des del mirador rodoredià de Romanyà, el mes de març de 2010.

I Fòrum del Patrimoni Literari

A Itàlia en diuen “Associazione Case della memoria”, o “Paesaggio culturale italiano” (abans “Parchi letterari”), o “International Committee for Literary and Composer Museums ICOM Italia”, a França “Fédération des maisons d’écrivains et des patrimoines littéraires”, a l’estat espanyol “Asociación de Casas-Museo y Fundaciones de escritores”, aquí “Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català”. Diferents maneres d’anomenar aquells llocs viscuts i descrits pels escriptors que han estat patrimonialitzats, que han esdevingut museus o llocs literaris visitables i que s’han unit en xarxes. L’objectiu és conservar els llocs, però també les obres, és a dir el patrimoni literari, sigui quin sigui, material o immaterial, paisatge, casa o manuscrit. Preservar el patrimoni literari i també estudiar-lo, i a més difondre’l. 

El naixement d’aquestes agrupacions el trobem sobretot als anys 90, però l’origen d’alguns centres prové dels anys 70. Tot i que de llocs literaris fixats en la memòria ja n’hi ha en el món grecollatí, és clar. 

El dia 9 de novembre, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari reunirà els gestors d’aquestes associacions en el I Fòrum del Patrimoni Literari amb l’objectiu de posar en comú el camí fet fins avui, però sobretot amb la mirada posada en el futur. 

Hesse a Sils-Maria

Avui fa quaranta-nou anys, el 9 d’agost de 1962, va morir Hermann Hesse a Montagnola (Suïssa), als 85 anys d’edat. Entre 1949 i 1961, Hermann Hesse va passar els estius a Sils-Maria a la vall de l’Engadina. 

Hesse va escriure de Sils-Maria: “He vist molts paisatges, m’han agradat gairebé tots, però molt pocs han esdevingut un destí, com dedicats a mi, que m’han parlat profundament i sovint han florit a poc a poc com petites segones pàtries. Probablement el més bell paisatge que ha actuat sobre meu va ser l’Alta Engadina... Una contemplació que ha commogut el meu cor, que ha esdevingut estimada i important cada vegada que l’he vista novament: la casa a la vora d’un cingle rocós, una mica fosca, en la qual Nietzsche havia tingut el seu refugi engandinès.” 

El llac de Sils (nineta dels meus ulls) presideix aquest bloc, des dels seus inicis, amb una fotografia que vaig fer l’estiu (feliç estiu) de 2005. 

He il·lustrat aquest post amb una de les moltes aquarel·les que va pintar Hermann Hesse al llarg de la seva vida. És una vista del llac de Lugano i Porlezza, des de la casa on vivia a Montagnola, de 1923. 

La casa de Quart

El meu poble és una mica més enllà de Quart, més cap a mar, per això he fet milers de vegades la carretera de Girona a Llagostera. En arribar a Quart, venint de Girona, em fixo en la casa dels narcisos, a mà esquerra; després de pocs metres, a mà dreta, mig amagada rere unes alzines esponeroses, sempre tinc una mirada fugaç per la casa d’en Miquel Pairolí. 

Fins fa pocs dies, el pensava a dins, tal com el vam descriure a l’Atles literari de les terres de Girona: “Miquel Pairolí viu i escriu en plena natura, en una casa enmig de la plana de Quart que és evocada en el seu Paisatge amb flames ‘des d’aquesta habitació on escric contemplo cada dia aquestes roses del roser que s’enfila per la paret de porxo’.” Ara, quan de cua d’ull la casa passa pel meu camí, penso en la mare que ha hagut de viure la mort del fill. 

He il·lustrat aquest post amb una de les pàgines de l’Atles dedicada a Quart.

Finestres (VI)

Aquesta vista de finestra és cap endins. La finestra del meu estudi de Romanyà, durant anys. Que havia estat també la finestra des de la qual Mercè Rodoreda mirava el jardí, mentre acabava Mirall trencat, descrivia casa i entorn a Viatges i flors i creava la seva darrera novel·la Quanta, quanta guerra...

Atles Literari 2.0

Vam ser pioners. Primer vam crear l’Atles literari de les terres de Girona, que va publicar la Diputació de Girona en dos volums de 1200 pàgines, el mes d’abril de l’any 2003.

