Sobre els noms de la fruita

No és la primera vegada que en aquest bloc de notes es parla dels noms de les coses. Quan era petita, l’autora d’aquest blog no es cansava de preguntar a la seva mare el perquè del nom de les coses. Per què del sol se’n diu sol? Per què de la cadira se’n diu cadira? I així a totes hores. Vet aquí que, a més, a l’autora d’aquest blog li agraden les llistes.

Avui, la llista és de noms de fruits relacionats amb parts d’un cos animal, racional o no. Tot això ha vingut perquè he recordat les cireres de cor de colom que ens portava, anys i anys enrere, en Berto de les cireres. Els set fruits que segueixen poden dir-se amb noms específics, segons la seva estructura i la seva forma. Així és que aquí teniu la llista fruitera perquè se us faci la boca aigua! 

Albercoc de galta, i també de la galta roja. Albercoc de l’ull gran.

Cirera de cor de cabrit, i també de cor de colom. Cirera de cul de madrina. 

Meló de carn. Meló de la mala cara. 

Figa de cameta. Figa de coll de dama, i també de coll de beata o de coll de frare. Figa cul de ruc. Figa de geniva de mort. Figa del peçonet. Figa de pit de reina. Figa sang de rossí. Figa d’ull de perdiu, i també de bec de perdiu. 

Pera cuixeta, i també de cuixa, o de cuixa de dona, o de cuixa de monja. Pera de la cama curta. Pera del collet.

Poma de cabell d’àngel. Poma de carall daurat. Poma de cul de matxo. Poma de morro de llebre, i també de morró de vedell. Poma de sang de bou, i també de sang de llebre. 

Raïm de cor d’àngel. Raïm d’esperó de gall. Raïm de mamella de vaca. Raïm ull de llebre. 

He il·lustrat aquest tresor de la llengua amb el quadre La table garnie, que Henri Fantin-Latour va pintar l’any 1866 i que es conserva a Lisboa.

L'ús i la llengua

Llegim Horaci a classe de Literatura llatina a la Universitat de Girona. Any rere any, els estudiants se sorprenen de l’actualitat dels mots del poeta llatí mort l’any 8 abans de Crist. Avui estudiàvem l’Art poètica, aquella peça que desgrana les característiques de l’ofici d’escriure, segons la seva teoria literària, més pràctica que teòrica.

Ara que tenim a la palestra dels mitjans de comunicació les propostes “per un català més ric, àgil i senzill” d’un grup de divulgadors lingüístics, em plau de recordar aquests mots horacians que ressonaven tan moderns, avui, a classe.

“Tal com els boscatges muden de fulles al pas dels anys, quan les velles han caigut, així mateix uns mots moren de vellesa, i uns altres mots, tot just nascuts, floreixen i prenen força com jovençans. Ens devem a la mort, nosaltres i les nostres coses. [...] Les obres dels homes s’esvairan; quant menys subsistiran els mots en llur honor i gràcia vivent! Molts en renaixeran que ja caigueren; i en cauran molts que ara estan en honor i vigoria, si l’ús ho vol, car l’ús és arbitre del parlar, el dret i la norma.”

La traducció, de l’any 1927, és de Llorenç Riber i la fotografia, romana, la vaig el mes de març de l’any 2011.

Del francès i les llengües de França

He rebut una carta de França, una proclama a favor de l’ús del francès. També tenen por els francesos de perdre la seva llengua. I han decidit que cal fer una intensa campanya per la llengua. La carta en qüestió em donava la possibilitat d’anar a l’enllaç “Délégation générale à la langue française et aux langues de France”. Ja anem bé, he pensat. I he llegit l’inici del document: “Com que la mundialització dels intercanvis i els progressos de la construcció europea no cessen de fer-la evolucionar, els poders públics són cridats a reafirmar una política de la llengua que, tot vetllant per garantir la preeminència del francès en tot el territori nacional, participa en l’esforç de cohesió social i contribueix a la promoció de la diversitat cultural a Europa i en el món.” Continuem bé, he pensat. 

