Beirut, la capital del Líban, és una ciutat gran, ajaçada enfront del mar i enfilada a les nombroses muntanyes que la limiten per l’esquena. La casa dels nostres amics està enlairada, en una mena de Vallvidrera per entendre’ns, és a dir, amb tot Beirut als peus. I el mar que no s’acaba mai. Ni la càmera, ni la mirada no arriben a abastar el que els finestrals ens ofereixen. La vista em fa pensar en la de Riverside Drive sobre el Hudson, amb els vaixells de càrrega ancorats, ara aquí, ara allà, enmig de la badia, només que New Jersey no és a l’horitzó. Quasi la meitat dels habitants del país viuen a la capital. Al Líban només hi ha quatre milions de libanesos. Més de quinze milions més estan escampats pel món. Poble de viatgers. País longilini. Terra cobejada.
Entrades
Potser darrere d'una finestra com aquesta, Kahlil Gibran escrivia a May Ziadah, escriptora ella també. Mai no es van conèixer, però això no és impediment per a una relació d'amor, oi?
ResponEliminaBenvinguda del Líban.
Gràcies, Teresa. Vam ser al poble de Gibran, al nord, un lloc preciós. A veure si en faig un post. Hi ha tantes coses per explicar! Aquesta és una bella història d'amor. Com la de Rilke i la Tsvetàieva.
ResponEliminaUna abraçada.
Vaig passar una setmana a Beirut al febrer i em va impactar contundenment. Inesborrable. Alerta, rere els milions de libanesos expatriats hi ha moltes guerres, moltes injustícies socials i econòmiques i polítiques. Aquest és un dels països que, pel que sembla, no pot viure en pau.
ResponElimina...........
Maruja Torres, sobre Beirut, a «Mujer en guerra»:
p-23 - Beirut és una enfermedat crónica.
p-24 - Volver a la ciudad amada, en donde conviví con la belleza y el terror, y en donde comprendí con cuanta frecuencia ambas emociones son inseparables.
p-41 - Los periodistas nativos, ellos son los que más saben, aunque no siempre, o mejor dicho, casi nunca, puedan escribirlo. He conocido a muchos en muchos paises. Salvo en el caso de los oficialistas, de quienes hay que huir pues a menudo son más informadores de la autoridad que servidores de la información, acostumbran a ser extraordinarios i frustrados professionales, mal pagados, perseguidos i muy valientes.
p-34 - han sufrido mucho, los pobrecitos libaneses.
p -32 - de aquellos dias de vino i rosas no quedava absolutamente nada quando llegué por primera vez a Beirut, en el verano de 1987, enviada por «El País» para preparar el típico reportaje sobre como se veranea en un país en guerra: fotos playeras con edificios lastimosos al fondo, la habitual paradoja de la vida triunfando por encima de la muerte, tan cara a les deshabitadas redacciones estivales.
p-30 - Lo que ardió en Beirut durante casi 15 años de guerra civil fue nuestro sistema occedental de valores, la débil pero deslumbrante pátina de la civilización entendida a nuestra manera.
Comences doncs un diari interessantíssim que seguiré atentament.
ResponEliminaAmb afecte.
El dia que ens trobem pel carrer, Daniel, tindrem un bon tema comú per tractar, i no acabarem mai! Moltes gràcies per les citacions de la Maruja Torres.
ResponEliminaGràcies, Glòria. Una abraçada.