El portal digital d’aquesta obra atlesliterari.cat va ser consultable a la xarxa a partir del mes de març de 2008, a través d’un projecte de la mateixa Diputació i la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona.

Des de l’Atles i amb l’Atles, podem recórrer camins literaris, per llocs, per autors, per arbres, per ermites, per marededéus, per turons, per obres de molts autors o d’un sol autor, amb mapes literaris. O simplement ens podem fer la nostra pròpia antologia literària.

Ara, a la xarxa, es poden trobar diversos llocs que relacionen literatura i territori. Però cap no té, encara, les dimensions de l’Atles. És de justícia que recordem, avui, aquesta obra de més de 7 anys de vida, que es va fer des de Girona i amb un gran equip d’especialistes. És de justícia que la saludem com la primera que va existir.

Henry Miller a la platja

Era l’any 1979, el mes d’agost. Vam agafar el cotxe, un Chevrolet Camaro de color vermell, i vam enfilar un d’aquells inacabables carrers de Los Angeles, direcció mar, oceà Pacífic, vull dir. Miràvem els carrers transversals, perquè volia trobar la casa de l’escriptor Henry Miller. No tenia clar què hauríem fet d’haver reeixit en la nostra cerca.

No hi va haver manera d’encertar. Així és que vam decidir d’arribar fins a la platja, em sembla recordar que era Pacific Palisades. Vam aparcar i vam passejar per la sorra. Allà, assegut al costat d’una dona oriental, hi havia l’Henry Miller. N’estic segura.

Me’l vaig mirar, ell va adonar-se que el mirava. Què faig ara? De fet, jo només volia veure la casa i potser preguntar-me mil vegades si tocava el timbre o no. Però tenir-lo davant meu, a la sorra de la platja, no ho havia previst. I potser era algú que se li assemblava, però no era ell. I què li dic? I no puc pas continuar palplantada davant seu. Però, o és ara o mai. Doncs, mai.

El mes de juny de l’any següent, Henry Miller va morir a la seva casa de Los Angeles. Fa trenta anys. Però jo vaig creuar la meva mirada amb la seva, un migdia d’agost de l’any 1979. Després vam fer un bon dinar en un restaurant de Malibú, tot mirant els surfistes com trencaven les ones.

Vam fotografiar la façana del Chinese Theatre a Hollywood Blvd, amb l’anunci de la pel·lícula que feien aquell dia: una de Nick Nolte.

Els plaers i els dies

L’any 1894, Marcel Proust recordava el llac de Sils-Maria (una fotografia del qual presideix aquest bloc des dels seus inicis) en un dels capítols de la seva obra Els plaers i els dies, el titulat “Presència real”, que comença i he traduït així: “Ens vam estimar en un poble perdut d’Engadina de nom dues vegades dolç: el somni de les sonoritats alemanyes es moria en la voluptat de les síl·labes italianes. A l’entorn, tres llacs d’un verd desconegut banyaven boscos d’avets. Glaceres i pics tancaven l’horitzó. Al vespre, la diversitat de plans multiplicava la dolçor de les llums. Oblidarem mai les passejades a la riba del llac de Sils-Maria, quan la tarda acabava, a les sis? Els cedres, d’una tan negra serenitat quan s’acosten a la vora de la neu brillant, estenien vers l’aigua blau pàl·lid, quasi malva, les seves branques d’un verd suau i brillós. Un vespre l’hora ens fou particularment propícia; en uns instants, el sol ponent, feu passar l’aigua per tots els matisos i la nostra ànima per totes les voluptats.”

Vaig fer la fotografia dels tres llacs de Saint Moritz, Silvaplana i Sils, des de Muottas Muragl a 2453 metres d’altitud, en un dels nostres estius a Sils, el de 2006.

El so de l’estiu

No he tornat mai més a Tarquinia i Cerveteri, però cada estiu, quan sento l’insistent cant de les cigales enmig del bosc, sigui a Romanyà, o a qualsevol altre lloc, em trasllado amb la imaginació fins aquell passeig etrusc de l’any 1976 o 1977, enmig dels túmuls de les tombes mig enfonsades a terra, i aquells banquets deliciosos pintats a les parets dels interiors. Com si fos ara. Tants records ens poden desvetllar les imatges i les paraules, com els sons i les olors, o el tacte.

