Aquesta vista de finestra és cap endins. La finestra del meu estudi de Romanyà, durant anys. Que havia estat també la finestra des de la qual Mercè Rodoreda mirava el jardí, mentre acabava Mirall trencat, descrivia casa i entorn a Viatges i flors i creava la seva darrera novel·la Quanta, quanta guerra...
Entrades
Quin privilegi, compartir finestra amb la Rodoreda, oi? M'encanta aquesta sèrie de fotografies, són molt suggeridores.
ResponEliminaSalutacions.
Quina emoció... En les cases d'escriptors/es que visitem, es produeix aquesta emoció de pensar en la feina que hi van fer...
ResponEliminaNo saps com t'envejo!
ResponEliminaPer mi Mirall Trencat ha sigut la novel·la que ha canviat la meva vida a nivell personal, però sobretot professional.
Justament fa uns dos anys aproximadament vaig anar a Romanyà a fer una ruta literària per un treball de recerca que estaba fent. Quan ens vam endinsar dins la casa amb nom "El senyal Vell" que era el senyal que tenia Caïm en la novel·la "Quanta quanta guerra", vaig enamorar-me d'aquella casa.
Gaudeix-la, perquè no saps la sort que tens!
Que passis un bon estiu!
Jordi Cirach
Una gran experiència, David. M'agrada que t'agradin les meves finestres. Gràcies.
ResponEliminaAixecava els ulls de la feina, mirava per la finestra, obria "Mirall trencat" i hi trobava una paraula, una frase, de la meva realitat. Una emoció, sí, Teresa. I tot un estat d'ànim, el de conviure amb la presència-absència d'una escriptora.
Estic contenta que fessis l'itinerari, Jordi. Tens la guia que vam publicar per seguir-lo? Jo també em vaig enamorar de la casa, quan hi vaig entrar per primera vegada. Per això la vam comprar, el febrer de 1984... Bon estiu també per a tu!
Tenia ganes de treure el cap per aquestes finestres i, per fi, he tingut temps de fer-ho amb la tranquil·litat que requereixo i que requereixen els teus escrits, i m'ha agradat treure'l perquè m'ha semblat, mentre ho feia, que hi contemplava a través de cada una d'elles el que expliques que hi vas contemplar amb els teus ulls.
ResponEliminaImpressionant obrir una finestra i veure-hi aparèixer el Partenó! Magnífica la imatge des de la finestra del taxi a Atenes, rumb a l'aeroport i ja de tornada cap a casa, imatge ben explícita de la sensació que tens quan comentes que has estat aquí o allà per feina i et diuen: “Quina sort!”, quan tot el que t'hauria agradat poder veure d'aquell ho has fet des de la finestra d'un taxi...
Però si el comentari te'l faig arribar en aquesta finestra és per dues raons: perquè va formar part del paisatge de Mercè Rodoreda i perquè la finestra es vista des d'enfora, fent-me, així, imaginar l'univers que s'hi va crear allà dins.
L'enhorabona per les vistes d'aquestes finestres!
Moltes gràcies, Enric, per mirar per les meves finestres i per les teves paraules. M'agrada que t'hagin agradat les vistes!
ResponElimina