Vet aquí que arribem al punt “Promoure i valorar les llengües de França”. Hi llegim: “Entre els centenars de llengües presents al nostre país, anomenem llengües de França aquelles que són parlades per ciutadans francesos en el territori nacional des de temps suficient per formar part de les riqueses comunes, i que no són llengua oficial de cap estat: llengües ‘regionals’ com el flamenc, el basc, el cors, els criolls o el tahitià; llengües minoritàries ‘no territorials’ com l’àrab dialectal, el romaní, el berber o el yiddish.” Aleshores he conclòs que no anàvem pas prou bé. 

Els ajudarem a mantenir viu el francès davant de l’anglès, és clar que sí, però que no oblidin ni el bretó, ni el català, ni l’occità...

Fa just un any que vaig fer la fotografia de la façana del Centre d’Études Catalanes de París que il·lustra el post d’avui.

Què podem perdre els catalans?

Podem perdre bous i esquelles, dents i queixals, de vista, el bel, el cap, el color, el compte, el coneixement, el control, el fil, el món de vista, el pa i el paneret, el quest, el rumb, el senderi, el seny, els estreps, el son, els sentits, el temps, el timó, el tren, l’estona, la camisa, la carta de navegar, la clau del cul, l’alè, la paciència, la paraula, la raó, la salut, la son, la veu, la vida, la xaveta, les carns, les forces, l’esma, l’ocasió, l’oremus, peu, temps, terreny. I ens podem perdre de vista, com faré jo en acabar aquest post. 

Divendres passat, a l’aula on els meus estudiants de Literatura llatina de la UdG feien l’examen hi havia el Diccionari de locucions i frases fetes de Joan Martí i Joana Raspall, publicat l’any 1984. Em vaig perdre per les seves pàgines i em vaig aturar en les possibilitats de frases fetes amb el verb “perdre”. Fet i fet, aquest és el post. Perduda entre les fotos del meu arxiu, m’he trobat amb aquesta senyora de marbre que intentava no perdre els mots, a cau d’orella. La vaig fotografiar, al Metropolitan Museum, el dia 8 de desembre de l’any 2011. 

Els fonaments són la llengua

“El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho. [...] Escriure malament o parlar malament perquè no s’ha tingut escola és una excusa vàlida, però una excusa al capdavall. Quan vaig voler escriure em vaig trobar que no sabia redactar una carta en català i a la meva època tampoc no hi havia escola. I em vaig posar a estudiar-lo. Carregada de lògica no concebia que es pogués tirar endavant sense aquesta eina de treball importantíssima. Trobaríem absurd que un paleta volgués aixecar una paret sense ciment ni maons o que es volgués fer circular un tren d’un costat a un altre sense vies. La llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions.”

Mercè Rodoreda, 1976.

Diari del Líban (VII)

L’electricitat va i ve al vespre, a casa, i mig espatlla el generador. És així com prenem consciència d’una dificultat quotidiana al Líban. Fa més de 30 anys que conviuen amb aquesta manca d’electricitat, ara només en tenen 12 hores al dia, si no es disposa d’un generador privat. Pregunto a la meva amiga si els aparells no s’espatllen, quan canvien automàticament de la línia elèctrica al generador. S’hi han acostumat, com nosaltres, em respon ella. Aprofito per escriure al meu diari impressions i notes de l’intens primer dia libanès. No és la llengua la que defineix i construeix la identitat al Líban, són les religions. Com a Suïssa. I gosaria dir, com als Estats Units, però no tant. Es pot tenir més d’una llengua, només una religió. Els nostres amics passen de l’àrab al francès o a l’anglès, sense hesitació. I són maronites, per tradició familiar, amb convicció. Només.

A la fotografia, una mostra del bilingüisme àrab-francès: el rètol d’entrada al recinte arqueològic de Biblos. La doble possibilitat de pagament, en canvi, és en lliures libaneses o en dòlars. L’horari d’obertura no admet dubtes: les 8 del matí. L’horari de tancament, però, varia segons l’hora de la posta del sol.