Quan em ve el so d’Etrúria, agafo de la meva biblioteca un llibret de tapa dura, editat a Argentina l’any 1961, Paseos etruscos de D. H. Lawrence, l’autor britànic famós sobretot per L’amant de Lady Chatterley. L’he tornat a treure avui, perquè l’altre dia les cigales cantaven a la vora.

Podran escoltar repetidament el cant de les ales vibrants de les cigales aquells que facin l’itinerari literari Rodoreda Romanyà que, cada dissabte de juliol i agost a les 6 de la tarda, ofereix l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro. I podran tornar a sentir les paraules de Rodoreda, quan deia l’any 1976, “les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.”

La fotografia recull el llorer, la magnòlia, els geranis, els suros... dels nostres estius a Romanyà, de data indefinida, com sol ser la felicitat.

La casa de la literatura

Ahir a la tarda vam mostrar la Facultat de Lletres als 60 estudiants de batxillerat que participen al 3r Jove Campus de Recerca de la Universitat de Girona. I ho vam fer a través de la literatura, a partir de l’itinerari “La casa de la literatura” que vam crear, ja fa uns anys, a la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari.

Eixampla el cor veure els rostres extasiats de 60 joves de batxillerat davant del mural de Narcís Comadira, tot escoltant amb silenci atent les paraules de l’autor:

« El mural faria memòria de Sant Dalmau Moner, i la moral aniria pel camí de proposar-lo com a exemple d’alumnes i professors, no tant pel fet que hagués renunciat a les seves obligacions com pel fet d’haver entès que sense una feina dura amb ell mateix no hi havia possibilitat de cap mena. La moral del mural aniria, doncs, en el sentit de proclamar la feina amagada, intensa i ascètica com a condició necessària per forjar una personalitat intel·lectual sòlida i generosa. Eficaç. [...]

Va ser llavors quan se’m va acudir aquell vers –d’altra banda tan conegut- de Dante: Poi s’ascose nel foco che li affina. Dante no l’aplica pas a cap sant, sinó a Arnaut Daniel, il miglior fabbro, sí, però no pas per això lliure de passar pel purgatori. Tot lligava amb la meva moral. M’agradava que el vers fos de Dante, un poeta contemporani de Giotto i de la fundació del nostre convent i de Sant Dalmau Moner, i que fos dedicat a Arnaut Daniel, un poeta provençal, l’únic que a la Commedia parla una llengua que no sigui el toscà. Per què no podia aplicar-lo a Sant Dalmau Moner. »

Tot i que la major part del grup vol estudiar una carrera científica, alguns van expressar aquest desig: “Jo vull estudiar aquí.” Certament, ens sentim privilegiats els que treballem a l’antic convent de Sant Domènec, la casa de la literatura per excel·lència.

Vaig fer la fotografia el primer de març de 2010.

Mapa Literari Català 2.0

Ja es pot visitar a la xarxa el Mapa Literari Català 2.0, creat per Espais Escrits. Un encert. Ens permet de passejar pel món mundial de la mà de 31 escriptors catalans dels segles XIX i XX. Això sí, només 31. Els que donen nom als centres associats a Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català, constituïda l’any 2005 amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. Els associats es distribueixen en tres línies: Centres Patrimonials, ara mateix 20, Centres d’Estudi, només 6, Activitats de Difusió, en nombre de 8.

Gràcies al mapa, i des de casa, podem viatjar a Gènova amb Víctor Balaguer, a Cuernavaca amb Artur Bladé, a Alexandria amb Maria Àngels Anglada, a Sarajevo amb Miquel Martí i Pol, a Moscou amb Josep Pla, a Beirut amb Joan Teixidor, a Jerusalem amb Jacint Verdaguer, a Romanyà de la Selva amb Mercè Rodoreda.

Aigua, aire, pedra, vidre. Vaig fotografiar grisos de París, el març de 2008.

