dilluns, 30 d’agost de 2010

Diari del Líban (II)

Comencem a prendre consciència de l’orografia del país. Agafem l’autovia que travessa el país longilini, direcció nord. La deixem ben aviat per enfilar revolts, gorgues, boscos, cims, precipicis, calor, fins que arribem a les grutes de Jeita. A la primera gruta, estalactites i estalagmites de capricioses formes i colors fan les delícies no només de nosaltres, sinó també de grans grups de mainades, alguns han vingut de Síria, altres de col·legis del país. Penso en les coves de Mallorca. A l’altra gruta tenim sort i naveguem sols pel riu subterrani. Em ve a la memòria Ludwig, el film de Visconti. Ens fan deixar les càmeres i els mòbils a l’entrada. Som a la vall de Nahr el-Kelb, “el riu del gos”, o “del llop”, segons els grecs. Una companyia alemanya es va ocupar d’arreglar l’indret, de posar un telefèric amb cabines, després de la darrera guerra, fa uns quinze anys.

3 comentaris:

  1. Un paisatge ben mediterrani, pel que es veu, i segons com, també pirinenc. L'aspecte interior de les coves queda en el misteri, ja que us van "segrestar" mòbils i càmeres...

    ResponElimina
  2. Un paisatge ben mediterrani, sembla, encara que també una mica pirinenc. L'aspecte interior de les coves restarà en el misteri, ja que no us van deixar entrar mòbils ni càmeres...

    ResponElimina
  3. Efectivament, en molts llocs, sembla que ets a Catalunya, pel mar i per la muntanya tan propera. Ja m'hauria agradat fotografiar l'interior, però res de res.

    ResponElimina