Devia ser a finals dels anys quaranta del segle XX. Va tenir lloc en un auditori de la ciutat de Zuric. Un grup d’estudiants de l’ETH (Escola Politècnica Federal de Zuric) va decidir d’anar a escoltar Thomas Mann, que hi donava una conferència. Arriben a la sala i els diuen que, si volen entrar, han de pagar entrada. No tenen gaire diners, són temps difícils. Tanmateix paguen dos francs, l’equivalent del preu de dos dinars, i entren.
Apareix Mann i s’asseu a l’escenari. Sense cap explicació, es posa a llegir un capítol de la seva darrera obra Doctor Faust, el va llegir sencer, sense aixecar la vista del paper ni una sola vegada. En acabant es va aixecar i se’n va anar.
M’ho va explicar fa pocs anys, dolgut encara, un dels estudiants que hi era. Hi vaig pensar l’altre dia a Camprodon, quan la tarda acabava i llegia La muntanya màgica. I vaig fer la fotografia.
Entrades
A vegades esperar massa dels famosos porta aquestes decepcions... poca humiltat la de Mann, em sembla.
ResponEliminaAbraçades!
Ens costa tant dissociar l'artista de l'obra que molts cops idealitzem cegament autors que, com a persones, tenen molt a desitjar. En tot cas cal llegir Mann, fos agradable com a persona o no, oi?
ResponEliminaCal llegir el gran Mann, sí, independentment de com era com a persona. Em va costar agafar Eugeni d'Ors quan era joveneta, la història del personatge pesava molt. Error, ja que la seva literatura filosòfica té cops amagats sota un llenguatge barroc.
ResponEliminaLas obras en muchas ocasiones son superiores a los autores. A veces incluso los autores se asombran de haber podido escribir tales obras... A las obras hay que acercarse más aún que a quienes las escribieron. Las decepciones en algunos casos serán así mucho menores.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHo va dir Horaci: l'escriptor és "interpres deorum". I pren formes diverses.
ResponEliminaGràcies pels vostres comentaris!