D'Èboli enllà

A la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la UdG, hem organitzat un curs d’estiu, per primera vegada. La Càtedra ha creat més d’una dotzena d’itineraris literaris, tan diversos com “Rodoreda Romanyà” o la “Ruta del Ter”. Ara, seguirem l’itinerari de Carlo Levi i la seva novel·la Crist s’ha aturat a Èboli al poble italià d’Aliano, a la seu del Parco Letterario Carlo Levi. És per això que, del 4 al 16 de juliol, farem un curs in situ, amb visites i recorreguts, amb conferències sobre patrimonialització del territori, sobre la relació entre literatura i paisatge. I tot en un lloc ben especial, per ser font literària, sí, però també per les seves característiques naturals. L’entorn d’Aliano és argilós, “un complicat laberint de turons i de clots d’argila blanca”, a la manera de les coves de la Capadòcia. Per això també farem un taller de manipulació d’argila, ens ensenyaran a fer màscares, com les que omplen els carrers del poble per carnestoltes.

“Crist mai no ha arribat ací, com no hi ha arribat el temps, ni l’ànima individual, ni l’esperança, ni el lligam entre causa i efecte, entre raó i Història”, diu Carlo Levi, a la seva novel·la. I, a la fotografia que il·lustra aquest text, els “calanchi” d’Aliano, vistos pel Carlo Levi pintor.

Carlo Levi i Aliano

Entre 1935 i 1936, el poblet d’Aliano, a la Basilicata al sud d’Itàlia, va acollir l’escriptor Carlo Levi. Hi va ser confinat en exili per la seva lluita antifascista. Al final de la seva vida, per voluntat pròpia, Levi va ser enterrat al cementiri d’Aliano, després de morir a Roma l’any 1975.

Aliano, aïllat dalt d’un rocam de quasi cinc-cents metres d’alçada, “sobre una carena situada entre dos barrancs”, va sacsejar l’escriptor. A Aliano, Levi va donar forma a la seva novel·la més important Cristo si è fermato a Eboli, publicada l’any 1945, que té com a protagonista el poble i la seva gent, el paisatge i les seves cases, una novel·la que no podia haver estat pensada, tal com és, en cap més altre lloc. Perquè la relació entre l’entorn i l’escriptor és sempre estreta, és sempre visible en la literatura. Perquè l’escriptor literaturitza l’entorn.

La novel·la i la tomba de Levi han fet d’Aliano un referent important a Itàlia des del punt de vista turístico-cultural. A Aliano, ja fa anys que es va crear un parc literari, en reconeixement a l’escriptor que es va fer seu el poble, en reconeixement a un poble que va saber fer-se seu un escriptor. Quasi els mateixos protagonistes de la novel·la de Levi, o els seus descendents, posen en escena les seves pròpies vides fetes literatura, guien els visitants pels espais que van servir d’escenari de la novel·la de Levi. Ja no es pot entendre Aliano sense la petjada de Levi. Ja no es pot entendre Levi sense l’empremta d’Aliano. La hi van deixar, profunda, l’un en l’altre.

La fotografia d’Aliano, que il·lustra aquest text, la va fer Jodi Hilton l’any 2001.

La mort de Rodoreda

Un dia com avui, fa 27 anys, va morir a la Clínica Muñoz de Girona, l’escriptora barcelonina Mercè Rodoreda. Fa dos anys, l’Any Rodoreda va commemorar el centenari del naixement de l’escriptora i els vint-i-cinc anys de la seva mort. Fa dos anys, un dia com avui, la plaça de l’església de Romanyà de la Selva es va omplir dels mots de Mirall trencat. Durant tot el dia, desenes de persones vam llegir la novel·la que Rodoreda havia començat a escriure a Ginebra l’any 1968 i havia acabat a la casa “El Senyal Vell” de Romanyà de la Selva. Just un mes abans havíem inaugurat l’Itinerari literari Rodoreda Romanyà, que va ser seguit aquell dia per quasi dues-centes persones i que havia estat creat per la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona, a petició de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro i amb la col·laboració del Consorci de les Gavarres. La plaça de l’església de Romanyà de la Selva ja havia acollit la lectura de Quanta, quanta guerra... el 13 d’abril de l’any 2003. Una altra de les novel·les que Rodoreda havia escrit, aquest cop sencera, a Romanyà. La vam triar perquè feia poc que havia començat la guerra de l’Irak, i era la nostra manera de dir no a la guerra. La tercera obra de la “trilogia de Romanyà” de Rodoreda, Viatges i flors, la vam llegir el 13 d’abril de l’any 2007, també a la plaça.