Una mica de glamour

Em deia un amic meu, professor de la Universitat de Barcelona, que hi ha qui considera que l’anglicisme glamour prové del grec gramma, que significa lletra, d’on ve gramàtica, per exemple. Qui sabia de lletra -escriure i llegir- en els orígens més remots de la humanitat, era considerat una mena de mag, una persona que fascinava. Una persona amb glamour té també el poder de captivar, d’atraure.

Vestits de deessa grega i sandàlies de gladiador romà: vet aquí com el món grecollatí es fa present, també a la moda, als carrers i a les revistes, al glamour del segle XXI.

El món global deu ser això, un gran revival, un gran poti-poti.

La deessa maniquí grega que il·lustra el text la vaig fotografiar en un aparador de Madison Avenue, el carrer més ple de glamour de Manhattan, el mes de setembre de l’any 2009.

Persona

Parlava en el post anterior de l’evolució del significat de la paraula “turisme”. Vet aquí el que va passar amb la paraula “persona”. És una d’aquelles paraules que la llengua llatina va prendre de la veïna llengua etrusca. De fet significava “màscara”, o “rol”, d’un actor en una peça teatral. Així apareix també en molts textos llatins antics. Fins que va atènyer el significat actual: individu de l’espècie humana. És clar, els individus de l’espècie animal no es posen màscara, quan surten de casa, cada matí.

Sempre m’ha inquietat i m’ha fascinat que en l’origen del mot “persona” s’hi amagués la màscara.

I és que les paraules, com diu Horaci, canvien com els boscos van canviant les fulles al llarg de l’any. Es donaran nous continguts a paraules velles, renaixeran paraules que ja havien desaparegut i en cauran d’altres que estan en plena vigoria, si ho vol l’ús, en poder del qual es troba el dret i la norma de la llengua.

La fotografia que vaig fer a la Grand Army Plaza de Manhattan, el mes de setembre de 2009, recull un grup d’individus de l’espècie humana que camina i un grup d’individus de l’espècie animal que pren el sol dalt del semàfor, en un amuntegament de paisatge urbà espectacular.

Turisme (cultural)

Parlar de turisme cultural és una redundància i l’efecte d’una desviació del mot “turisme” en un moment determinat de la història: quan les persones van començar a desplaçar-se, en massa, sobretot a l’estiu, a la cerca de sol, platja i oci. Per això es van començar a posar adjectius al mot. Llàstima de no haver trobat un adjectiu que definís aquest turisme de sol i platja. Hauríem pogut deixar el mot turisme, sense adjectius, com a sinònim del que és: viatjar pel gust de conèixer.

El mot prové del francès. Un touriste és aquell que fa un tour, és a dir un volt, un passeig, un viatge. El diccionari francès d’Émile Littré el defineix així: “Es diu dels viatgers que recorren països estrangers per curiositat i oci, que fan una espècie de gira per països habitualment visitats pels seus compatriotes. Es diu sobretot dels viatgers anglesos a França, Suïssa i Itàlia.” És probable que monsieur Littré, quan va publicar el diccionari l’any 1863, pensés en allò que s’anomena el Grand Tour.

Així, en l’origen i per etimologia, fer turisme és fer cultura, és a dir, el turisme és una forma de cultura, perquè el viatge, la curiositat, la cerca de coneixement, enriqueixen, fan créixer, interiorment, és clar.

Feia de turista a Llagostera el mes de febrer passat, quan vaig fotografiar la cinta blanca de l’horitzó, des del mirador de l’església.

“One language”

Qui més qui menys té problemes amb la llengua. Als vagons del metro de New York, és ple d’anuncis, com el de la fotografia, per encoratjar la gent a aprendre la llengua del país, l’anglès, és clar.

No és la primera vegada que als Estats Units han de fer campanyes d’aquest tipus. La segona fotografia és d’un pòster que es troba al museu dedicat a la immigració d’Ellis Island, per on van haver de passar tots aquells que perseguien el somni americà, des de 1892 fins a 1924.