Aquell que avui pugi a Romanyà i s’acosti a la plaça podrà llegir el text de Rodoreda de l’itinerari que la recorda: “Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.”

La fotografia que il·lustra aquest text la vaig fer el passat 27 de març al Mirador de les Mirandes de Romanyà, un dels punts de l’itinerari.

Carles Riba a Micenes

Des que la casa de Schliemann a Micenes va ser transformada en un petit hotel-restaurant, l’any 1862, va ser el lloc triat per molts intel·lectuals i artistes, però també militars i presidents d’estats, que pelegrinaven a Micenes, a la cerca de les seves arrels. Porta l’emblemàtic nom de la que fou esposa de Menelau, Belle Hélène, germana de Clitemnestra i per tant cunyada d’Agamèmnon, causant de la guerra de Troia i de tots els mals que van caure damunt Micenes.

A la Belle Hélène hi ha un llibre de signatures que ja va iniciar el pare de l’actual propietari, el simpàtic Georgious. Amb aquest llibre es pot refer més d’un segle de la història de Micenes, aquella que explica el que ha representat per a la cultura occidental un nom tan lligat a Homer i als grans tràgics grecs. Georgious sap del tresor que té a casa seva i ha fet reproduccions fotogràfiques de moltes de les pàgines d’aquest llibre d’or, justament d'aquelles que contenen signatures i dedicatòries de noms destacats, i les té emmarcades i exposades a les parets del seu hotel. Des de Virginia Woolf a Lawrence Durrell, des de Goebbels a Rommel es poden veure les paraules d’elogi i d’emoció que l’estada a Micenes va suposar per a tots ells.

Hi ha també l’autògraf de Carles Riba de 1927, l’any del seu únic i intens viatge a Grècia. El té reproduït en un menjador interior, emmarcat en un quadre que el professor de la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà, li va portar l’any 1993, coincidint amb el centenari del naixement del poeta. En el quadre s’hi pot veure una fotografia de Carles Riba feta al Monestir de Montserrat el 1956, l’any de la Corona Poètica a la Verge de Montserrat, la inscripció Carles Riba i en grec Barcelona 1893-1959 poeta, traductor i hel·lenista català, a més de la fotografia de la dedicatòria amb la signatura de Riba a sota. Ens el va ensenyar orgullós. Em va donar records per a l’Eudald i l’encàrrec d’anunciar-li la seva propera visita a Barcelona. El dia que vaig donar-li els records va ser el darrer que vaig parlar amb l’Eudald. Els déus se’l van emportar massa aviat, com a molts herois grecs. D’això ja fa nou anys. I en fa cinquanta de la mort de Carles Riba.

Primer de setembre

Vaig comprar un llibret al Metropolitan Museum, Poems of New York, una prou extensa antologia de poetes que va des de Walt Whitman, el més antic nascut el 1819, fins a Nathaniel Bellows, el més jove nascut el 1972, que han escrit poemes de o a New York. N’hi ha dos de W. H. Auden, un dels quals és “September 1, 1939”, escrit poc després d’haver arribat a New York, just el dia de la invasió nazi a Polònia. De la invasió i del poema avui fa 70 anys. En copio la primera estrofa:

I sit in one of the dives

on Fifty-second Street

uncertain and afraid

as the clever hopes expire

of a low dishonest decade:

waves of anger and fear

circulate over the bright

and darkened lands of the earth,

obsessing our private lives;

the unmentionable odour of death

offends the September night.

Auden va viure als Estats Units fins a 1972, amb estades a Viena. A partir de 1953 va viure en un apartament a 77 St. Mark’s Place, entre la primera i la segona avingudes, a l’East Village. Diu que una placa de bronze recordava aquest lloc literari, però que no la van tornar a posar després d’unes obres de restauració. On sí que hi ha literary landmarks és a la propera església de St. Mark, la seu de Poetry Project, on han plantat arbres per als poetes ja morts del grup, un dels quals és dedicat a Auden.